Els santuaris; acolliment i evangelització (I)

0. Introducció: el fet de pelegrinar

El gest de peregrinar consisteix a desplaçar-se cap a una direcció determinada, anar més enllà d’on es viu normalment. Un trencament amb el lloc habitual on un es mou. El pelegrí cerca un més enllà i d’una altra manera. Peregrinar és canviar d’espai i d’estil. Hom es desprèn de comoditats, adopta una certa inseguretat, cosa que li dóna una sensació d’alliberament. Contempla la bellesa dels paratges que va recorrent. Quan arriba a la meta queda impregnat de la presencia de Déu, de la llegenda que es relata en el lloc, dels sentiments que al llarg dels anys s’han anat acumulant en el santuari o ermita. Passa per un procés de canvi o transformació.

Durant la peregrinació l’experiència social o de convivència canvia. Les distincions socials compten molt menys, s’anivella la jerarquia, tot és més horitzontal. Els comportaments i fins i tot el mateix vestit esdevé més sobri. Els pelegrins es comporten amb més educació i confiança entre ells que en circumstàncies normals. Es saluden i somriuen. L’atmosfera és més pacífica i agradable, no es posen tant a la defensiva. Aquest estil també es nota en la peregrinació amb cotxe o bus. Potser no tant com anant a peu, però hi és.

No s’ha d’oblidar que el fet de desplaçar-se ja té un valor, prescindint de la meta. El camí ja té un valor propi. La meta és el camí, s’ha dit. Per bé que des d’un punt de vista religiós també faci falta una consumació del camí, una arribada que faciliti la comunicació amb la transcendència. Sense punt final el viatge queda una mica devaluat, tot i els seus beneficis.

Un lloc privilegiat

Cert que en pura teoria és veritat que a Déu se l’adora en esperit i veritat, però també ho és que som esperits encarnats i no podem fer a menys de l’espai, el temps, la cultura, uns espais consagrats pels avantpassats. El Verb es va encarnar i des de les hores no podem menysprear el món físic que trepitjam i ens envolta. De fet la peregrinació és una experiència religiosa universal, una expressió característica de la pietat popular. Per bé que no hi ha cap peregrinació obligatòria, l’Església sempre ha confessat els valors espirituals de la peregrinació i l’ha estimulat al llarg de la història. Aquesta és la doctrina oficial que trobam en el Directori sobre Pietat popular i litúrgia.

Normalment el santuari ha sorgit d’un moviment de pietat popular. És signe d’una presencia activa, salvífica del Senyor en la historia i un refugi per al poble de Déu. Bé podríem dir que els santuaris són fruits d’un esdeveniment extraordinari, sinó miraculós, el qual està a la base de manifestacions de devoció autèntica i de llarga durada. Sense saber gairebé per què, el lloc ha posat d’acord la gent dels entorns per fer-s’hi presents i reconèixer que es tracta d’un lloc especial.

Són també llocs privilegiats perquè hom hi reconeix que la proximitat de Déu, el confort de la seva Mare als fidels que la veneren és un fet. Potser no comprovat científicament, però sí amb el convenciment de qui mira al besllum de la fe i amb la seguretat del qui ho experimenta.

La situació geogràfica del santuari, sovint aïllada i elevada, juntament amb la bellesa del paisatge –auster o exuberant-- s’associa a l’harmonia del cosmos. Es considera reflex de la mateixa divina bellesa.

La predicació que ressona en el santuari potser que s’escolti amb disposició més favorable de cara a la conversió i que ajudi a un canvi de vida marcat per la figura i la doctrina de Jesús. Amb més motiu si endemés de la predicació es rep l’absolució o es celebra l’Eucaristia. Els santuaris cristians bé es poden considerar un signe de Déu en la historia d’un poble. Venen a ser com un memorial del misteri de l’Encarnació i la Redempció.

I. Acolliment

Convé remarcar que el santuari s’ha de diferenciar de la funció que té la parròquia, a la qual no ha de suplir ni imitar. El santuari té un perfil i una realitat pròpia, de d’on ha de d’oferir el que realment té. En principi ha de ser un símbol del Poble de Déu en marxa, un brunzir del misteri diví que atreu els pelegrins. Misteri, naturalesa, fraternitat dels sers humans, comunió amb els avantpassats, identificació amb una mateixa cultura. Això és el que pot oferir i transmetre el santuari.

L’ambient del santuari és més obert que el de la parròquia. Al seu voltant un tendeix a sentir-se més germà del company de camí i es dilueixen les diferències de raça, religió i ideologia. Tothom hi té cabuda. L’estranger, l’emigrant, el refugiat, el malalt, el visitant casual, tots són benvinguts i participen d’un mateix clima de germanor. Però hi ajudarà molt a crear aquest clima que el pelegrí es sentí còmode en el grup i com a persona, és a dir, que es sentí acollit.

Importància de l’acolliment

Sovint els pelegrins van al santuari després de llargues absències de l’Església o fins i tot mantenint una franca hostilitat envers ella. Per això convé que el santuari faci la funció d’una porta sempre oberta, afavorint el contacte amb Déu i el retorn a la comunitat. Un personal expressament dedicat a l’acolliment —preveres o laics—, consagrat al pelegrí, que vol renovar el seu contacte amb Déu i els germans, serà molt oportú.

Es manifesta l’acolliment en detalls senzills de caire material i està clar que també en la disponibilitat a l’escolta. Normalment el pelegrí és més favorable a la confidència. Preveres i laics han d’acollir segons tasques i responsabilitats assumides. Han d’aprofitar el kairós, l’ocasió. Convé que l’acolliment tingui present el caràcter específic de cada grup, de cada persona, de les seves expectatives i necessitats. Per tant està fora de lloc una acolliment standard. Qui visita un santuari ho fa probablement en circumstàncies especials: viu moments de preocupació, incertesa, esperança, sofriment, goig, fracàs, agraïment... Altres busquen un sentit a la vida. Es presten a demanar el perquè de tantes coses, A partir d’aquí el diàleg es facilita.

Els encarregats del santuari han de tenir ben present la responsabilitat de l’acollida. Convé que disposin d’una preparació no només tècnica, sinó també espiritual. Igualment bo serà que descobreixin en aquest servei un medi de viure i testimoniar la pròpia fe. Bé es pot afirmar que l’espiritualitat del prevere que dirigeix un santuari, i proporcionalment també dels seglars que l’ajuden, és la de l’acollida.

Els passatges evangèlics que s’escauen en aquest context són innombrables, però citem aquell tan conegut: «Veniu a mi tots els qui estau cansats i afeixugats i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus que soc benèvol oi humil de cor, i trobareu repòs. Perquè el meu jou és suau i la meva càrrega lleugera» (Mt 11, 28-30). No oblidem que Jesús es centrava en la persona a l’hora de l’acolliment i era ben capaç de passar per sobre la llei, com en el cas de la curació del leprós i del dissabte. També els encarregats del santuari han de tenir present que primer és la persona i després ja parlarem de la seva raça, religió i demés circumstàncies.

L’acolliment suposa una activitat interior personal i volenterosa. Implica tendresa, amabilitat, consolació. Desitja compartir. En canvi el mer fet de rebre tendeix a ser passiu i fins i tot pot coexistir amb una actitud a la defensiva o de complir l’expedient. Es pot rebre qualcú sense acollir-lo. Per acollir cal obrir-se a l’altre, reconèixer-li una vàlua i uns drets. Això res té a veure amb un comportament melós i un somriure fora de lloc. Endemés sabem que els santuaris són llocs on es va i retorna, no llocs d’estada i permanència. Per tant, res de proselitisme, i menys crear dependències. El pelegrí només circumstancialment trepitja el santuari i en aquestes condicions és que ha de ser acollit. 

Derivacions de l’acollida

L’acollida requereix iniciatives pastorals especials, doncs no n’hi ha prou de somriure i donar la mà. Iniciatives apropiades als destinataris, que es corresponguin amb la seva mentalitat, llengua i situació particular.

Per començar amb el més material i visible, l’acollida demana desenvolupar tot el que té a veure amb les instal·lacions, per intranscendent que això sembli. Val la pena de tenir cura de la dignitat i bellesa de l’edifici i la seva funcionalitat, així com de la seva seguretat. Ben oportú serà tenir a punt la cafeteria, sales d’estada, banys, àrees verdes i de descans. És important la netedat. Aquests detalls conviden inconscientment els pelegrins a romandre més temps al santuari i a tornar-hi si és el cas.

Després es tendrà en compte una pedagogia pastoral que sigui realista, però també creativa i que sàpiga fer la síntesi entre litúrgia i pietat popular. Que valori la dimensió festiva de la fe i el seu llenguatge simbòlic. Per descomptat que resultarà útil oferir materials litúrgics i tècnics, audiovisuals que expliquin quelcom del santuari, del titular, sigui la Mare de Déu o algun sant. I no es poden deixar aquestes coses només al comerç per tal que les compri qui vulgui o pugui. Hi ha d’haver algun petit detall de gratuïtat.

D’altra banda aquest oferiment de materials afavoreix una Església més participativa i comunitària. En aquesta línia serà útil demanar, a qui sigui capaç de donar una opinió, com pensa que es pot millorar aquest aspecte. Resultarà beneficiós en aquest sentit incorporar laics per a facilitar l’acollida i l’administració del santuari. Alguns seran capaços també d’atendre espiritualment els pelegrins.

Un aspecte que no s’ha d’oblidar és el de planificar les diverses activitats que tenen lloc al santuari, encara que siguin poques. Si es demanen opinions sobre el què i el com d’aquestes activitats probablement el conjunt millorarà. Per aconseguir aquest objectiu ajudarà que cada santuari, dins les seves possibilitats, tengui un equip de pastoral en el qual hi hagi preveres, religiosos o religioses i laics que actuïn d’acord amb l’objectiu que se li ha assignat. I tant de bo quedi emmarcat en la pastoral de la Diòcesi, de la regió o el país.                  (continuarà)                                                                                                                    Manuel Soler Palà, msscc