El salt de la bella dona

U

Un poble que no té llegendes per  a contar és un poble condemnat a morir de fred (G. Janer Manila).

EL SALT DE LA BELLA DONA

EI camí és aspre, de pujades abruptes i de difícil pas. De vegades, es quasi bé un tirany entre penyes, el camí, tot de perills i fondalades.

Cap a Lluc s'encamina una parella. Són home i dona.

EI marit calla. Porta un capot negre sobre les espatlles. Està trist i esmús, com si estàs disgustat. No diu paraula. Ella duu un vestit de seda blava i un mocador de color de cirera. Dins les mans, un pom de flors blanques; són roses de garlanda.

Partiren a Lluc abans de pondre's el sol, quan cau l'horabaixa. El dia mor i la fosca obscureix la mirada de l'home. Té el cor ple de tenebres, el marit. Les últimes clarors han vingut a filtrar-se entre les branques. Està trist, capficat. Per això decidiren de partir. Un niu de serps li rosega l'entranya, tot un infern de gelosia. Havia sospitat sovint de la muller. Les llengües... —ai, les llengües!— l'havien mormolada entre dents:

- Diuen que un carboner eixerit i despert la vetlla, nit i dia.

- Hi ha un pastor que toca per a ella aires d'amor, les vetlles en que la lluna creix.

- Un dia li explica que la pretenia, el pastor. Ella va respondre, amb la cara vermella d’empegueïment:

- Tu bé ho saps que som casada.

La sang li pujava ai cap, al marit. El dubte l'atordeix. No n'hi ha d'herbes, que curin d'aquest mal. La fosca torna espessa. Passa una òliba com un mai averany. Es just un pedaç de llana, l'òliba, desdenyosa i feixuga. Dobleguen ei cim d'un pujol i el rost s'empina. L'aigua remoreja dins ei barranc. El torrent bramula, entre les roques. D’alt d'Es Grau, el camí passa al caire de l'abisme, pel costat d'una penya tallada a plom. Les aigües corren dins el fondal obscur. Entre els remors de l`aigua, hom hi sent encara ara gemecs i plors. La carn s'esborrona, només de veure la fosca del cingle.

- Donau-me la mà, marit. Les cames em tremolen.

- Mirau la fondria.

- Tenc por.

- Per què n'heu de tenir?

- L'aigua corre allà a baix, entre el pedreny. No sentiu una veu que gemega?

Va respondre aquell home, cegat de ràbia:

- Hi tiraren una dona, una nit fosca com aquesta.

- Per què?

- Deien que enganyava l’espòs.

- L'enganyava?

- Vós tindreu la mateixa mort, que també m'heu traït en secret.

Ella guaitava sobre l'espadat, quan ell l'agafà per les cames i la tirà a l'abisme. Rodolà pel barranc rebotant i donant tombs, aquella dona.

Tingué temps de cridar:

- Mare de Déu, assistiu-me!

Com una roca que cau rost avall, es precipità vers la profunda negror de l'avenc. Un silenci de pedra retallà la mirada d'aquell home. Observà de prim compte la fosca del barranc: ni un gemec, ni l'eco d'un esglai, ni la remor trèmula de les alzines. Decidí que era morta i partí escapat, de pressa, sense esma, la vista emboirada, pels camins de la nit. Travessà les garrigues i les torrenteres, el boscany i l'arbreda...

Es fosca clara. La nit ha començat a diluir-se i pinta de penombres els fondals i les cares. Les campanes de Lluc toquen missa primera. Rere les muntanyes, ha començat a encendre's el dia talment una magrana.

Quan arriba al temple, aquell home, la claror de la llàntia il·lumina el rostre conegut. La cara es trasmuda, els ulls li espiregen. És la muller pròpia que està agenollada, sense una ferida, ni un trenc, ni la pell gens blava, ni cap moradura...

Els àngels de Lluc somriuen  de veure l’esclat de ràbia del marit gelós. La dama, somnàmbula, canta lletanies i esfulla les roses blanques de garlanda.

GABRIEL JANER MANILA, El salt de la bella dona

A “Les llegendes  de les terres de Lluc”

(Publicacions del Santuari de Lluc, Mallorca 1984)