Notícies de la Casa pairal dels mallorquins. Pregar a la Cambra santa. Teologia i espiritualitat de la Moreneta de Lluc.

lunes, 27 de diciembre de 2010

El cant de la Sibil•la referma la nostra identitat cultural i la nostra fe cristiana


Ja haureu vist que he procurat recollir en aquest Blog lluquer els articles que han sortits sobre la Sibil·la en els 4 diaris principals de l’illa. Entre d’altres raons, perquè “Lluc és l’ànima de la Sibil·la” (Gabriel Rodas). Però, en surten com bolets! i tenc por de cansar els lectors. Les televisions que pujaren enguany a Lluc per enregistrar-la foren més que mai. La gent, en canvi, que vengué la nit del 24 per escoltar-la en viu, en el seu ambient natural de Matines, fou més o menys la mateixa de sempre. La Basílica plena, sense desbordar, afavorí un clima –després d’una curada preparació, les monicions escaients i la interpretació dels solistes- que li donà un encant del tot especial.

Ara voldria tancar aquest tema resumint algunes de les idees-força que s’hi han aportades.

1. La Sibil·la és una expressió cultural de la forma de ser dels mallorquins. De caràcter tímid, i a posta moltes vegades sotmesos, enemics de fer enrenou en manifestacions públiques que arriben a la llinda de la violència… Però també tossuts, perseverants, defensors de les nostres tradicions… La història ben accidentada d’aquest cant “depenia de la sensibilitat dels bisbes de Mallorca cap als valors culturals de la nostra terra; no és cap casualitat que els bisbes forasters hi estiguessin en contra” (Gabriel Seguí, Diario de Mallorca 24.12.2010)). “Sea como fuere, lo cierto es que los mallorquines se han preocupado durante siglos de mantener vivo el tradicional canto de la Sibil·la de la Misa del Gallo. Incluso en épocas adversas, (cuando) nuestros padres se mostraban embelesados por todo aquello que llegaba de países más "avanzados", al mismo tiempo que provocaba un cierto complejo y desdén, por nuestras costumbres” (Bartomeu Bestard, DM 5.12.2010).

No ens sorprèn que Francina Armengol, la presidenta del Consell de Mallorca, confessi que la intenció d’aquesta campanya ha estat “promocionar els valors identitaris de la nostra terra”.

És una olor que s’ensuma dins la celebració: “Si esta noche es usted uno de los miles de mallorquines que se acercan a una iglesia para estremecerse desde las primeras sílabas –"Lo jorn del judici /parrà qui haurà fet servici"– hasta las últimas, sabrá distinguir el espectáculo de un hecho cultural y religioso cuyas raíces se adentran profundamente en nuestra forma de ser” (Joan Riera, “La Sibil·la no se canta por soleares”, DM 24.12.2010).

“La Sibil·la es una tradición muy sana, arraigada y que funciona muy bien... Lo más acertado es continuar con la tradición. Los pueblos y sus tradiciones son muy sabios para no estar preocupados por este tema. Cada comunidad, cada parroquia sabe lo que debe hacer... No es la Sibil·la de Lluc, ni la de la Seu, es la Sibil·la de cada pueblo y su manera de representar el canto medieval. En un sitio es una niña, en otro un niño, en otro un adulto y en otro va acompañado con los interludios. Todo eso es la Sibil·la. Es una pero a la vez son muchas” (Francesc Vicens, DM 25.12.2010).

2. Crec que aquests valors culturals de Mallorca es poden resumir en dos: Un valor antropològic: creure que un dia es farà justícia; i un valor cristià: el Jutge serà nostre Senyor Jesucrist, Rei terrible però també Fill de la humil Verge Maria, la nostra Mare.

“Per molt que sigui també un patrimoni cultural: no es pot separar el seu cant del missatge religiós que vol difondre… El missatge de la Sibil·la no és una profecia catastrofista i pessimista; tot al contrari: és com un crit d´esperança enmig d´un món que sembla caòtic i dominat per la injustícia i pel mal. Dit d´una manera ben actual: els corruptes, els opressors i els seus còmplices seran derrotats, i "els qui hauran fet servici", seran enaltits” (Gabriel Seguí, DM 24.12.2010).

“Canta la Sibil.la, ran del mar, i ens diu que un dia, potser, es farà justícia. Aquest és el seu missatge: en un temps especialment injust per a les classes populars, en què els poderosos, com sempre, eren els més forts, la mica d´esperança en una justícia final podia esser una il.lusió creïble”(Gabriel Janer Manila, DM 19.12.2010).

“És tot un símbol d'amor a les nostres arrels culturals... Ha estat la tossudesa mallorquina per mantenir les seves tradicionals esperances el que ha aconseguit que aquest fet hagi esdevingut immortal i que cada any s'interpreti a més indrets, sobretot del Principat. El reconeixement de la Unesco dignifica una llengua i una cultura que vol subsistir, que fa de l'estima als seus valors una raó d'existència i empenta de futur. El missatge de la Sibil·la és clar: només la justícia ens farà millors. Ens diu que les obres de les persones, de cada una d'elles, mai no esdevenen inútils. Cada acte humà, per minúscul que sembli, té un sentit. I que el càstig caigui sobre els que no estimen el seu poble” (Editorial dBalears 17/11/2010).

“Després de la declaració com a Patrimoni de la Humanitat, el secular cant de la Sibil·la adquirí una significació especial la Nit de Nadal passada. Va ser seguida amb més atenció, tendresa i afecte que mai per molts de milers de mallorquins que veuen en la seva pervivència un inqüestionable refermament en els seus valors…. La voluntat de mantenir en la més dolça nit de l'any un plany de justícia fet des de la humilitat i la convicció significa que els pobles petits i amenaçats saben defensar com ningú les arrels en els moments més significats, profunds i inalienables.

La salvació de la Sibil·la és la més fefaent prova que el poble ha sabut mantenir viva l'ànima dels avantpassats i transportar-la cap al futur. Ara la Sibil·la és Patrimoni de la Humanitat, és recuperada en tots els països de parla catalana i comença a ser reconeguda arreu de l'Estat espanyol i per altres indrets, gràcies a la tossudesa dels mallorquins” (Editorial dBalears, 27.12.2010)

Em sembla un bon fruit d’aquesta palestra pública sobre el cant de la Sibil·la, que ens enriqueix com a mallorquins i com a cristians que celebren Nadal.

Foto: Nadala de J. Obrador Cladera amb una figureta de cató maixé de Joan Guerra

viernes, 24 de diciembre de 2010

La Sibil·la no se canta por soleares (Joan Riera)

El reconocimiento del Cant de la Sibil·la como patrimonio inmaterial de la humanidad por parte de la Unesco es una suerte y una amenaza. Lo primero, porque afianza la supervivencia de un canto de origen medieval que solo ha sobrevivido en Mallorca y l´Alguer. Lo segundo, porque su explotación por parte de los políticos amenza con diluir sus esencias. En las últimas semanas ha sido interpretado en Madrid ante una ministra de cine e internet que nada conoce de esta tradición, en la plaza de Cort, en París y solo queda cantarlo en Las Vegas entre partida y partida de bacarrá o en un tablao flamenco.

Es cierto que la Sibi·la ha evolucionado a lo largo de los ocho siglos que lleva cantándose en Mallorca. Por ejemplo, antiguamente la interpretaban seis presbíteros. En 1572 el obispo de Mallorca Diego de Arnedo la prohibió en aplicación de las reformas tridentinas. La interrupción solo duró tres años porque el propio cabildo de la catedral decidió llevar la contraria al concilio. Sin embargo, el canto pasó de los sacerdotes a un niño vestido de mujer.


Otra costumbre prácticamente perdida es que, al final de la interpretación, la espada de la Sibil·la cortaba unos hilos de la que colgaban coques y neules que los monaguillos se disputaban para comérselas. La Festa de la Sibil·la, que la Capella Mallorquina celebra el día 26 ha recuperado esta gamberrada, fruto del ambiente de alegría en el que transcurre la Nit de Nadal. Una glosa recogida por Gabriel Janer Manila lo cuenta con ironía: Sibil·la aguanta sa coca / que no et caigui de ses mans, / perquè hi ha dos escolans / que baden un pam de boca.


Igual la sobredosis de Sibil·la de las últimas semanas es el precio a la fama que hay que pagar tras la decisión de la Unesco. Pero, si esta noche es usted uno de los miles de mallorquines que se acercan a una iglesia para estremecerse desde las primeras sílabas –"Lo jorn del judici /parrà qui haurà fet servici"– hasta las últimas, sabrá distinguir el espectáculo de un hecho cultural y religioso cuyas raíces se adentran profundamente en nuestra forma de ser.

JOAN RIERA Diario de Mallorca 24.12.2010

jueves, 23 de diciembre de 2010

Canta la sibil•la (G. Janer Manila)


Canta la Sibil·la –la veu blanca d´un nin–, la nit de Nadal a la Seu de Mallorca i a totes les esglésies de l´illa. Porta un vestit estrany de seda, com de vestal antiga, una espasa a les mans que llambreja dins la nit fosca, entre enfilalls de neules retallades. Els ciris tremolen de fred. La música de l´orgue trenca el silenci. I la Sibil·la, tot just acabat l´ofici de matines, canta l´antiga profecia que anuncia els terrors de la fi del món. Gran foc del cel davallarà. Cremarà el mar, les fonts, cremaran els rius. Els peixos sortiran de l´aigua i arreu se sentiran els crits d´espant. El sol perdrà la claredat i s´enfosquiran els estels i la lluna. La Sibil·la canta el final de la vida, la destrucció de la terra. I precedirà aquest final la vinguda de l´Anticrist, que regnarà de manera cruel sobre els pobles i instaurarà una tirania sanguinària i salvatge.
Quan tot sigui obscur i no quedi a la terra ni un rastre de vida, llavors Jesucrist vindrà per a jutjar els homes i les dones de tots els temps. Des de la primera parella a les multituds dels nostres dies, tothom passarà per la balança. I a cada un donarà allò que és just. Els que han fet mal aniran a l´infern. Els que han fet bé s´acolliran al regne que està aparellat des que va esser creat el món. En arribar a la darrera estrofa, la Sibil·la invoca a Maria Verge, que just acaba de parir, perquè intercedeixi davant el seu fill, perquè no permeti que anem a caure al foc etern. La llum de Nadal sorgeix a aquesta estrofa final: malgrat la foscor, ens queda l´esperança. El sol ha començat a créixer de bell nou i escalfarà la terra i els dies tornaran a allargar-se.
La Sibil·la canta com serà el jorn del Judici, aquell dia en què Jesucrist –és la figura hieràtica dels retaules i els pòrtics romànics–, retornarà al món per jutjar la conducta dels homes. És, per tant, un residu del romànic, la punta d´un diamant molt vell que es remunta al final del primer mil·leni. Sabem que al segle X es cantava al monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll i que s´escampà arreu de Catalunya. Amb la Conquesta de Jaume I, arribà a Mallorca, ja en temps del gòtic.
Paga la pena que ens fixem en els pòrtics romànics. Un dels més significatius, el Pòrtic de la Glòria de la ciutat de Compostel·la. Posseeix una llum grisa i blava, màgica, els dies de pluja. Davant aquell pòrtic milers de pelegrins han cantat himnes penitencials i podríem dir que es tracta d´una lliçó de teologia cisellada en la pedra. L´estructura gira entorn de la figura majestàtica de Crist voltada d´àngels, evangelistes, profetes i ancians apocalíptics amb instruments de música. És el jorn del Judici i no hi ha, com en la Sibil·la, ni una sola fissura per a l´heterodòxia.
La nit és freda. És negra nit d´hivern. Les ombres s´allarguen sota la llum de les llànties, la incerta llum del vell testament. Una veu ens arriba des de la profunda distància dels segles i ens adverteix que, en arribar el final del temps, "parrà" qui haurà fet servici. Però la Verge ha parit, aquesta nit màgica, i el sol tornarà a escalfar la terra, i brostaran les llimoneres i les vinyes. Espigarà el blat i els raïms seran exuberants i pròdigs.
Canta la Sibil·la i llueix esplendorós i arcaic el pulcre català de Mallorca. El més bell català del món, segons va escriure el cronista Ramon Muntaner. Canta la Sibil·la, ran del mar, i ens diu que un dia, potser, es farà justícia. Aquest és el seu missatge: en un temps especialment injust per a les classes populars, en què els poderosos, com sempre, eren els més forts, la mica d´esperança en una justícia final podia esser una il·lusió creïble.

GABRIEL JANER MANILA DM 19.12.2010

miércoles, 22 de diciembre de 2010

Vius amb la Sibil·la (A. Ballester)

Entre l'ús i l'abús, en tractar-se de signes o símbols d'indetitat col·lectiva, hi ha d'haver l'exercici rigorós del seny i de la dignitat. Seny per preservar el valor i la durada emblemàtica de la senya diferencial. Dignitat per no deixar vulgaritzar barroerament aquesta singular senya. S'ha aconseguit, de la Unesco, que fos declarada Patrimoni Intangible de la Humanitat la nostra tradicional i estimada Sibil·la. Enhorabona, però vius amb l'eufòria propagandística, comunicativa.

La Sibil·la, malgrat el seu fascinant origen pagà, pertany a un vell context litúrgic, sagrat i encara que la societat actual, embadalida per la cultura del consum televisiu, defuig els cànons religiosos, litúrgics, la Sibil·la ha estat i és, per funció essencial, un personatge eclesial. Per tant, vius amb la Sibil·la: ara, no l'han de vulgaritzar uns interessos pseudoartístics ni comercials. La Sibil·la, deferentment, al seu lloc. A la categoria que li correspon, la que ha mantingut fins ara entre els mallorquins.


Amb tots els respectes per als organitzadors, em va doldre que, a una ciutat mallorquina, entre la bulla, l'esclator i la cridòria d'un correfoc hi aparegués la greu, apocalíptica, profètica figura de la Sibil·la. És que ara, estalonant-se en l'onada informativa, s'ha de banalitzar una figura honorable, distintiva? Fins ara, la Sibil·la era un cant bellíssim. Serà a partir d'ara un cant comercial? Vius amb la Sibil·la: l'hem de saber estimar

Alexandre Ballester | 22/12/2010 |dBalears.cat

lunes, 20 de diciembre de 2010

Melodies actuals de la Sibil•la (Mn. Joan Parets)


El Centre de Recerca i Documentació Històrico-Musical de Mallorca té catalogades cinc sibil·les que actualment es canten a Mallorca: Manacor/A. Noguera, Lluc/B. Torres, Campos, Felanitx, Petra/J. Font; les podeu trobar al llibre de Francesc Vicens: El cant de la Sibil·la a Mallorca. Un fenomen emergent. (2004). Segons les darreres estadístiques la d´Antoni Noguera es canta a més de 50 parròquies de Mallorca i la de Bartomeu Torres a 7 parròquies. Aquests dos models Noguera/Torres foren editats dins un context de forta controvèrsia intel·lectual. Sembla que era per una forta rivalitat existent entre els dos mestres.
El primer imprès modern que es coneix d´una transcripció del cant de la Sibil·la, és la versió de l´Arxiduc Lluís Salvador d´Àustria que inclou al Die Balearen (1871). Aquesta variant estableix un fort paral·lelisme amb la transcripció que Bartomeu Torres i Trias (1840-1908) va incloure a l´Àlbum musical de compositors mallorquins (1894), i que segurament és anterior a la de l´Arxiduc, perquè l´aprèn d´un autògraf de Joaquim Sancho i Cañellas (1796-1863), Mestre de Capella de la Seu.
La segona transcripció és d´Antoni Noguera i Balaguer (1858-1904) i apareix a la seva Memoria de cantos, bailes y tocatas populares de la isla de Mallorca (1893). Aquesta versió serà reproduïda per Felip Pedrell, Joan Amades i Manuel Sanchis Guarner.
Els impressors posteriors van incorporant variants melismàtiques respecte a aquestes dues de Noguera i la de Torres. Les més significatives per la seva rellevància social són les que incorporà, Bernat Julià i Rosselló, a Cantos Religiosos (1955) amb dues transcripcions, la de Noguera, perquè era la variant més estesa, i la de la parròquia de Felanitx. I, en segon lloc, les que edità Miquel Julià i Prohens a Nadal a Mallorca (1968) la de Noguera, la de Lluc, la de les parròquies de Felanitx, Campos. Finalment, el Cançoner musical de Mallorca de Josep Massot i Planes (1876-1943), que no es publicà fins a l´any 1984, proposa quatre versions, estructuralment molt relacionades amb les esmentades, però amb petites variants melòdiques.
La seva influència és tal que, avui en dia, dins els cercles especialitzats, es parla de dues úniques variants: la d´Antoni Noguera, la Seu, part forana, Manacor, simple i santa ... que es canta d´una manera majoritària arreu de Mallorca; i la de Bartomeu Torres, Lluc, part de muntanya, carregada amb molts de "gorgoritos".
Dia 16 de novembre de 2010, sempre serà una data importantíssima per la història de la música diocesana i mallorquina. A Nairobi (Kenya) la nostra Sibil·la, símbol d´identitat de la nostra terra, fou declarada per la UNESCO, Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

JOAN PARETS I SERRA (Diario de Mallorca 19.12.2010)

domingo, 19 de diciembre de 2010

Lluc, el alma de la Sibil·la (Gabriel Rodas)

El director del coro de los Blauets explica cómo eligen cada año al niño protagonista del canto. "Tiene que ser una voz con brillo, natural, redonda y agradable", señala el maestro






GABRIEL RODAS. PALMA La Escolania de Lluc, conocida popularmente como los Blauets, es uno de los coros más antiguos de Europa y guardián de uno de los tesoros musicales de Mallorca, el Cant de la Sibil·la, declarado el pasado mes de noviembre Patrimonio Inmaterial de la Unesco.
Este coro, que en el Archivo del Santuari de Lluc data del año 1531, está dirigido desde hace una década por Ricard Terradas, formado como músico en el Conservatori Professional de Música i Dansa de Balears. "Musicalidad y dicción" son dos de las palabras que más maneja a la hora de dirigirse a los jóvenes cantores que cada año interpretan la Sibil·la en la noche de Navidad, antes de la misa del gallo. "La estudiamos nota por nota, para que suene lo más musical y equilibrada posible, y tratamos de que se pueda entender al máximo, ya que utiliza un lenguaje arcaico que presenta dificultades para el oyente", señala el maestro.
El canto, interpretado en la isla desde después de la Conquesta de Jaume I –así consta en una Consueta de tempore de la Seu– presenta algunas diferencias según el lugar donde se represente. "La de Lluc, a diferencia de la de la Catedral de Mallorca o Felanitx, es más ornamentada, con melismas y giros melódicos", apunta Terradas.
Elegir quién la cantará no es un ejercicio fácil: tiene que ser una voz blanca (de niño o niña antes de que le cambie la voz) y soprano, con una tesitura muy aguda. "Tratamos de alternar cada año, aunque en ocasiones pueden repetir", indica el director de los Blauets, nombre que responde al color de la sotana azul que llevan en las celebraciones. La búsqueda del mejor solista de Lluc empezó el pasado mes de septiembre. "Elegimos a quien mejor aguanta la afinación, aquel que tiene la voz con más brillo, siempre que sea una voz natural, redonda, agradable para el oído y que llame la atención por su calidad".
Daniel Potrz, de once años, y Maria Rosselló, de trece, serán las sibilas de este año –ella en calidad de reserva, después de ser la titular en 2009–. "Es un canto muy raro y me da miedo olvidarme de la letra", se sincera Potrz, constipado desde hace unos días. "El año pasado, antes de cantarla, me quería fundir de los nervios, pero reconozco que es una pieza muy chula", agrega Rosselló. El profesor no duda en intervenir: "Dicen que es rara porque su melodía tiene aires árabes".
"Estamos orgullosos de cantarla. Cuando lo hacemos se nos pone la piel de gallina", afirman los protagonistas de este año.
Diario de Mallorca 19.12.2010

lunes, 13 de diciembre de 2010

Tres blauets de santa memòria (B. Pericàs)


Tres blauets que amb la seva vida i amb la seva mort deixaren santa memòria en aquest Santuari

(Ens faltava aquest post per a concloure l'especial de Novembre sobre alguns sants de Lluc, enterrats al seu cementeri ombrívol o a les carpetes de l'Arxiu del Santuari. En aquest mes recordarem el traspàs del P. Joaquim Rosselló i ,amb ell, els de tants de servidors de la Mare de Déu que ja veuen la seva Cara)

En la llarga història de gairebé cinc-cents anys de la nostra Escolania, alguns blauets han mort a Lluc baix la mirada maternal de la Moreneta i han rebut cristiana sepultura en aquesta Santa Casa

El primer blauet que volem recordar és de primeries del s XVII. De la seva vida sabem ben poca cosa; però si és vera aquella dita “Tal la vida, tal la mort”, sabem que va morir com un sant.

La seva vida fou exemplar i per això la missa exequial no fou la de difunts, sinó la de la Festa de l'Assumpció de la Mare de Déu.

Així trobam escrit en el Llibre d'òbits: “Dimarts a 21 d'Octubre de 1631 a una hota i mitja del dia morí en esta Casa de Nostra Senyora Gabriel Massanet, minyó de chor, fill de Miquel Massanet de campanet. Confessà, combregà i extremuncià i acabat d'estremunciar moria un sant. El dia antes li prengué mal i li durà 22 hores. Li feren sepultura amb música a la tarda i sendemà una missa d¡Assumptione. Nostre Senyor lo tengui en la glòria.”

Tengué sepultura en la tomba dels Col.legials.

L'altre és de temps més proper. D'ell tenim la vida escrita pel P. Miquel Rosselló amb el títol Un niño angélico José Perelló. Així descriu el moment de la seva mort: “Una alegría extraordinaria y sobrenatural apareció en su rostro que se puso hermosos como el de un ángel. Sus ojos brillaron como dos luceros refulgentes y en sus labios se dibujó una sonrisa bienaventurada” (...) “el ángel había volado al cielo. La Santísima Virgen bajó a recogerlo cerca de las dos y media de la tarde del 22 de octubre de 1915. a un tiempo dijeron aflijidos y consolados los Padres del Santuario: 'Ha muerto Perelló, ha muerto santamente'”.

Havia nascut a la vila de Llubí el dia 18 de febrer de 1901 i les seves despulles es guarden (descansen)en el cementeri de Lluc.

El llibre de la seva vida té 111 planes i conta molts fets edificants. Entre aquests en recordam aun: Un canonge de La Seu de Mallorca, que després fou bisbe, saludant els Blauets els preguntà: “Quin és el més bon al.lot de tots vosaltres?” tots a la una li varen respondre: “En Josep Perelló, en Josep Perelló”

El darrer que des de Lluc pujà al cel fou en Joan Ferrer Pons, de Búger, el 22 d'abril de 1959.

Era germà bessó del també blauet Pere Ferrer Pons, que fou president de l'Associació d'Antics Blauets durant un determinat període.

La seva vida és comparada a un lliri blau tallat per anar a florir eternament a la presència del Senyor.

I un inspirat poeta cantà la seva mort amb un bell poema del qual són aquests versos:

“Y tú cantas por los cielos...

feliz de poder mirar

tan de cerca allá , su cara

en eterno Matinal”

Les seves despulles estan guardades en el Cementeri de Lluc.

Bartomeu Pericàs, msscc

domingo, 5 de diciembre de 2010

El canto de la sibil·la (Bartomeu Bestard)







El tradicional canto se inició en el siglo XIII.En la antigüedad existieron unas ancianas consideradas grandes sabias, a las cuales se les atribuyeron conocimientos proféticos. Esas mujeres fueron conocidas como sibilas. Su historia es de las más oscuras y complejas. Sus orígenes se hunden en las edades más antiguas de la humanidad. Aparecen documentadas en el siglo VI a.C. y con el paso de los siglos fueron ganando fama por sus predicciones y predicaciones, tanto sociales como políticas. Todo el mundo las consideraba seres especiales, pues les atribuían dotes sobrenaturales de inspiración divina. Las sibilas se mantenían vírgenes, tenían fama de esquinadas y, al mismo tiempo, eran apasionadas. Los romanos creyeron que su inspiración les procedía de Apolo, por lo que se les atribuía la virtud de poder emitir oráculos.
Diez son las sibilas que se han conocido desde los tiempos antiguos, la mayoría provenientes del mundo griego y oriental. Las más famosas fueron: la de Marpesos, en Anatolia; la de Delfos, en Grecia; o la de Tibur (Tívoli). Aunque, la sibila que se convirtió en oráculo nacional de los romanos fue la de Cumes. De origen griego, se romanizó convirtiéndose en la sacerdotisa de Apolo. Su personalidad fue descrita por Virgilio en la Eneida. Otra de las sibilas, la que nos interesa, fue la africana de Eritrea que aparece en un antiquísimo acróstico griego.
Desde los inicios, el cristianismo adoptó a las sibilas integrándolas en su iconografía y literatura. Por ejemplo, en el caso de la iconografía, Eritrea fue una de las cinco sibilas bíblicas que Miguel Ángel pintó en la bóveda de la Capilla Sixtina. En la literatura, los primeros cristianos atribuyeron a la sibila de Eritrea profecías sobre la Parusía, es decir, el advenimiento de Cristo sobre la tierra y la ejecución del Juicio Final. Gracias a Eusebio de Cesarea, que recuperó el acróstico griego en su Oratio Constantini, San Agustín la pudo incluir posteriormente en el decimoctavo libro de su obra La Ciudad de Dios. Cinco siglos más tarde, en las celebraciones navideñas, se introdujo un drama litúrgico musicado en el que se representaban a diversos profetas históricos que anunciaban los vaticinios mesiánicos. Entre esos profetas se encontraba la sibila de Eritrea, que cantaba el Iudicii signum. En el siglo XIII la letra se tradujo al vulgar en diferentes lugares de la Cristiandad: en la península Itálica, en Castilla, en Occitania… en Cataluña y por extensión en Mallorca. En aquellos tiempos, el éxito que tuvo el canto de la Sibil·la en la hermanada cultura catalano-occitana fue enorme.
En el siglo XVI, tras el Concilio de Trento, la mayor parte de la teatralidad litúrgica medieval fue desapareciendo. En pleno siglo XX, el canto de la Sibi·la sólo se seguía cantando en dos diócesis europeas: en la de Mallorca y en la del Alguer, en la isla de Cerdeña. Miquel Batllori dijo en cierta ocasión que Trento no llegó a entrar del todo en el reino de Mallorca. Ello explicaría, en parte, el motivo por el cual se ha podido conservar el canto medieval. José Carlos Llop, en un reciente e interesante artículo en DIARIO de MALLORCA, expone los motivos subyacentes en la mentalidad mallorquina que explicarían la perseverancia de los isleños en mantener durante siglos esta bella pieza de la liturgia pretridentina.
Sea como fuere, lo cierto es que los mallorquines se han preocupado durante siglos de mantener vivo el tradicional canto de la Sibil·la de la Misa del Gallo. Incluso en épocas adversas, como en 1955, en plena efervescencia del desarrollo turístico, momento en que nuestros padres se mostraban embelesados por todo aquello que llegaba de países más "avanzados", al mismo tiempo que provocaba un cierto complejo y desdén, por nuestras costumbres, el músico Joan Maria Thomàs publicaba un artículo en la revista Papeles de Son Armadans reivindicando el canto de la vieja profecía. Thomàs, desde 1933, con la Capella Tradicional de Mallorca, revitalizó el canto de la Sibil·la, introduciendo detalles sacados de sus recuerdos e informaciones orales de personas mayores que él mismo se había dedicado a recoger. En cuanto al texto —la letra del viejo cántico goza de varias versiones—, fue el cronista de la ciudad, Joan Muntaner, quien le mostró una versión inédita que el músico mallorquín incorporó a la celebración. Gracias a personas como Thomàs, la fiesta se ha mantenido arraigada en toda la isla.
Recientemente, la Unesco ha incluido el canto de la Sibil·la en su Lista Representativa de Patrimonio Cultural Inmaterial, dándole así un importante reconocimiento internacional. Con júbilo se ha acogido la noticia tanto por los que creen como por los que no creen en el Juicio Final: Jesuscrist, Rei universal/ home i ver Déu eternal, /del cel vindrà per a jutjar/ i a cada u lo just darà.
BARTOMEU BESTARD (Cronista oficial de Palma)
Diario de Mallorca 5.12.2010

sábado, 4 de diciembre de 2010

La Sibil•la: religió feta cultura


Els ´blavets de Lluc´ interpretaran avui la ´Sibil·la´ al Museu Reina Sofía


La primera reacció a la recent declaració per la Unesco de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat ha estat el record de la trentena llarga de Sibil·les escoltades, sempre corprès, des que tenc consciència d´anar a la celebració de Matines de Nadal, o reviure i rellegir la preciosa descripció de la Sibil·la que fa Mn. Llorenç Riber a La minyonia d´un infant orat. Després una passa més. Satisfacció, i de les fondes. Hem sabut fer diversos binomis: treballar i convèncer; respectar àmbits d´actuació i, alhora, realitzar col·laboracions generoses; Església i institucions; institucions i societat civil; iniciatives personals i treball d´equip. I això ens honora, i honora als qui han treballat de valent per aconseguir el reconeixement.

I, com no, una reflexió. La fe cristiana és l´única a tot el món que contempla com la divinitat es fa home com nosaltres, en la persona de Jesucrist, perfecte home i perfecte Déu alhora. És l´encarnació de Déu el fet decisiu que explica la raó profunda per la qual la fe cristiana s´ha expressat mitjançant multitud de manifestacions culturals al llarg dels segles. Podríem dir que cap llengua i cultura li és aliena. I, també, que la fe vivifica qualsevol cultura. La Sibil·la és una expressió cultural cristiana més que ha arribat als nostres dies des de la llunyana Edat Mitjana, com explica magníficament Francesc Vicens al seu llibre El Cant de la Sibil·la a Mallorca.
La Sibil·la neix al món dins un context exclusivament religiós nadalenc com a representació d´una realitat espiritual que es vol explicar, i és aquest context el que l´ha mantinguda amb vida en una espècie de relació simbiòtica. La Sibil·la acompanya una de les celebracions més importants a la litúrgia cristiana catòlica, la Missa de la Nit de Nadal, i és aquesta Eucaristia el marc natural i únic que dóna a la Sibil·la tot el seu significat i bellesa, de manera que no s´entenen l´una sense l´altra. Separar la Sibil·la del seu mitjà de subsistència semblarà a aquelles representacions del ball dels cossiers que es feien a alguns establiments turístics per entretenir els turistes.
Possiblement, era maco i entretingut, però estava privat del seu significat tradicional i primigeni. Mancat, per tant, de la seva essència. Si en l´àmbit dels cossiers hem sabut recuperar la tradició i li hem retornat tot el seu significat, en el marc de les festes religioses i populars, no podem amb la Sibil·la actuar en la direcció contraria.

Ara que tenim en la Sibil·la una manifestació cultural reconeguda com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, el que hem de fer és conservar-la i estimar-la. Per a això se m´ocorren entre d´altres, dues propostes. La primera és fomentar el seu estudi des de les perspectives litúrgica, musical i històrica, així com potenciar-ne l´aprenentatge. En segon lloc participar d´aquesta manifestació cultural religiosa en el lloc on assoleix el seu significat ple i la seva màxima bellesa, és a dir, la Missa de la Nit de Nadal.
Escoltar-la fora del seu context serà un bell exercici estètic però no farà, com deia, sinó restar-li la seva essència, és a dir, vulgaritzar-la i a poc a poc privar-la d´interès. Aquesta seria la primera passa cap a la seva desaparició.

MN. NADAL BERNAT DM 2.12.2010

¡Ya estoy aquí!


Me sentí como quien regresa de un largo viaje, en un gris oscuro y cerúleo. No tenía a mano ningún contacto de luz. Mi brazo estaba pegado a una via de catéteres y mi pulgar sujeto a una gafa luminosa que medía las constantes vitales. En las narices sentía el silbo de un oxígeno. No recordaba ni un teléfono, ni el de mis hermanos, ni mi móvil. Sólo un número en la mente (871525) me conectaba con mi casa. Afuera me aguardaban nombres concretos, en la sala de espera, en los mensajes del Facebook, en comunión de oraciones prometidas, pendientes de mi regreso… Y yo me sentía como “ab ovo”, regresando desde el huevo primordial. Recordaba que había temblado mucho, será la anestesia, como dolores de parto. Ni una ventana abierta, yo solo, desligado de todo… Con todas las relaciones suspendidas. Oigo una mujer que comenta que el Barça le ha metido 4 goles, después 5… Un cable del exterior, una llamada. En las montañas de Lluc está a punto de caer granizo, la primera aguanieve, como en la primera mañana de la creación… Repito: Salus infirmorum, ora pro nobis... ¡Hola, ya estoy aquí!