Missioners dels SS. Cors: 125 anys a Lluc (I)

Només va durar nou mesos el pla que el P. Joaquim Rosselló havia traçat per un llarg futur. La fundació de la Congregació de Missioners dels SS. Cors fou el 20 d’agost del 1890. El 6 de maig el P. Joaquim, amb els dos preveres que l’acompanyen abandonen l’Ermita de S. Honorat per pujar a Lluc. És la voluntat del bisbe que no coincideix precisament amb la del Fundador.

Enguany es compleixen 125 anys del fet. Oferim als lectors els detalls i les raons que motivaren el canvi de rumb guiats per les investigacions del P. Josep Amengual, msscc. Des d’aleshores els Missioners SS. Cors estan al front del Santuari de Lluc, tan emblemàtic pels mallorquins.

De Sant Honorat a Lluc

Els primers membres de l’Institut segurament no frueixen del carisma contemplatiu en la mateixa mesura que el P. Rosselló. Aquesta circumstància unida al fet que la Congregació, segons diu l’acta fundacional, té una clara finalitat apostòlica, representa una invitació a davallar de la muntanya al pla. Per la seva part el bisbe, que manté una amistat personal amb el Fundador, és home impetuós i molt àgil com a improvisador. El detectam més sensible a la bona marxa de la diòcesi que als carismes d’una comunitat consagrada. Si hi afegim que, a més, confia en els religiosos per a eixarmar terrenys difícils i problemàtics, gens no ens ve de sorpresa que convidi els nous missioners a una tasca més compromesa amb la pastoral.

Obres a finals del segle XIX. Façana lateral

 Els membres de la nova Congregació dediquen la major part del temps a la contemplació en el que qualifiquen de Tabor de Sant Honorat. El bisbe és de visita pastoral a Campos, el 21 d’abril de 1891, data en la qual envia un missatger que sorprèn els missioners amb la proposta d’una conversa urgent amb el Provisor, Mn. Enric Reig i Casanova, més tard successivament bisbe de Barcelona i cardenal de Toledo. Se confirma, durant l’entrevista al Palau, la sospita del P. Rosselló. El bisbe vol acabar amb el problema de Lluc.

La solució al problema de Lluc passa per la renovació espiritual i material del Santuari. De res serveixen els pegats calents. Hom s’ha d’afanyar per constituir-hi un grup compacte i ple de zel. El bisbe pensa en termes restauradors i vol retornar el Santuari al seu antic esplendor. El seu tarannà és el de confiar les empreses conflictives als religiosos, i, coherentment, decideix instal·lar una comunitat en aquells paratges asprius. La premsa s’adona d’aquests propòsits, i per la tardor de 1890 comença l’atac. Una sèrie periodística, titulada Frailes en Lluch s’oposa a la idea i posa mà a tots els recursos. Els escrits transpiren una oposició tancada al bisbe; no tenen caràcter anticlerical, sinó que més tost reflecteixen la clara hostilitat del liberalisme i d’un cert clergat envers els ordes religiosos. Probablement, sota el pseudònim Un católico a secas, s’hi amaga una porció del clergat que ataca el bisbe i els seus projectes, en particular la restauració de les comunitats de vida religiosa.

Lluc entre dos bàndols

Tant el bisbe com els polèmics autors de Frailes en Lluch reconeixen la importància del Santuari. La Mare de Déu ha estat coronada sis anys abans i el somni d’un Montserrat de Mallorca cada vegada s’escampa amb més força. Alguns dels poetes de la corona poètica de 1884 ja s’havien estrenat en els certàmens de Montserrat, uns anys abans. Els qui no s’avenen amb el bisbe aixequen la senyera del patriotisme i de la cultura. Si en el Santuari s’estableixen uns frares d’arrels forasteres que no parlen català, segons aquests autors anònims, que sempre escriuen en castellà, s’augura un esdevenidor gris i sense cap alè per a Lluc. Més encara, fan ressaltar la llunyania que s’establirà entre el poble de Mallorca i uns custodis de la Mare de Déu que els responen en castellà.

L'any 1897 tengué lloc la desamortització i les obres s'hagueren d'aturar

Per la seva part, el bisbe també pensa en un gran Santuari, en el Montserrat de Lluc, que satisfaci les aspiracions dels mallorquins, però només pren en consideració l’aspecte espiritual i religiós.

Cervera no fa la impressió de quedar molt afectat per les envestides de la premsa. El 9 de gener de 1891, sol·licita al govern de Madrid l’autorització perquè els Carmelites Calçats s’estableixin a Lluc. La Reial Ordre afirmativa duu la data del 10 d’abril del mateix any. Per què precisament elegeix aquest orde? Probablement perquè hi ha una colla de frares mallorquins que hi pertanyen, entre els quals el provincial, el P. Anastasi Borràs i Buades, també ho és, i això pot afavorir les negociacions. El fet és que, després d’una dotzena de dies de la signatura del document reial, el bisbe canvia de parer i proposa al P. Rosselló que se faci càrrec del Santuari.

Per què aquest gir inesperat? No ho podem clarificar gaire, però alguns indicis ens menen a suposar que la causa s’ha de cercar en la pressió que exerceixen els sectors més poderosos del liberalisme mallorquí i en una part del clergat. Per la seva banda, el rector i prior,[1] Guillem Fiol, sembla que se va fer còmplice de l’oposició de la premsa en aquesta direcció. La postura del prior Guillem s’entén amb facilitat. Si els carmelites se fan càrrec del Santuari, ell queda amb la migrada feligresia d’Escorca, que, segons el barem de l’època, queda al lloc més baix de l’escalafó. És una parròquia d’entrada, és a dir, de les menys desitjables, tot i que abraça un dels més estesos territoris de totes les parròquies mallorquines. Per altra part, el canvi cau molt malament als carmelites, que se senten arraconats després del pacte fet amb el bisbe. Apel·len a Roma.

Fotografia de l'any 1897, el mateix en que el santuari
 fou objecte de la desamortitxació

En una carta del P. Rosselló, adreçada el dia 23 d’abril,[2] al bisbe, mostra que disposa de molta informació sobre la situació de Lluc i de les gestions que fa el bisbe per restaurar el Santuari. Sabem que, ja des de la infància, el P. Rosselló passa períodes de vacances a la possessió d’Escorca, que dóna nom al municipi on hi ha el Santuari, car és propietat de la família Gual Torrella. De mode genèric, també podem afirmar que el P. Rosselló està al dia sobre els assumptes diocesans. El de Lluc és de prou entitat perquè li hagi arribat qualque comentari, sobretot si havia transcendit a la premsa. De fet, conta que, quan va tenir l’entrevista amb Mn. Reig, aquest li va proposar l’assumpte que jo presumia. El bisbe havia consultat una bona colla de persones, i tiris i troians convenen que els missioners habitants de Sant Honorat han de prendre la responsabilitat del santuari diocesà de Lluc.

La contrarietat que va provocar en el missioner de Sant Honorat aquella intenció del bisbe va ser gran. Un any escàs de fruit de l’ambient que tota la vida havia cercat era ben poc. Més encara, tota la fundació s’havia adaptat al pla del bisbe, i ara aquest dóna l’orde d’instal·lar la novella congregació en el Santuari de Lluc. Tot era fora lògica. La conversa de Palma degué ser valenta. Retornat a Sant Honorat, el P. Rosselló exposa el pla del bisbe als seus companys. Malgrat que ell ens els mostri sorpresos i quasi contrariats com ell, creiem que la realitat era ben diversa. Probablement els va caure bé aquella proposició. Com a mínim no quedaren tan trasbalsats com el P. Joaquim, car ells no havien cercat tan llargament la solitud.

Josep Amengual Batle, msscc                                                                                        (Continuarà)

---

[1] Aquest càrrec correspon al que presideix la Col·legiata o Col·legi de preveres que regenten Lluc.

[2] Els esdeveniments se varen succeir d’aquesta manera: el 21 el bisbe envià una carta, per un missatger, al P. Joaquim, malgrat ell, a les Notas, p. 57, digui que va ser el 23. Efectivament, en aquesta data va respondre al bisbe, després d’haver visitat el Provisor, dia 22.