Els anys
passaven i aquell matrimoni encara no havia tengut cap fill.
Cada matí,
la muller sortia damunt el portal i contemplava el cel de la seva illa, blanc i
net com un llençol de fil, amb els ulls una mica cansats. En volia un, d’infant,
aquella dona i, potser, —com ho deien les veïnes— n’hauria fet un de fang, si
hagués estat possible. Observava com passaven els dies, com els anys
s’escolaven, amb l’endarrer de tenir un fill de ses entranyes.
Un dia —ningú
no diu qui n’hi havia parlat, d’aquella Verge— acudí al seu empar i invocà la
seva protecció. Sabia que eren lluny, les cases de Lluc, d’aquella terra seva,
més enllà de la mar. Eren lluny, a l’altra banda de la cinta que, tots els
matins, seguia amb la mirada, fins a omplir-se l’alè de sal, èbria de llum i de
salobre.
“Si em veia
a esser mare —es deia a si mateixa—, acudiria a veure-la al seu mateix recer,
aquesta verge. Hi aniria peu descalç com una penitent i li oferiria el meu
fillet talment una penyora”.
El marit
acceptà la promesa de sa muller i decidí d’acompanyar-la al pelegrinatge, si
tenien un fill. No tardaren gaire. Als nou mesos en punt varen ser pare i mare
d’un nin com un ramell i atribuïren la gràcia a Nostra Senyora.
L’infant
creixia, mentre els pares ajornaven un any per l’altre l’acompliment de la seva
promesa. Quan va tenir vuit anys, decidiren que no podien deixar passar més
temps i resolgueren d’embarcar-se en un xabec, i arribar a Mallorca, i fer el
camí de Lluc, el peu descalç, el cor agraït.
La nau traçava
esteles de sal sobre el mar. De sobte, el vent començà a moure les aigües i la
barca, enduta per la força del vent, saltava com una cabrida entre les ones.
Aviat els entrà el mareig, als viatgers. Només el nin jugava tranquil sobre
coberta, satisfet de veure la mar esvalotada, el combat del xabec en una
maregassa increïble i desfeta.
Tombà la nau
i el nin va caure a l’aigua.
Un mariner
cridà, talment una gavina enfollida:
—Aturau la
nau, que el nin es nega!
Llançaren
les cordes que tenien i intentaren de rescatar-lo amb totes les forces.
Acabaren que ningú no sabia què es feia i el nin es va perdre dins les ones.
Bé varen cercar-lo,
els mariners, fins a la posta de sol.
Caigué la
fosca i tothom ja el donava per perdut entre les aigües. El pare parlà de
tornar arrera, cap a la seva terra, vers la llum endolada de la seva illa. La
mare decidí d’acabar el viatge, d’arribar a Lluc i explicar-li a la Verge que
ningú en no esser ella podia retornar-los el fill de ses entranyes, tot just
perdut en aquella mar esvalotada i freda.
Arribaren al
moll de Ciutat.
Partiren cap
a Lluc. Mai no finia, el camí, i les voltes es multiplicaven com un embull de
cintes tenyides d’amargor. Ploraren, dins el temple. De sobte, pel corredor de
l’església vella, va comparèixer el fill...
Pensaren que
es tractava d’un miratge, d’una visió quimèrica que el dolor els presentava
sobre el tel de la vista.
L’infant
saltava davant els seus ulls. Els va estrènyer les mans... Preguntà, sa mare:
— A quina
corda pogueres aferrar-te? Quin mariner vengué a rescatar el teu cos mig
ofegat?
I va
respondre el fill:
— Va esser
aquella Senyora que em va treure del mar. M’abrigà una flassada i m’eixugà la
pell, passada mitjanit.
(JANER MANILA Gabriel, Les llegendes de les terres de Lluc.
Publicacions del santuari de Lluc, Mallorca, 1984)
