Centenari de la dedicació del temple de Lluc (II)

B. L'arquitecte Gaudí

Objectiu de l’article

En motiu del centenari de la dedicació del temple de Lluc vaig escriure unes notes en aquest matix blog sobre la implicació i protagonisme del Bisbe Campins. Ell es va erigir en l’ànima de la restauració del Santuari a principis del segle XX.

L’escrit sobre el Bisbe no tenia la intenció de dir cap novetat, sinó simplement de recordar la seva obra a Lluc tot enfocant el que va escriure i va fer a favor del Santuari, que potser estava una mica dispers. De pas recordàrem el seu perfil d’home religiós, cult i emprenedor.

Cosa semblant vull fer en la segona part d’aquest article pel que fa a l’arquitecte Antoni Gaudí. Tractarem de deixar establert el que se’n pot saber de la seva actuació a Lluc i abans parlarem breument del que suposa la seva obra, admirable i admirada a tots els racons del nostre món. 

Vagi per endavant que no podem perdre  de vista les proporcions i que cal ser objectius. A Lluc en Gaudí hi va tenir una col·laboració ben limitada, molt més humil de la que va dur a terme a La Seu de Palma. Tanmateix, tractant-se d’un personatge de la seva categoria bo serà mantenir-ne la memòria.

Perfil global de Gaudí

El nomenat “arquitecte de Déu” es va entestar a fer-se arquitecte de si mateix. Es va construir, en efecte, com un home de pregària, d’austeritat molt notable i de fe viva en Déu. Al llarg de la vida va mostrar amb escreix la seva sensibilitat altruista i solidària. Un home actiu i contemplatiu alhora que combregava cada dia i teniu un fort sentit religiós. Es feia present en les grans manifestacions religioses de la ciutat on vivia.

Va tenir un peculiar instint per a descobrir noves formes estètiques on els altres res hi veien, fins el punt de ser reconegut com un dels arquitectes/artistes de més relleu de finals del segle XIX i principis del segle XX. Va consagrar la seva existència a construir bellesa amb l’objectiu d’acostar els homes a Déu.

La naturalesa, obra de Déu, fou el seu mestre. Va saber-ne extreure les millors formes i n’aprofità els símbols més adients. Va iniciar i projectar una gran catedral per als segles venidors. Deia que l’estil de la Sagrada Família era la d’un gòtic perfeccionat i també expressava que la línia corba s’esqueia a la divinitat, mentre que la recta era més pròpia de l’home. Ara, no deixa de ser veritat que l’obra de l’arquitecte es pot considerar també, des d’un altre punt de vista, com un barroc orgànic, ben carregat, i amb nombroses floritures.

Gaudí va ser afectat per diverses decepcions amoroses i finalment es dedicà en cos i ànima a la construcció de la Sagrada Família. Deixà el seu luxós estudi i es traslladà a un racó del mateix temple. Tenia poc més de trenta anys quan el temple expiatori es convertí en quasi bé l’únic horitzó i motiu de la seva existència. Va morir atropellat per un tramvia i confós amb un indigent. La seva vida d’ascesi i pietat probablement desembocarà en la canonització.

Gaudí fascina milions de persones que es traslladen a Barcelona per admirar les seves obres i molt en particular la Sagrada Família. Com la major part dels homes que sobresurten entre els seus contemporanis també ha estat blanc d’afirmacions sensacionalistes sense cap ni peus. Amb molt poca base s’ha dit d’ell que fou templari, rosa-creu, alquimista, impiu, blasfem i fins i tot addicte a les drogues.

L’obra feta a Lluc

L’Església del Santuari de Lluc no només ha adquirit una gran importància com a centre de pelegrinatge al llarg dels anys, sinó que també té una molt notable significança en el conjunt de l’arquitectura mallorquina. Particularment té importància per ser un edifici de transició que enllaça diferents moments de l’arquitectura de l’illa.

Ens centrem, però, a principis del segle XX quan Antoni Gaudi i el seu ajudant Joan Rubió estaven ocupats amb la restauració de la Seu, juntament amb l’arquitecte mallorquí Guillem Reynés. L’any 1909 es complia el 25 aniversari de la coronació pontifícia de la Mare de Déu de Lluc. El Bisbe Campins bé que volia remodelar i millorar diversos aspectes del santuari, però va retardar-ne la data per tal de que els projectes que tenia dins el cap poguessin ser duts a terme.  

Sabem que l’any 1908 es traslladaren els tres arquitectes esmentats a Lluc per començar a realitzar un triple projecte: l’hostal dels pelegrins, la construcció de la via del rosari amb els respectius monuments i la decoració de l’interior del temple. Tornaren pujar el 13 d’octubre del mateix any. I el 30 de novembre tornam trobar reunits a Lluc els arquitectes amb el Bisbe. Està clar que l’obra interessava i es frissava per acabar-la[i] Després consta que el 26 de febrer de 1913 tornaven a ser en el Santuari. També testimonia la crònica del Santuari que en Gaudí féu un donatiu a la Mare de Déu ja el 30 d’abril de 1908. És ben probable que l’estada a Lluc tingués quelcom a veure amb els projectes que duia entre mans.  

1. La decoració mural del temple

La part de la decoració mural del temple (presbiteri i cornises) correspon al darrer terç del s. XVII. Es tracta d’una decoració en baix relleu feta de motius vegetals ordenats geomètricament. Sembla que tècnicament aquests se’ls ha de qualificar com “fullatges”.

Devora els fullatges hi havia unes pintures de natures mortes (“bodegones”) que arrel dels decretes del Concili de Trento  es consideraren menys dignes per a decorar l’església. En part pel seu origen pagà. A una visita pastoral l’any 1690 el bisbe va manar de treure aquestes pintures del presbiteri i al seu lloc representar-hi alguns miracles obrats per la Mare de Déu[ii]. Els quadres retirats es troben al museu de Lluc i al presbiteri s’hi posaren els evangelistes.

El 1866 la decoració mural dels fullatges ja tenia moltes deficiències i s’hagué de pintar de bell nou, tal com ho explica l’historiador Rotger. El fet és que el fons blau va ser substituït pel blanc d’ivori i així es manté avui encara en el presbiteri. La raó del canvi es queda en especulacions.  

Més importància té la iniciativa del Bisbe Campins amb ocasió del XXV aniversari de la coronació. Cal tenir en compte que té lloc en el mateix moment que les reformes de la Seu i en un ambient de gran valoració de l’arquitectura modernista a Mallorca. Els motius vegetals no deixen de tenir vinculació amb aquest estil.

El nucli de la qüestió que ens interessa rau a individuar qui és l’autor intel·lectual de les obres fetes a l’interior de l’Església i en la vida dels misteris. Ben documentat està que l’arquitecte oficial de la diòcesi, al qual es va encarregar de dirigir les obres fou en Guillem Reynés. Quina fou l’aportació de Gaudí i el seu ajudant Rubió? Ens hem mogut en una forta indefinició al respecte. En diversos llocs es diu que en Gaudí hi va participar, va aconsellar i inspirar... però no es precisa més.

L’historiador i canonge Mateu Rotger, contemporani d’aquestes reformes, deixa constància de que el 13 d’octubre de 1908 el Bisbe i Reynés (acompanyats de Gaudí i Rubió) pugen a Lluc per tal d’estudiar el projecte d’ornamentació del temple i esbossar el projecte de construcció de la via del rosari. No especifica més i manquen fons per concretar ulteriorment. En canvi sí que podem dir quelcom més —i ho farem més endavant— de la participació de Gaudí en els monuments de la via del rosari.

Uns mesos abans d’acabar la via del Rosari, i mentre es feia la decoració pictòrica de les capelles laterals de l’Església, en Gaudí torna ser a Lluc. Indica Rotger que en aquesta tasca es segueixen les seves indicacions: “…adoptado el plan de ornamentación mural de la Iglesia que indicó el Sr. Gaudí…”. Això no contradiu que el director de les obres fos l’arquitecte Guillem Reynés, de la qual cosa hi ha abundant documentació. Antoni M. Alcover testimonia el mateix, alhora que també cita Rubió en el projecte de decoració[iii]

En què consistí la decoració a l’interior del temple a fi de comptes? Senzillament, en estendre a les parets de les capelles i on no hi havia ornamentació els mateixos motius vegetals que decoraven el presbiteri, el fris i els carcanyols. Es varen reproduir els relleus daurats del motius vegetals en fons blau, tal com era inicialment en el presbiteri, per tot l’espai del creuer i la volta de la nau. Als murs i cobertes de les capelles laterals els motius foren els mateixos, però no en relleu, sinó amb pintura.

El fet de decidir-se pel color de fons blau i no el blanc (l’original, canviat encara no feia mig segle) es pot atribuir amb raó al fet de que a l’arquitecte no li anava això de canviar per canviar. És valuós conservar allò que està bé i no rompre la unitat d’esquema o pensament d’un disseny. Tant més que els motius vegetals eren altament apreciats per en Gaudí i en general per l’arquitectura modernista.

Probablement sí va copsar que l’ornamentació estesa per tot l’espai de l’Església permetria atribuir a l’edifici l’expressió “domus aurea” (casa daurada). Aquests mots són una atribució de les lletanies marianes a la Mare de Déu. Antoni M. Alcover va emprar aquesta denominació i, després d’ell, molts altres poetes, en particular a les corones literàries corresponents als diferents aniversaris. Destaquem l’himne de Costa i Llobera (1883): “Germans amb santa companya pugem a la casa d’or”. Certament que la decoració, particularment els daurats, irradien una calidesa que crea un ambient molt peculiar i agradable. 

Hi ha qui especula en el sentit de que probablement el Bisbe i els arquitectes pensaven que la decoració estava inacabada (per motius econòmics). Però també és ben possible que els responsables de la primera decoració, segles enrere, ornamentaren el presbiteri per destacar-ne la importància en el conjunt del temple.

La restauració a l’interior del temple es va fer entre novembre del 1908 i 30 de juny de 1914. Algun autor posterior la fa coincidir amb el 17 juliol, dia de la dedicació del temple. De totes maneres hi ha constància que després d’aquestes dades encara es continuà ornamentant l’església. A l’arxiu de Lluc hi ha una sol·licitud del Prior demanant permís al Bisbe per fer unes pintures destinades al creuer i a la volta de la nau. I això el 30 de maig del 1918 i el 15 d’abril del 1924. És normal que les obres sempre s’allarguin més enllà dels termes prevists.

2. La construcció del camí del rosari

Sortint per la porta central del temple, en línia recta, al cap de pocs metres, comença el camí o la via del rosari, també conegut com el pujol dels misteris. Es tracta d’un lloc molt típic a l’entorn del Santuari. Un camí empedrat puja fins el lloc on la llegenda situa la trobada de la imatge.

A un replà de la senda, una mica amagat, s’hi troba el petit cementeri i al llarg del camí els cinc monuments de pedra amb tres alts relleus de bronze cada un. Remeten als misteris de goig, dolor i glòria del rosari. Parlam de vertaderes obres d’art dels arquitectes Joan Rubió, Guillem Reynés i l’escultor Josep Llimona. En l’assessoria i inspiració hi va jugar un paper valuós en Gaudí. El cim conforma una petita esplanada coronada per una creu. La panoràmica de la vall de Lluc és espectacular. Hom hi aprecia des de les teulades del Santuari a les muntanyes de la serra. L’itinerari dura entre 20 i 30 minuts, depenent del ritme del caminant.

Aquest camí l’albirava el Bisbe Campins i s’entestà en convertir-lo en una realitat ben tangible. Es va assessorar ferm per endevinar el lloc més adient del viarany enfilant-se pel pujol en el qual aleshores només hi havia vegetació. En aquest lloc, assenyalat per la llegenda com el de la trobada de la imatge, va voler que “els pelegrins que pujassin la Costa i alenassin l’aire pur de l’altura, s´ajudassen de l’espectacle de la naturalesa per meditar i orar amb fervor”.

El camí, la via del rosari, començà a ser construït el 1909 i s’acabà el 1913. Segons el P. B. Pericàs, bé es pot considerar el conjunt monumental a la intempèrie més important de les Illes. Uneix amb harmonia i equilibri Natura, Art i Religió[iv]. Davall cada un dels quinze bronzes, gravats en pedra, s’hi llegeixen els himnes de la litúrgia llatina de la Mare de Déu del Roser, lliurement traduïts per Mn. Llorenç Riber.

Gaudí va assessorar, va inspirar el camí del pujol així com els monuments que es col·locaren estratègicament en els punts adequats. Alguns estan emparats pel marc majestuós alhora que sobri de les enormes penyes que abunden en el lloc. Ens demanam legítimament si podem especificar més això de l’assessoria i la inspiració.

Bassegoda afirma que Ràfols[v] va veure a l’estudi de l’arquitecte de la casa del parc Güell dissenys pel rosari monumental de Lluc, però que eren suggeriments per a Rubió i Reynés. Per la seva part Pericàs sosté en el llibre citat sobre el pujol dels misteris que entre un munt de papers l’arquitecte Reynés Corbella va trobar un esbós fet per Gaudí que podria testimoniar un major protagonisme del que es pensava fins ara pel que fa a l’autoria dels monuments del pujol. (Veure l'esborrany).

El dia 15 de gener del 2014, investigant a l’Arxiu Diocesà de Mallorca, en Josep Obrador, antic blauet interessat en aquesta temàtica, va trobar un “inventario Museo Arqueológico Diocesano. Año 1933. Sala Bartolomé Ferrá: cinco proyectos de Gaudí para el Camino del Rosario de Lluc”. Es detallava la numeració: 8, 21, 22, 23 i 24. Cert que la direcció general de les obres de la via del rosari fou Reynés, però tenim dades que suggereixen una participació d'en Gaudí més important del que es creia fins aquest moment. 

La idea d’aquest article era acabar amb unes reflexions a propòsit de l’estètica i l'espiritualitat de l’arquitecte Gaudí. Tanmateix el tema s’ha allargat i la quantitat quasi infinita d’escrits sobre l’assumpte farà que el lector comprengui i potser agraeixi que posem el punt final.

Manuel Soler Palà, msscc

  .......................

[i]Veure la documentació que aporta el P. PERICÀS ALEMANY, B., El Pujol dels misteris, Palma, 2009, p. 44 i també Rotger Capllonch, M: Historia del Santuario y Colegio de Ntra. Sra. De Lluch. Palma, 1914, pp. 225-226.

[ii] VILLALONGA VIDAL A.J. i REIG MORRO A., La decoració mural de l’Església del Santuari de Lluc. Problemes de conservació. Bolletí de la Societat Arqueològica Lul.liana, nº 865, Palma 2011, p. 216.

[iii] Rotger Capllonch, M: Historia del Santuario… pp. 225-226. I també ALCOVER, A. M. Vida del Rdm. I Illm. Sr. Pere Juan Campins i Barceló, bisbe de Mallorca, Palma 1915, p. 107.

[iv] Vegeu una explicació molt completa del conjunt i des de diferents punts de vista: PERICAS ALEMANY, B., El pujol dels misteris. Documenta Balear, Palma 1909.

[v]  Autor del llibre El gran Gaudí 1852-1926, Barcelona 1952, p. 585. També sobre aquest punt i la decoració mural del temple serà útil consultar un dels darrers estudis —rigorós i sistemàtic— sobre les reformes fetes a Lluc al llarg de la història: VILLALONGA VIDAL A.J. i REIG MORRO A., La decoració mural....