La llegenda de n'Aina

Petita història d'un amor secret

Les terres de Mossa eren, en aquell temps, d’un senyor moro. Era jove com una espiga tendra, el cor generós, viva la mirada, noble el posat.

 Comandava sobre la contrada i tenia molts d’esclaus que el servien. N’hi havia una, n’Aina, bella i amatent com un tros de pa, sobre la qual havia posat la confiança. Més d’un sospità que acabaria per casar-se amb ella, tant com l’afavoria. L’observava els matins, quan acudia al jardí a veure els brolladors, el joc de l’aigua, els peixos del safareig.

Un dia, emperò, la notícia d’aquell amor secret arribà a les orelles de la bruixa, una mala dona que vivia en una cova, passats els alzinars de ponent.

El cor de la bruixa s’omplí de gelosia i no en pensà de bona. S’enforinyà tot d’una pels budells de la cova i, en trobar el doll de l’aigua de Mossa, el desvià cap a l’avenc de Femenia, un fondal esquerp, tan profund com la por.

-  Per la fat i fat que la mia mare m’ha encomanat: Que l’aigua de Mossa se’n vagi cap a l’avenc de Femenia, - cantà la bruixà.

I l’aigua va descomparèixer tot d’una.

Aquell senyor moro se’n dugué un disgust, de veure com la font s’eixugava. L’hort de les cases aviat va assecar-se, començaren a esgrogueir-se els arbres del jardí, el brollador s’aturà de cantar i els peixos el safareig acabaren la vida dins el fang.

Un matí de tardor, n’Aina, que havia vist com el senyor de Mossa estava i trist i capficat, s’hi acostà temorega. Li va dir:

-  Què teniu?

-  No ho saps? –va respondre aquell home. No tenim aigua a Mossa. La mala bruixa ens ha eixugat la font. El bestiar té set i els arbres no resistiran la sequera...

- Si em prometeu la llibertat, tendreu aigua abans d’una setmana.

- Per què te’n vols anar?

- És que enyor la meva gent, sabeu?

- Tendràs la llibertat, si trobes aigua.

Diuen que n’Aina partí a resar a la Verge de Lluc.

Picaren al lloc on ella havia marcat i, després d’alguns dies, comparegué un ullal d’aigua fresca, més viva que mai.

No en tengué alegria, tanmateix, el senyor de Mossa, perquè pensava que n’Aina voldria partir d’aquelles terres i abandonar la casa, abandonar-lo a ell, trist i malcontent de veure que fugia.

- Per què no et quedes?

- Si ho feia, la bruixa us tornaria a prendre l’aigua i se l’emportaria a l’avenc, novament.

- Queda’t. Perquè jo em moriria de mal de tristor, si tu parties.

I dels ulls de n’Aina, en brollà una llàgrima tan viva com l’aigua.

-  Queda’t. T’ho suplic.

El jardí tornava a verdejar. El brollador cantava i els peixos del safareig resplendien com vidres de colors.

 Una matinada, la trobaren estesa ran d’aquell safareig. La rosada li cobria la pell de la cara. Els ulls entelats. Els llavis blaus.

Acabaren per creure que la mala bruixa havia cercat enverinar-la, encesa de ràbia i gelosia.

El senyor va plorar-la durant dies i nits. Diuen que va morir d’enyorança, passat algun temps, car no pogué resistir la mort de l’estimada.

GABRIEL JANER MANILA, La llegenda de n'Aina

A “Les llegendes de les terres de Lluc”

(Publicacions del Santuari de Lluc, Mallorca 1984)