El passat 13 de febrer aquest blog va publicar la primera part d'un article del P. Pericàs sobre l'estàtua de la Mare de Déu venerada a Lluc. Ara publicam la segona i última part. L'autor acabava amb una cita, la qual sostenia que l'actitud familiar de la Verge tenint en braços el fill, per primera vegada aparegué a la catedral de Notre Dame de Paris. Després en vindrien moltes altres. El P. Pericàs es demana perquè una de les primeres d'aquesta fila, a meitat del segle XIII no podria ser la Mare de Déu de Lluc? Vet aquí el text.
I jo m’atrevesc a preguntar: I per què
la nostra no pot ser una de les primeres d’aquesta llarga processó, duita des
de França pels Templers?
Acostem-nos ara ben a prop d’aquesta
imatge venerada per tantes de generacions i que després de 7 segles ha arribat
fins a nosaltres. És de pedra de marès molt fi que l’inventari de 1417 confon
amb pedra marbre (pera marbre)(9). La seva alçada és de 61 cm, està dreta amb el Nin
damunt el seu braç esquerre i té el cap descobert amb llarga i abundant
cabellera. Les imatges gòtiques dels segles XIV i XV duen el cap cobert amb el
mantell o amb un vel. La cabellera per darrere li arriba a la meitat de
l’esquena i dos grans rulls emmarquen la seva cara. L’enfonsada que es nota en
el seu cap és tan antiga com la mateixa imatge(10) i representa una cinta que li
subjecta els cabells. El seu vestit està format per dues peces: una túnica molt
folgada, cenyida molt amunt per una corretja l’extrem de la qual li surt per
l’obertura de la capa. L’altra és una capa, un poc més curta que la túnica, amb
una capulla oberta a l’entorn del coll i que a l’esquena queda tapada per la
llarga cabellera. La capa està oberta per davant i a l’esquerra té un xap pel
qual treu el braç per sostenir el Minyonet assegut damunt alguns plecs que li
fan de coixí. Va vestit amb una túnica que li arriba als peus. En general el
Jesús(11)
de les Mares de
Déus gòtiques va nuu, abrigat amb un extrem del mantell de la Mare.
Aquesta indumentària (12) tan singular, no podria ser una
imitació de l’hàbit de cor dels templers? Encara que res no se’n pugui afirmar
amb seguretat(13) hi ha raons que afavoreixen
aquesta opinió. Per això tampoc no seria estrany que se confirmàs el seu origen
templer. La imatge està dreta i amb expressió d’assegurar l’estabilitat
s’inclina un poquet cap a la dreta.
Però mirem com es presenta avui aquesta
imatge a la veneració dels seus devots.
La
Mare
de Déu de Lluc té el braç dret estès assenyalant el seu Fill que aguanta amb
les seves manetes un llibre obert.
Fa 125 anys que els pelegrins que
pujaven a Lluc no la trobaven així, ja que
anava vestida. Va ser quan va néixer el costum de cobrir les imatges amb
vestits postissos per més ben esculpides que fossin. I a la Mare de Déu nostra li va
tocar la mateixa sort. L’inventari de 1395(14), el més antic que ens ha arribat,
parla de 27 mantells i altres tants per a l’Infant i els de 1417 i 1421(15) consignen respectivament 21 i
12 vestes molt riques per canviar. I perquè la imatge quedés ben vistosa amb
aquelles postissures, no tengueren esment en mutilar-la horrorosament. D.
Bartomeu Ferrà ens ha deixat un dibuix de com la varen trobar quan va ser
destapada. El vestit es deia vulgarment gonella i només en queden dos exemplars:
una molt rica regalada per la reina Isabel II l’any 1861 i l’altra que era
propietat de la família Dezcallar que la donà al Santuari l’any 1959.
Fou amb motiu de la coronació pontifícia
que, per iniciativa del rector Tortell i amb l’assessorament tècnic de la
Societat Arqueològica, la Santa Figura fou alliberada de la vesta que la
cobria. En la publicació Guia de Lluc,
quan en dóna la notícia llegim: “Ara per lo que diu a la Verge de Lluc tan airosa com
es pot judicar… Ja era hora de llevar-li els tapais postissos per molt rics i
brodats que siguen, sempre resulten d’un afecte ridícul i de mal gust”(16)
Després de la descoberta
s’ignoraven quines eren les postures del braç dret de la Verge i dels braços de
l’Infant. Devia dur com altres imatges una flor? Tampoc no podríem endevinar
com tenia els seus el Jesuset. Devia dur un ocellet, la bolla del món o tenia
les mans en actitud de beneir? La idea de Bartomeu Ferrà de posar-li un llibre
no fou desencaminada. A Mallorca(17) hi ha el precedent d’imatges amb el Jesús que té un llibre
en les mans. En podríem esmentar la romànica de Lloseta, la de Bellver de St.
Llorenç des Cardassar i la d’una creu del terme d’Alcúdia.
No sabem si els qui la varen
restaurar encertaren poc o molt, deixant la veneranda imatge tal com avui la
veneram. Però pareix ben cert que ha guanyat un ben marcat sentit
teològico-litúrgic.
La podríem emparentar amb una de
les icones més antigues i més reproduïdes de la tradició oriental, la Mare de Déu Odigitria(18) que mostra el camí. (Odos: camí).
Aquesta icona de la Verge la presenta
mostrant-nos Jesús que aguanta en el seu braç. En el cas de la Mare de Déu de Lluc el
simbolisme encara és més fort, ja que assenyala el Nin Jesús que du un llibre
obert, que ens recorda l’Evangeli, en les planes del qual hi ha marcades les
dues lletres de l’alfabet grec que fan referència a les paraules de
l’Apocalipsi: “Jo som l’Alfa i l’Omega”. Bé que ho va endevinar el papa Joan
Pau II en el missatge(19) que ens envià amb motiu de les
celebracions del primer centenari de la coronació pontifícia: “La mateixa
imatge de Nostra Senyora tal com la venerau entre belles muntanyes és una
estupenda lliçó de teologia mariana. Ella efectivament sosté en el seu braç el
seu Fill mentre que la seva mà dreta apunta expressivament cap a Ell. És tota
una pedagogia materna eclesial que assenyala el camí que s’ha de seguir perquè
l’amor i el culte que li donam estiguin un i altre orientats a Crist”.
Els devots pelegrins que durant
segles han pujats a Lluc no han trobada sempre la imatge de la Mare de Déu en el mateix
lloc. Res no sabem de la seva col.locació en la primitiva esglesiola.
L’inventari de 1393, el més antic, no menciona per res la imatge. Però sí que
coneixem el lloc que ocupava en l’església. Els inventaris de 1478 i 1498(20) anomenen “lo porxo” en el qual
hi ha un altar amb una imatge de la Verge Maria que té un
àngel de pedra a cada costat, du gonella, mantell, diadema d’argent i collar de
perles. L’inventari de 1498 distingeix entre “dins l’esglesia i fora
d’esglesia” i aquí mateix hi posa “lo altar en la sacratissima Verge Maria, on
hi ha la imatge de dita nostra Dona” amb vestits i joiells. Segons el benemèrit
arxiver de Lluc, P. Rafel Juan Mestre, era aquesta l’autèntica imatge i el fet
de la col.locació en l’atri del temple facilitaria que pogués ser venerada en
tot temps del dia i de la nit. En el segle XVI la trobam, entrant a l’església
a mà dreta enquadrada en un arc, per a memòria del lloc on havia estat trobada.
El 28 de juny de 1629, dissabte de sant Pere,(21) es va posar el retaule a la
nova església, obra del mestre Jaume Blanquer. Faltava col.locar-hi la imatge
de la Mare de
Déu i això es va fer al cap d’un mes pel mateix Jaume Blanquer, però fou de
forma provisional perquè el mestre escultor Joan Antoni Homs no acabà el nínxol
i el preciós retaulet que encara admiram en el cambril fins l’any 1648 i
finalment la imatge va trobar encobeïment en aquest nínxol(22). I fa més de 400 anys rep aquí
l’homenatge i les pregàries de milers i milers de pelegrins.
M’agrada confegir aquests milers
de pelegrins als primers que pujaren per vetlar en l’antiga capella de Nostra
Dona Santa Maria de Lluc, imaginant una teringa que per espai de més de set
segles mai s’ha trencada. No és possible escriure en un llibre, que seria molt
gruixut, tot el que d’Ella han dit els qui passant l’han mirada de prop.
Tanmateix no vull renunciar a espigolar algunes descripcions que ens han
deixades els que l’han vista amb mirada contemplativa. La primera és la del Dr.
Busquets(23)
l’any 1684: ”…es
una figura pedra la
Verge Santissima amb lo Niño Jesús als braços que demostra
ser molt antiga. Los dos rostros son morenos, pero hermosos i el ropatje de lo
natiu de pedra està sembrat de flors de lliris d’or i d’altres colors que no es
poden ja a causa de l’antiguitat distingir”. Altres historiadors l’han vista
així: “de cara enrodonida, la boca petita, els ulls vius i tot ella té un posat
molt expressiu i graciós”. “El seu rostre és agradable i transpua serenitat”(24). Un poeta la troba “tan garrida
–que nit i dia- la miraria-sens tancar els ulls”(25). L’antic blauet i poeta,
Llorenç Riber la troba “bella com la sulamita. Que es va fer petita per
infondre més amor”(26). També un altre blauet poeta
canta: “Tan bella sou que els cors sorpresos deixa el contenmplar la vostra
morenor”(27) i un altre poeta diu: “vostre
rostre ens somriga clar com l’estel del jorn”(28). I per fi l’escultor i gran
artista, Ignacio Pinazo, diu: “és d’una hermosura física tan serena i d’una
bellesa espiritual tan profunda que en la seva contemplació el pur sentiment
artístic ens acosta als cims més alts de l’ideal que ens fa inclinar davant la
imatge com si fos la mateixa Verge en persona”(29).
Encara
espigolant en les planes de les Corones poètiques podem afegir aquests versos
d’altres tres poetes:
Donau-li Verge morena
la flor del vostre somrís
que és bàlsam de tota pena. (30)
Si és moreneta ja és dolça i
bella
los ulls li brillen com dos estels.
(31)
Petita i Moreneta
de cara encisadora
imatge beneïda. (32)
Però,
no tots els que han quedat embadalits davant les seues fines i belles faccions,
han endevinat els seus llavis somrients.
Qui
per ventura ha intuït aquest misteri és l’artista dominicana, Nury de Espinal:
“Quan m’encomenaren la confecció d’un dibuix de la Mare de Déu de Lluc, era la
primera vegada que sentia aquest nom”.
“Vaig
mirar detengudament les diferents estampes on apareixia una hieràtica figura,
bellament tallada en pedra viva, que representava la Mare de Déu amb el seu Fill
al braç....”
“Vaig
començar a fer retxes (...) No aconseguia el seu aspecte sagrat i imponent.
Vaig continuar fent esbossos. El rostre de la Verge m’intrigava, em corprenia... on era el
secret de la seva expressió, de la seva dolcesa?... Vaig recordar les paraules
del filòsof antic: “La dolcesa és sempre triomfany i victoriosa”, i vaig veure
una Mare de Déu triomfant i victoriosa””.
“Vaig
continuar fent retxes... i, de prompte, vaig comprendre on era el misteri de la
seva expressió: Era al seu somriure, un somrís que no existia, però que
s’intuïa... Vaig pensar que, si arribava a plasmar amb unes retxes la bella
expressió del seu somriure, la victòria era segura... Ho vaig aconseguir?” (34)
I què diré de la seva morenor, que
encara la fa més hermosa.
La Guía
de Lluc- Quinari dedicat als pelegrins, publicació en motiu de la coronació
pontifícia, en la plana 4 del segon número duu un article sense firma, que
podria ser de Bartomeu Ferrà, en què descriu la imatge lliberada de les
postisseries i refeta de les seves mutilacions, en el qual toca el tema de la
morenor. En copiam aquest fragment:”...l’imatge es de pedra fina i de d’altaria
tres pams i un dit... la color de la cara no es ni ha estat mai negra, com
vulgarment suposen, sino que es d’un coloret colrat o moreno simpàtic i agradós
conforme resava Salomó en els seus cantars, referinse a Maria Santíssima. La
posició i actitut es tranquila sostenguent en sa ma esquerra el minyonet i
signantli amb sa dreta””(35).
Molt bé li escauen les paraules
bíbliques que envolten l’aureola de la corona: “Nigra sum sed formosa” que,
segons la versió feta del text original diríem aixi: “Tenc un coloret obscur,
però som encisadora”.
I res li lleva a la seva
bellesa, si com diu aquest vers dels antics goigs: “Per les passades dolors,
morena sou en figura”. La seua morenor és un símbol del penar d’una mare per
causa dels sofriments dels seus fills.
Per posar punt final a aquesta meua humil col.laboració diré que tan enamorat estic de la gràcia i bellesa de la Moreneta que, quan la vaig a besar, li dic aquests encertats versos d’una antífona medieval: “Super omnes especiosa - Vale o valde decora - Et pronobis Christum exora” que, traduïts al mallorquí, dirien així: “Agradosa més que ningú. Adéu siau, oh la més bella! I a Crist per nosaltres pregau.
 |
Imatge de la Mare de Déu
a Notre Dame de Paris |
 |
| Imatge de la Mare de Déu de Lluc |
P.
Bartomeu Pericàs i Alemany, msscc.
(9) Busquets,
Rafel.- Llibre de la Invenció i miracles
de la prodigiosa Figura de Nostra Senyora de Lluc.- Lucus Publicacions del
Santuari de Lluc.- Inca.- 1989 p. 63
(10) Munar, Gaspar.-
Breve Historia del Santuario y Colegio de
Nuestra Señora de Lluch.- Palma de Mallorca.- Imprenta Sagrados Corazones.-
1967.- p. 50
(11) Mateu, B. musicada per Vicenç Juan Rubí. Arxiu
musical Escolania.
(12) Riber, Llorenç.- La Minyonia d’un Infant orat.- Publicacions Santuari de Lluc.-
Gràfiques Estella. 1984.- p. 103
(13) Horrach, Joan
musicada per Miquel dels Sant Capó. Arxiu musical Escolania.
(14) Colom,
Guillem.- Corona poètica en el
cinquantenari de la Coronació.- Biblioteca Illes d’Or núm. 6.- Mallorca.-
p. 45
(15) La Mare de Déu de Lluc del Palau March de
Madrid. Revista Lluc.- núm.270.-
p.30-31
(16) Guia de Lluc – Quinari dedicat als pelegrins.- L’imatge
i el seu vestit .- núm. 2 p. 4
(17) Un curioso.- Restauració
de la imagen de Nuestra Sra. de Lluc.-
Any XIV.- octubre 1934 p. 208
(18) Ros, Ernest.- Iconografia Mariana Bizantino-Rusa.-
Barcelona.- 1984.- p. 35
(19) Document que es
guarda en l’Arxiu del Santuari. Datat a Roma,15-08-1984.
(20) Guia de Lluc – Quinari dedicat als pelegrins.- La nova
corona .- núm. 5 p. 1
(21) Juan Mestre,
Rafel P..- Comunicació Lluc Any VIII
1985 núm. 30 p. 3-4
(22) Juan Mestre,
Rafel MSSCC.- El Maestro Jaime Blanquer en Lluc separata del
Butlletí
de la Societat
Arqueològica Lul.liana.- Palma de Mallorca.- 1978 p.
15-17
(23) Juan Mestre,
Rafel MSSCC.- El Maestro Jaime Blanquer en Lluc separata del
Butlletí de la Societat Arqueològica
Lul.liana.-
Palma de Mallorca.- 1978 p. 15-17
(24) Busquets,
Rafel.- Llibre de la Invenció i miracles de la
prodigiosa Figura de Nostra Senyora de Lluc.- Lucus Publicacions del
Santuari de Lluc.- Inca.- 1989 p. 63
(25) Munar, Gaspar.-
Breve Historia del Santuario y Colegio de
Nuestra Señora de Lluch.- Palma de Mallorca.- Imprenta Sagrados Corazones.-
1967.- p. 50
(26) Mateu, B. musicada per Vicenç Juan Rubí. Arxiu
musical Escolania.
(27) Riber, Llorenç.- La
Minyonia d’un
Infant orat.- Publicacions Santuari de Lluc.- Gràfiques Estella. 1984.- p.
103
(28) Horrach, Joan
musicada per Miquel dels Sant Capó. Arxiu musical Escolania.
(29) Colom,
Guillem.- Corona poètica en el
cinquantenari de la Coronació.- Biblioteca Illes d’Or núm. 6.- Mallorca.- p. 45
(30) La
Mare de Déu de Lluc del Palau March de Madrid. Revista Lluc.- núm.270.- p.30-31
(31) Gayà, Miquel.- Corona poètica en les noces de diamant.- Publicacions Santuari de
Lluc.- Impremta Sagrats Cors.- Palma.- p.31
(32) Forteza. Tomàs.- Corona poètica 1884.- Tip. La Esperanza.- Palma.-
p. 86
(33) March, Joan Francesc.- Corona poètica-Centenari de la Coronació.- Publicacions Santuari de Lluc.- Impremta Molinos.- Inca.- 1984.-
(34) Espinal, Nury.- Comunicació Lluc.- Núm. 29.- 1985.- p- 14
(35) Guia de Lluc – Quinari dedicat als
pelegrins.- L’imatge i el seu vestit .- núm. 2 p. 4
