P. Jaume Palou i Sabater (1922-2002), mestre de capella de Lluc

(Ahir es celebrà a Lluc el XVII Simpòsium i Jornades Internacionals de l'Orgue Històric de Balear i la XVII Trobada de Documentalistes Balears. S'oferiren importants estudis sobre Lluc, com la primera Escola de Música de la Part Forana, els organistes, compositors i músics que n'han sortit. Es volgué retre homenatge especial al P. Jaume Palou, amb la llicó inaugural de Rafel Riera, el nostre organista (que publicam com a primícia) i algunes comunicacions presentades per Arnau Reynés, Baltasar Bibiloni, V. Juan Rubí, etc.)

EL P. JAUME PALOU

Bon dia a tots i totes. Com bé sabeu enguany dedicam la lliçó inaugural d'aquest simpòsium al P. Jaume Palou i Sabater, músic molt lligat al servei d'aquest santuari com a mestre de capella, i de tot el que això implica: professor de piano, solfeig, tècnica vocal, organista, i fins i tot, professor d'anglès i d'història. Però el que realment ens importa és descobrir un poc més com era el P. Palou, no des d'un punt de vista biogràfic, ja que en tenim distintes mostres, sinó des de la meva perspectiva tant de alumne com d'amic.

Des de ben petit el nom del P. Palou ha estat un nom molt familiar, ja que a Petra i a altres pobles era ben conegut. Juntament amb el P. Bartomeu Matheu Caymari i el P. Agustí Martí solien venir a predicar les missions. El P. Palou era el contrapunt del P. Matheu, que amb els seus sermons solia fer por a la gent (per si no ho sabíeu, tenia una veu peculiar i li agradava molt parlar de temes poc agradables per a l'auditori, com ara l'infern, qüestions de moral, etc.) i com és natural la gent esperava ansiosa el sermó del P. Palou que era molt més entretengut i més bo de dur. La meva padrina me contava que amb ell s'esbutzaven de riure. També quan un al·lot no es portava bé a casa seva, li solien dir que si no feia bonda l'enviarien a Lluc amb el P. Palou (cal dir que encara passa i no em fa cap gràcia).

Lluc ha estat molt lligat a la nostra família: el meu padrí jove Rafel i el tio Toni varen ser blauets i tengueren el P. Palou de mestre i tots dos sempre me parlaven molt bé d'ell. Fins i tot el meu padrí jove encara em parla amb fascinació de la seva experiència com a blauet, de com preparaven els cants i sobretot sempre em fa menció de la Setmana Santa i especialment de l'ofici de tenebres i el Divendres Sant on es cantava gran part del repertori que ell havia estudiat durant la seva estada a Roma, que com ja sabreu, juntament amb les matines, és una època forta referent amb els cants i amb la litúrgia.

Heu de pensar que el P. Palou acabava d'arribar de Roma, i a Lluc es va trobar amb una escolania que juntament amb els estudiants de teologia eren capaços de interpretar qualsevol repertori coral: Magníficat de Bach, el credo de Palestrina a vuit veus mixtes... Sens dubte Crec que durant els anys seixanta l'escolania va ser el màxim referent musical de Mallorca. També, durant aquesta època varen sortir les primeres gravacions de l'escolania, s'enregistraren temes propis de Lluc i la sibil·la. També cal dir que durant aquests anys l'escolania sortia molt poc del santuari, i si ho feia era molt excepcional: actuacions al teatre principal d'Inca, concert en homenatge a Miquel Capllonch a Pollença, i al teatre principal de Palma. Aquesta actuació degué significar quelcom d'especial per a ell ja que a la seva cel·la hi tenia guardada i penjada la ressenya de la premsa, i una il·lustració fotogràfica de la mateixa.

Referent al que acab de dir permeteu-me fer referència el que escriu el P. Rafel Juan i Mestre a “ hojas de Lluc”:

“Después del P. Matas entró de director de la Schola Lucana el P. Jaime Palou, hombre de osados arrestos, cuya batuta lanzó a los cantores a obras tan grandiosas, como el Magnificat de J.S. Bach, y tan arduas, como la Salve Regina de Antoni Torrandell, tenido en París como el gran contrapuntista de Europa.”

“En estos años sobresalieron los niños Antonio Horrach, de Sencelles, Antonio Gil i Rafel Riera Monrroig de Petra, cuya voz de gran extensión, era modulada al calor de exquisita sensibilidad.”

“En 1967, terminada en Roma su carrera musical, regresa el P. Jaime Palou, para hacerse cargo de la música e inaugura otro período de esplendor, en el qual las voces solas de los niños cantores escalan muy alto nivel de primor, por la extensión de su tesitura vocal, la impostación, la expresión y la variedad de repertorio, a cuyo enriquecimiento ha contribuido el P .Palou con numerosas aportaciones, de estilo y técnica depurados.

Secundado sucesivamente por los organistas Pedro Ripero, Arnau Reynés i por el Padre Vicenç Juan Rubí, el P. Palou ha imprimido a las funciones sagradas excepcional categoría musical, que colma todas las exigencias.

Y lo que en otros tiempos ni se hubiera soñado..., en nuestros días la Escolania ha podido dejar oír sus voces en el extranjero y en la Península. En Abril de 1971, promovida por Jack Webb, viajó a Londres, donde cantó en la Catedral de Westminster, en la misa que celebró el cardenal Heenan, primado de Inglaterra, quien les tiró a los blavets el lisonjero piropo de decirles que eran el mejor de los coros que por Westminster había desfilado desde que él estaba allí. Actuaron también en St. James Church, en St. Thomas Moore, en el Colegio del Sdo. Corazón y en un pueblecito del sur de Londres.

En octubre de 1979 tomaron parte en el festival de Unicef, celebrado en Ronda ( Málaga), donde cantaban también los niños cantores de Viena; y en Diciembre del mismo año una selección de las escolania se desplazó a Nancy, para tomar parte en el festival internacional de Teatro y dar a conocer el canto de Nuestra Sibila.”

Per acabar aquesta secció permeteu-me llegir la crítica que va fer el recent desaparegut Luis Aguiló de Cáceres del concert que va fer l'escolania a Manacor el Març de 1972, a les bodes de diamants de la Capella de Manacor.

“Blauets. La escolanía del monasterio de Lluc. Bajo las órdenes del P. Jaume Palou se cuidaria de cerrar la entrañable sesión, con la presencia sentimental y ejemplarísima de su coro de Blauets. Aquí, para terminar consideramos de justicia recalcar el grado de esfuerzo, volundad, inimaginable entrega del corazón joven, a la constancia (?) de un festejo. El P. Palou no sólo dirige. Su capacidad humana acepta otros valiosos objetivos, como hacerce niño, para conducirlo, mínima y metricalmente, interpretarle la música, y después, casi cantar con ellos. Obras de Victoria, Bartolomé Oliver -!Dios, imagina la aportación de la batuta, para sólo plantear la difícil papeleta a los niños, de un Parado de Selva y A un claper de gegants, obras de Oliver! Y con ello está dicho todo Offenbach, Straus Etc.”

Luis Aguiló de Cáceres en el Diario de Mallorca. 21-03-1972

D' una altre crítica recollim:

“... admiramos una vez más la excelencia de la técnica que se sigue en la impostación de las voces de los pequeños cantores, cuyas voces blancas poseen en verdad este colorido sin el menor asomo de adulteración.

Al mismo tiempo la presencia de algunos cantores con voces de hombre (también espléndidamente educadas) dan una consistencia y una base al conjunto que, de este modo, adquiere el máximo de facultades expresivas.

Siempre en admirable equilibrio y empaste, y con una expresividad que ya quisieran para sí muchas entidades corales que no están nutridas precisamente por niños. La escolania de Lluc interpretó una serie de obras que constituyeron una especie de escaparate, en el que se exhibieron todas y cada una de las posibilidades de la agrupación, que no se detiene ante ninguna dificultad, sea del tipo que sea.

Encara record que quan era petit, la meva família i jo durant l'estiu solíem anar a Lluc a passar uns dies de vacances, i el que més m'agradava, a part d'anar a la piscina, era anar a escoltar la Salve. Esperava impacient que l'orgue començàs a sonar, i veure com sortien els blauets en processó de la sagristia i cantaven la Salve. M'emocionava molt. A partir de llavors vaig decidir que volia ser blauet.

Era l'any 1987 quan vaig entrar a l'escolania (cal dir que un any abans me vaig haver de preparar per poder fer l'ingrés, ja que era imprescindible haver fet un any de solfeig), i allà va ser on vaig conèixer vertaderament el P. Palou. Pensau que cada dia fèiem assaig per preparar les salves, misses, concerts, tota casta d'esdeveniments musicals i tècnica vocal. A més, cada setmana solíem fer una tanda de solfeig i les classes pertinents de piano, les quals no tenien horari ni dia fix. Era ell que venia en el moment menys inesperat, sobretot en el temps d'esplai. A mi no m'importava massa ja que m'estimava més anar a tocar el piano que jugar.

Com a mestre he de dir que era molt exigent, tenia molta cura dels petits detalls (una bona postura, posició correcta de les mans...) que a vegades és el que fa que una peça estigui ben acabada. No podia consentir que no ho fessis bé. Una de les frases que més record és que Estudiar no és repetir per repetir, sinó vèncer dificultats. Tant en el cant com amb el piano sempre ens deia que el bon músic no és aquell que fa moltes notes en un temps determinat, sinó la manera que té de dir-les. Aquesta idea és bona de dir, però és difícil d'assimilar, almenys ho ha estat per mi.

Com a director, tenc record que era una persona molt expressiva. A vegades, a la salve, quan no hi havia organista, ens dirigia i tocava l'orgue a la vegada. Ja us podeu imaginar les cares que feia, fins i tot ens dirigia amb la llengua. Tant si l'església era plena com si cantàvem en la més absoluta intimitat, sempre volia treure el millor de nosaltres. I, ai de nosaltres si la cosa no sortia bé, ens esperava dins la sagristia i en filera anàvem a la sala d'assaig a repetir la Salve fins que sortia bé.

En els concerts tot el protagonisme ens el donava a nosaltres. El seu gest no era gens ostentós, tot el contrari, ens dirigia amb molta naturalitat i senzillesa. El tipus de repertori solia ser variat, obres que cantàvem a Lluc, cançons populars de Mallorca i de la resta del món. Però la cançó que tothom esperava era el duet dels moixos de Rossini. Una peça que imita un discurs entre dos felins que acaba com no podria ser d'altra manera, amb una brega desenfrenada. Sabia com posar-se la gent dins la butxaca. I sempre es solia treure mèrit. Ell deia: “Jo, no faig res, són ells que canten.”

El P. Palou estava molt capficat amb els solistes, els preparava amb molta cura i delicadesa (a vegades, fins i tot interrompia les classes per agafar un solista i acabar de polir el solo que havia de fer a la salve), sobretot al blauet (o blauets ja que en preparava com a mínim dos) que havia de fer la Sibil·la. Pensau que començàvem a assajar poc després de la diada. Era molt pesat i dur, però després es veia el resultat. Record que quan cantava es posava davant tu i feia tota classe d'expressions amb la cara, les mans... Ell deia: “Acaricia les notes”. Tenia una manera molt especial d'entendre la música, l'entenia com si fos una esfera, vull dir que la música havia de sortir d'una manera natural, sense voler sobre-actuar i fora pegar-li cops. També tenia una obsessió amb els aguts, li agradava fer brillar el solista amb notes altes, record que amb l'Al·leluia de Mozart del motet Exultate jubilate o la cançó de bressol del mateix compositor, et feia fer tècnica fins que les notes de l'harmònium s'acabaven. I si encara no bastava, a la sala d'assaig solia tenir un pot de figues seques i pastilles de potassa per acabar d'endolcir la veu.

Com a organista que era, durant les celebracions li agradava molt improvisar, sobretot durant l'ofertori o la comunió, tenia una manera molt peculiar de tocar, no aixecava les mans per res, es movia com una serp per damunt el teclat. I quasi sempre solia improvisar sobre temes gregorians o cançons que més endavant hauríem de cantar. També li agradava tocar molt, a part del mestre Bach, la música simfònica francesa: Widor, Vierne, Guilmant, i sobre tot la Tocata de la Suite gotic de Böelmann. Nosaltres sempre li demanàvem que la toqués, i ell quan ho trobava oportú ens ho concedia.

Ja que he tret el tema de l'orgue permeteu-me dir que sempre des de petit he tingut molt d'interès per aquest instrument. Sempre que entrava dins una església (encara ho faig), me fixava en l'orgue, no sé si era per curiositat: escales de caragol estretes, enfilats en els laterals... o perquè tenien molts de botons, la qüestió és que des de sempre m'ha agradat molt, i a Lluc, també el P. Palou va ser qui em va donar les primeres lliçons. Ell sabia que m'agradava molt anar a tocar l'orgue, i la veritat és que no el tocava tot el temps que jo volia. Sempre que podia anar a tocar l'orgue era perquè abans la lliçó de piano m'havia anat bé. Era la recompensa d'una feina ben feta, i jo ho sabia. Me deia: “Això no és com el piano. Aquí, si aixeques la mà el so s'atura. Per donar expressió s'ha de llevar o afegir temps a la nota”. També en els meus darrers anys a Lluc vaig tenir la sort de poder acompanyar l'escolania, ja que hi va haver uns anys en què no hi havia organista. Tasca que no és gens fàcil, ja que no ets tu tot sol que fas música, s'ha de tenir l'habilitat d'adaptar-se a la resta dels components. I permeteu-me dir que gràcies a ell ara puc exercir com a organista d'aquest Santuari.

A part de director i organista, el P. Palou va dedicar gran part del seu temps a compondre, sobretot per a l'escolania, ja que gairebé la major part de la seva obra hi va anar destinada i al servei de la basílica: salves, salms, misses, motets, cants a la Mare de Déu... Sens dubte crec que ha estat un dels mestres de capella més prolífics que ha tingut mai el santuari. Principalment escrivia per a cor. La major part de les seves obres són dedicades a la Mare de Déu: salves, motets, i obres musicades de la corona poètica dedicada a la Mare de Déu.

Com a coneixedor del cant gregorià, principalment escrivia amb un llenguatge modal. La conducció de les veus solen ser per graus conjunts, emprant amb molta freqüència els cromatismes. Sabia donar a cada peça el color oportú. Les seves línies melòdiques i rítmiques estan molt influenciades pel gregorià. Fins i tot, en algunes de les seves partitures, les barres divisòries li fan nosa. Empra un tipus d'escriptura molt sil·làbica, sobretot a les obres religioses, perquè l'oient pugui entendre a la perfecció el text de la música. Va saber trobar el seu estil propi, quan sents la seva música et sona a Palou.

De les seves obres m'agradaria fer referència a la Salve Consoladora dels afligits. Personalment crec que és una de les més inspirades i íntimes del P. Palou. És a una sola veu amb acompanyament d'orgue, amb una línia melòdica molt senzilla on quasi bé no es diferencia si es canta o si es recita. Vertaderament està escrita amb el cor, i crec que reflecteix molt bé l'interior més profund del P. Palou, una persona sensible i a vegades incompresa. Encara que mai m'ho va dir, crec que aquesta Salve la va fer pensant amb sa mare. Sovint ens repetia: “No hi ha res més gran que una mare.” La tenia molt present, ja que no en va poder gaudir molt de temps; des de ben petit va quedar orfe. També m'agradaria destacar l'Ave Maria a sis veus mixtes que va fer a Roma quan era estudiant amb Domenico Bartolucci, i Edgardo Carducci.

També Moreneta dels cims amb lletra de Francesc Bonafé i Moreneta i garrida amb Text del P. Matheu. També es va dedicar a harmonitzar música popular, a fer arranjaments de música d'arreu del món per a l'escolania, música per a la Setmana Santa, Nadal, música per a orgue, per a orquestra: Tríptic de l'esperança i Ciacona i a compondre un bon grapat de goigs que també tenen el seu interès.

S'ha de dir que gran part del seu repertori coral estava pensat exclussivament per al seu instrument: l'escolania, cosa que fa que avui dia sigui molt difícil poder interpretar-la, ja que el conjunt ha de tenir unes especificacions ben determinades. El registre que utilitza és molt extens. Encara que empri quatre veus iguals: dues veus de soprano i dues més de contralt, tenia uns baixos (malgrat eren nins) que eren capaços d'arribar a tessitures de tenor, i per contra els sopranos quasi sempre estaven enfilats en tessitures no gaire còmodes per un cor convencional.

Ell componia música purament funcional, és ver que hi ha arranjaments i harmonitzacions, ho feia per donar servei a l'escolania i a Lluc. Basta veure la seva cal·ligrafia, per adonar-se'n que no escrivia per tal que la seva música fos àmpliament difosa, sinó per ser interpretada per la seva escolania al servei de la Mare de Déu. Cal dir que la seva lletra no era ni és gens clara, a vegades havíem d'intuir el que hi havia. Ja hi estàvem acostumats.

El P. Palou era una persona molt senzilla i familiar, li agradava molt estar amb les persones que estimava. Record les vetlades que passàvem junts amb els meus pares comentant un partit de futbol (era un seguidor fidel del Barça) o l'episodi de la telenovel·la del capvespre. Fins i tot quan hi havia vacances i encara no havíem arribat a ca nostra, sonava el telèfon, i era ell que ens deia: “Ja vos enyor.” Això volia dir que volia venir a dinar a ca nostra, i així poder desconnectar un poc del seu entorn, i nosaltres de molt bon gust el convidàvem. Era com un més de la família.

Un dels cops més forts que va haver de superar va ser haver d'admetre que ja no tenia edat ni facultats per poder desenvolupar el paper de director de l'escolania. Per alleugerir el cop se'n va anar a Madrid convidat pel P. López, persona que estimava i respectava molt. Després d'un any, va tornar, i esporàdicament s'asseia a l'orgue per acompanyar l'escolania que ell havia cuidat i estimat tant, mentre Baltasar Bibiloni n'era el director. Però a partir d'aquí, la seva vida ja no va ser el que era, ara sense responsabilitats la seva vida era com un ferrer sense carbó, fins que va derivar en una malaltia degenerativa que l'acompanyà fins al seu darrer dia. Era el 15 de Juliol de 2002 que va traspassar, tenia 79 anys. Però, per sort, ens ha deixat el més important d'una persona: la seva sensibilitat, el seu interior, el seu humor sarcàstic i sobre tot la seva essència, virtuts que no moren mai, i que sens dubte es fan paleses a la seva música.

Després de la seva mort, vaig pensar que el millor reconeixement que li podíem fer era publicar la seva obra. Ja he dit que no és una música fàcil i que tothom pugui interpretar, però així i tot crec que és de justícia poder-la donar a conèixer encara que sigui per transmissió escrita. Així que ara fa uns anys, vaig començar a organitzar-la, almenys la que he trobat i la vaig catalogar per temes: obra per a orgue, salves, cants a la Mare de Déu, misses, profanes, Nadal, Setmana Santa i goigs. I a partir d'aquí l'he anat passant i editant. I com veis ja en tenim el primer volum: Obra per a orgue, i ben aviat en sortirà el segon: Salves. La nostra idea és que surti un volum cada any fins a arribar a un total de set. A cada volum, a part de la música hi sortirà una biografia que ha fet Mossèn Joan Vicenç Rubí, i una nota explicativa de la música que hi surt, amb la particularitat que en cada volum serà una persona diferent qui en farà un petit estudi. A l'obra per a orgue aquesta tasca ha estat realitzada per n'Arnau Reinés; en el segon, les salves, ha estat en Baltasar Bibiloni qui en fa el comentari.

Vull donar les gràcies a Ricard Terrades, actual director de l'escolania, i a Joan Vicenç Rubí per haver-me ajudat en una de les tasques més laborioses: corregir i revisar tota la música. Crec que sense la seva ajuda, hagués estat molt difícil dur a bon port aquesta tasca tant primmirada.

Per part meva ja no tenc massa més coses a dir. Esper que aquesta xerrada us hagi pogut servir per apropar-vos una mica més a la figura del P. Palou i tot el que va significar per a mi.

Moltes gràcies a totes i a tots per haver-me escoltat.

Rafel Riera Riera

(Organista titular Santuari de Lluc)