Els santuaris: acolliment i evangelització (i II)

II. L'Evangelització

En boca de Pau VI l’Església existeix per tal d’evangelitzar i aquesta és la seva felicitat i vocació pròpia, la seva identitat més profunda (EN 14). D’altra banda el document sobre la pastoral per a emigrants i itinerants diu que la peregrinació té com objectiu primari l’evangelització que sovint resulta natural en els llocs sagrats (Pontifici consell per a la pastoral dels emigrants i itinerants: ”la peregrinació en el gran jubileu de l‘any  2000”, 25 abril 1998, nº 14). En conseqüència els moments de peregrinació —ja siguin per les circumstàncies o sentiments que les motiven— són un camp apropiat per tal que la Paraula de Déu arreli en els cors (Ibid, nº 34). Per això cal anar més enllà de la devoció i endinsar-se en l’evangelització.

Santuari de "Aparecida" (Brasil)

La peregrinació té una gran capacitat de convocatòria, reuneix un gran nombre de feligresos, alguns dels quals es troben en situacions humanes i espirituals complicades, allunyats de la fe i amb una dèbil pertinença eclesial. Tal volta per alguns la peregrinació al santuari és l’únic vincle que els connecta amb l’Església. És, doncs, ben aconsellable aprofitar pastoralment aquestes ocasions. 

Situació espiritual del pelegrí

Les enquestes i entrevistes destaquen que un aspecte molt valorat del santuari és el de la tranquil·litat i la pau. El llibre del cambril de Lluc també ho certifica. Dalt la muntanya o a la soledat es percep més el contrast amb la vida agitada de la ciutat. Per als pelegrins el santuari és un reducte de pau que permet trobar-se amb un mateix i amb Déu.

En el nostre món creix el grau d’autonomia i de secularització. El subjecte no es vol sotmetre a d’altres persones o institucions. En conseqüència la persona confia en la seva capacitat de raonar i fa les decisions que troba. La religió es va desplaçant vers l’esfera privada i xoca amb l’àmbit polític i civil. Es privatitza la fe i, per tant, cadascú interpreta el sentit de la religió i de la vida com millor li sembla. L’àmbit sagrat esdevé terreny personal. La religiositat institucionalitzada perd relleu i importància. Déu acaba essent un assumpte personal i íntim.

Santuari de Lourdes (França)

Aquests plantejaments tenen, però, un aspecte positiu. Si Déu queda lliure de dogmes i implicacions morals aleshores té via lliure per a connectar amb els aspectes més personals de l’individu. És a dir, amb el món de les emocions i els sentiments. I precisament la font interior de la persona d’on brolla la sensibilitat religiosa es confon amb els sentiments que la lliguen a la terra, a les tradicions, als ancestres. El santuari és una icona dels anhels profunds de la persona que tenen a veure amb la religió i l’entorn que trepitgen. Amb el cel i la terra. Atorga identitat a partir de l’experiència religiosa, de trepitjar una mateixa terra i sentir-se part d’una mateixa cultura. 

Un espai sagrat o, en tot cas, peculiar

Molt es podria parlar de l’espai sagrat i si realment existeix en el cristianisme. S. Joan posa en llavis de Jesús que a Déu se l’adora en esperit i en veritat i és indiferent si a Samaria o Jerusalem. En pura teoria és així, però ja S. Lluc atorga una valoració especial a la ciutat de Jerusalem, per només posar un exemple. I l’Església ha afavorit les peregrinacions per anar a un lloc concret religiosament significatiu. Pensem en Jerusalem, Roma i Santiago de Compostela. És que també convé tenir present que som de carn i l’element material no es pot defugir en cap circumstància ni moment de la vida. Jesucrist es va encarnar i aquest fet marca la historia de la salvació. Jesucrist penetra la humanitat fins el fons en encarnar-se i tot queda referit a Déu Pare. L’evangeli no demana una determinada cultura, doncs les assumeix totes. No d’una manera genèrica, sinó encarnant-se dins cada una d’elles en particular.

Santuari de Fàtima (Portugal)

Segons la fenomenologia religiosa un lloc esdevé sagrat quan la tradició certifica que allà algú va fer una experiència de Déu o del transcendent. L’espai sagrat és el lloc on es repeteix ritualment aquesta experiència feta temps enrere, potser un temps sense determinar. L’espai sagrat bascula entre les explicacions mítiques i històriques. En aquests llocs sagrats el món profà queda transcendit i irromp el sagrat que marca qualitativament el territori. L’origen de la majoria dels santuaris es confon amb un fet o una experiència, potser mítica o llegendària, que té particular significació per a un poble. És sabuda la importància del mite en l’inconscient del poble.  

El santuari és un lloc de trobada de persones que experimenten situacions diverses i procedeixen de llocs diferents. La multitud es reuneix per compartir els mateixos sentiments religiosos i celebrar la fe. El santuari no és només lloc de culte, sinó centre cultural que reflecteix la forma d’existir i relacionar-se amb Déu i el proïsme. Reflecteix també la concepció del cosmos i la naturalesa, de l’art, el llenguatge i els símbols. I aquest espai sembla privilegiar el desenvolupament de les devocions populars.

Santuari de Guadalupe (Mèxic)

Potser exagerant un poc es pot afirmar que el santuari és com un paradís al marge del món ple de conflictes. Allà s’estableixen relacions amistoses amb els altres, al contrari que les relacions grinyolants de la ciutat. Es contraposa el món d’aquí al del més enllà. Ens fa retrobar allò que és extraordinari. Els individus que conformen la peregrinació es sorprenen de coincidir en uns desitjos comuns de pau i fraternitat. Els qui no es coneixien es descobreixen germans, els que s’ignoraven ara s’accepten. Tot ben diferent de la rutina de cada dia als pobles i ciutats. 

Atracció i evangelització en el santuari

L’evangelització no és qüestió d’escenificacions i atmosferes, però és ben cert que ambdues coses hi poden ajudar. Així ho determina la llei de l’encarnació. Podem crear una atmosfera que ajudi a l’acollida i l’evangelització. Es construeix a base dels sons, colors, silencis, formes i cerimònies. El santuari afavoreix unes experiències que penetren en l’interior del visitant, de manera conscient o no. Quan això no es té clar hi ha la temptació de parlar massa. Tal volta es vol dir tot amb anuncis i paraules, tanmateix un gest, potser un petit núvol d’encens, expressa més que un verbalisme intel·lectualista. Ara, tampoc hem de caure en el mutisme. Seria un pecat contra el Verb, és a dir, la paraula. Hem de cercar l’equilibri. Deia S. Exupery que no són els homes els que s’han de sotmetre a una religió, sinó la religió conquistar-los i absorbir-los.

El santuari és una oferta atraient en l’actual societat. Sobretot per a aquells que no aconsegueixen altra forma d’inserció eclesial i per als participants ocasionals. Els santuaris es podrien comparar als braços misericordiosos de l’Església mare que s’estenen vers els que es troben desorientats. També acullen els pecadors, marginats, analfabets, inconstants, malalts, aclaparats. En el santuari cobra una especial rellevància la dimensió querigmàtica de l’anunci evangèlic. En aquest espai l’anunci ressona diferent a les orelles del visitant. Esdevé més íntim, més personal i interpolador. Surt dels esquemes fixos i tradicionals. Amb més facilitat s’acosta a les fronteres. Tothom és benvingut, malgrat no sigui del tot ortodox en les seves expressions. 

Per un cert grup de gent el santuari és l’únic lligam amb l’Església. Aleshores fa brollar  un tipus d’espiritualitat alternativa de contorns indefinits Cada pelegrí cerca segons el seu tarannà. Cada un és catòlic a la seva manera, no té altres compromisos que els que ell mateix s’imposa. Alguns han privatitzat la fe, viuen una recerca molt personal, sense vincles amb cap comunitat o parròquia. L’anonimat que proporciona el santuari afavoreix aquesta situació. L’oferta i l’atmosfera del santuari atreu en particular aquells que no tenen altre inserció eclesial. Són gent religiosament al marge, més favorable a escoltar la veu que ressona en aquest espai que la de la parròquia. La dimensió subjectiva adquireix gran importància. Sintonitza així amb la cultura de la postmodernitat, la que ens envolta, i que no és gens amiga de morals i dogmes establerts.

Poble i santuari

No quedaria completa la visió del santuari si no insistíssim a relacionar-lo amb la pietat popular i amb el sentit de poble. La pietat popular es construeix poc a poc en el temps i està vinculada als elements fundants d’un poble. La trobada amb Déu està tenyida d’una peculiar significació intel·lectual i, encara més, de caire afectiu. El sentiment popular atorga un fort relleu al lloc i les circumstàncies. Les experiències que se’n deriven queden gravades en la consciencia personal, familiar i del poble. La pietat popular recull aquestes experiències depositades al llarg del temps i té present els fets significatius que han anat construint la identitat del poble. No només emmagatzema experiències, i records, sinó que les actualitza talment fa el memorial bíblic.

Les experiències es mouen entre la historia i el mite. Brollen del més íntim de la persona, de la font d’on també hi brosten elements tan íntims com la llengua, la vinculació amb els avantpassats, les aspiracions de llibertat i fraternitat. El lloc originari i les circumstàncies fundants del poble abunden en simbolismes. Els anhels més íntims –religiosos, emocionals i populars─ brollen de la mateixa font que és el cor. També això té a veure amb la llei de l’encarnació. 

Santuari de Lluc

La identitat religiosa s’ha viscut profundament vinculada a l’experiència de la història del poble, de les circumstàncies polítiques i socials. La pietat popular ha contribuït en gran mesura a la construcció del poble. Ha marcat els moments crucials de la historia: triomfs i derrotes, alegries i penes, tensions i tragèdies. 

Doncs bé, el santuari hi juga un paper important en aquest context perquè és l’espai sagrat on el pelegrí hi fa l’experiència de la trobada amb Déu que l’acull i escolta. El santuari guarda la memòria d’un poble que es reconeix en la seva expressió de fe i li facilita combregar amb els avantpassats. Així esdevé icona de la fe i dels sentiments més pregons.

Per acabar gosaria esbossar una hipòtesi agosarada, però recolzada per prestigiosos teòlegs, És en els santuaris marians que particularment es viuen les experiències profundes que hem esmentat. El cristianisme s’exposa a ser una ideologia poc humana, funcional, sense ànima, quan es deixa de banda la Mare de Déu. S’acaba assemblant molt a una empresa que construeix un projecte darrere l’altre. Si hi falta la Mare de Déu es nota massa la ideologia masculina en el rerefons i això en un sentit mes aviat negatiu. L’Església esdevé polèmica, malhumorada, exempta d’humor, més seriosa del compte. I la gent s’allunya perquè no s’hi troba còmode.   

Manuel Soler Palà, msscc