Semblança del P. Bartomeu Pericàs

El P. Bartomeu Pericás morí a Lluc el 27 d'octubre de 2012. Havien passat gairebé 97 anys des aquell 26 de febrer de 1916, dia del seu naixement i baptisme, a Campanet (Mallorca). Va passar els anys d'infància al seu poble natal. I més endavant escriuria:

El dia de Sant Francesc de l'any 1925 vaig fer la meva entrada a l'Escolania de Lluc com "blauet", quan tenia 9 anys. Des d'aquell dia, tota la meva existència ha estat impregnada de l'esperit, de la història, de les tradicions i costums, l'anecdotari i de la nostra Congregació de Missioners dels SS. Cors. (...) Quan tenia 22 anys i 4 mesos estrenar la meva sacerdoci i vaig poder, per fi, respondre al mandat del Mestre: "Euntes in mundum ..."

 

Tants anys de vida van donar per a moltes tasques i destinacions. El Noviciat l’inicià el 10 de setembre de 1931. El bisbe el va ungir sacerdot el 10 de juliol de 1938. A partir de llavors va començar a complir allò de l’aneu i prediqueu ... En efecte, col·laborà en diverses tasques com "familiar" del Bisbe de Vic, P. Perelló. Després va ser nomenat rector del Coll (Barcelona), un barri perifèric que en aquella època estava ben desatès. Es veia obligat a fer molts quilòmetres a peu i per carrers costeruts per tal de desplaçar-se tot exercint el seu ministeri.

Passats uns anys el trobam a València, a la parròquia de Sant Pere Pasqual. Després va travessar l'atlàntic i se'n va anar a Cuba. Però abans de complir-se l'any hagué de tornar, juntament amb els altres missioners, per mor de la revolució castrista.

Després d'un breu temps de treballar en la multitudinària parròquia de Roma (Sta. Emerenciana), nou canvi d'aires. Torna a exercir de rector: el primer de la nova parròquia de San Bartolomeo, a la perifèria romana. Cinc anys en l'exercici d'aquesta tasca fins que se li demana de seguir amb la mateixa feina, però a la comunitat de S. Pere Pascual (València).

L'última i llarga etapa de 27 anys la va viure a Lluc, al costat del cambril de la Mare de Déu, a la qual visitava tot sovint. Atenia la sagristia, els pelegrins i va estar a càrrec de la crònica del santuari. Els últims anys les seves forces van decaure, cosa que el limità en el treball. Però li sabia molt greu que alguna indisposició li impedís celebrar l'Eucaristia. I encara abans de restablir-se plenament ja sol·licitava el seu torn.

Durant molts dels anys passats a Lluc va ser delegat diocesà de Santuaris de la Diòcesi mallorquina, cosa que li oferí l’oportunitat  de visitar nombrosos santuaris d'Europa. Per cert, amb gran satisfacció de part seva.

La veneració per la litúrgia és una de les característiques que van marcar la seva vida. Ja de ben jove va escriure un "oracional litúrgic" i sempre estava molt atent al que disposava la litúrgia del dia. Llegia una i altra vegada sobre el tema.

En complir 90 anys la comunitat l’obsequià amb un viatge a Roma i una visita al Papa. I en motiu de la beatificació dels màrtirs del Coll, el 2007, va tornar a l’anomenada ciutat eterna. Amb motiu, doncs un d'aquests màrtirs, el P. Miquel Pons, havia estat condeixeble seu.

El P. Pericàs tenia una memòria privilegiada i contava innombrables anècdotes succeïdes al llarg de la seva vida. Particularment d'altres congregants amb els quals havia conviscut. Allargava la narració, feia les pauses escaients per tal de copsar l’interès dels oients i amania el conjunt amb el somriure que fes al cas.

Era extremadament ordenat en la distribució del temps. Curós per apuntar tot el que pogués resultar d'utilitat. Mantenia la seva habitació sense una mota de pols. Polit en la seva vestimenta. Deixa per a l'arxiu munts d'homilies escrites que guardava des dels inicis de la seva predicació. A propòsit, durant alguns anys va predicar nombroses missions populars.    

Tenia bona cura de la relació amb els amics i coneguts per als quals sempre tenia una paraula apropiada. Segons la circumstància recorria als consells, anècdotes o records. Visitava periòdicament la seva família. Va ser durant diversos anys el religiós més ancià de la Congregació. Deia amb gràcia se sentia empegueït de viure tants anys.

El P. Pericàs publicà un bon nombre d'articles de temàtica religiosa relacionats amb Lluc. Un dels seus passeigs predilectes era el del Pujol dels misteris, una muntanyola en la qual hi ha plantats monuments que fan referència als misteris del rosari. Coneixia cada pam del trajecte.

El P. Ramón Ballester, de la comunitat lucana, va escriure unes línies per llegir al funeral. Entre altres coses deia:

Són molts els trets exemplars que recordarem d'ell i que de segur seran un estímul per millorar el nostre seguiment de Jesús. La seva fidelitat baptismal, religiosa i presbiteral, el seu entusiasme per una litúrgia perfecta, la seva entrega com predicador fogós en les missions populars com a rector de diverses parròquies. Recordarem l'antic blauet enamorat de la Moreneta, a la qual no es cansava de resar-li rosari, al gelós guardià del seu Santuari, al defensor de la natura, sempre sorprès de la bellesa de la Creació.

Sentírem dir a l'homilia pronunciada pel P. Jaume Reynés, que va conviure molts anys amb ell, que:

El P. Tomeu havia fet de la vida una litúrgia que tenia a l'Eucaristia com a font i cimal de l'Església en les dues taules del Pa i la Paraula. Des de feia anys es preparava per tenir una bona mort ... Sempre desitjava una mort tranquil·la i serena, que pogués valer-se per si mateix fins al final i després ser enterrat al cementiri de Lluc, en un racó del camí dels misteris. Ara el P. Tomeu ja forma part d'aquella gran multitud, vestit amb l'alba bé planxada, l'encenser de plata fumejant i cantant el càntic dels elegits. Ja no desafina en absolut perquè ara el P. Tomeu ja no és sord i coix.

Al funeral del 29 d'octubre passat hi van assistir uns 30 preveres concelebrants, la meitat dels quals, Missioners dels SS. Cors. El va presidir l'administrador diocesà Lluc Riera.