La font coberta

L’aigua canta tranquil.la, dins la vall. Corren les fonts pels canalons de pedra. El bestiar acudeix a beure-hi. Quan la calor estreny, els anys de secada, només en resta un fil d’aquella aigua, un rajolí dèbil. Els ulls de les fonts minven lentament, quan arriba l’estiu, quasi a punt d’extingir-se. El bosc –un boscany d’alzinars i pinedes- abscondeix els secrets de l’aigua subterrània, el misteri obscur de les correnties que cerquen obrir-se pas, fins a la llum.

L’aigua canta, a la vall. A la font del puig Ferrer i a la font Seuca, a la font de la Teula, a la font dels Polls i a la font Freda. També, a la font Coberta i a la font del Guix. De la font Coberta –hom diu que altre temps li deien la font del Pi- en bevia la gent de la Santa Casa i els pelegrins que arribaven pel camí vell. Al recés d’aquella aigua hom trobava una mica de descans per a la fatiga, un lloc per a refrescar-se la boca i treure’s el cansament del cos.

Un dia, l’amo d’aquelles terres –un tal Miquel Seguí- decidí de tancar la finca amb una bardissa sense portell. La féu alta, per a què ningú passàs i, encara que no s’atreví a tallar la canal que conduïa l’aigua de la font al santuari, no va permetre que la cobrissin de pedres per a què no arribàs transparent ni fresca a la taula dels col.legials. Sovint, -diuen els papers vells- els porcs hi acudien a beure i a grufar-hi.

El prior va amonestar-lo moltes vegades. Bé li deia que l’aigua d’aquella font no era seva, que havia de vetlar per a què no l’embrutassin, els porcs, que no podia negar-la als pelegrins que arribaven a Lluc pel camí vell. Àdhuc acabà per posar-li un requeriment davant notari, el prior; car assegurava que posseïa il.legalment la finca, en Seguí, sense títol legítim.

Una nit, emperò, l’aigua de la font s’aturà de brollar. Debades grataren dins el nient. Ni tan sols en sortí una gota per necessari, de la roca.

Aquell mateix vespre, una altra font sorgí –fou un miracle- de la tanca de la vinya, just ran del santuari. Era la mateixa aigua, transparent i fresca de la font Coberta, que havia cercat un altre camí, fins a la casa de Nostra Dona Santa Maria.

Passat algun temps, el prior guanyà el plet aquell que havia interposat. Les terres tornaren a ser de la casa de Lluc i l’aigua de la font retornà de bell nou al seu ull antic per on primer eixia. 

GABRIEL JANER MANILA, La Font coberta

A “Les llegendes de les terres de Lluc”

(Publicacions del Santuari de Lluc, Mallorca 1984)