Notícies de la Casa pairal dels mallorquins. Pregar a la Cambra santa. Teologia i espiritualitat de la Moreneta de Lluc.

lunes, 27 de diciembre de 2010

El cant de la Sibil•la referma la nostra identitat cultural i la nostra fe cristiana


Ja haureu vist que he procurat recollir en aquest Blog lluquer els articles que han sortits sobre la Sibil·la en els 4 diaris principals de l’illa. Entre d’altres raons, perquè “Lluc és l’ànima de la Sibil·la” (Gabriel Rodas). Però, en surten com bolets! i tenc por de cansar els lectors. Les televisions que pujaren enguany a Lluc per enregistrar-la foren més que mai. La gent, en canvi, que vengué la nit del 24 per escoltar-la en viu, en el seu ambient natural de Matines, fou més o menys la mateixa de sempre. La Basílica plena, sense desbordar, afavorí un clima –després d’una curada preparació, les monicions escaients i la interpretació dels solistes- que li donà un encant del tot especial.

Ara voldria tancar aquest tema resumint algunes de les idees-força que s’hi han aportades.

1. La Sibil·la és una expressió cultural de la forma de ser dels mallorquins. De caràcter tímid, i a posta moltes vegades sotmesos, enemics de fer enrenou en manifestacions públiques que arriben a la llinda de la violència… Però també tossuts, perseverants, defensors de les nostres tradicions… La història ben accidentada d’aquest cant “depenia de la sensibilitat dels bisbes de Mallorca cap als valors culturals de la nostra terra; no és cap casualitat que els bisbes forasters hi estiguessin en contra” (Gabriel Seguí, Diario de Mallorca 24.12.2010)). “Sea como fuere, lo cierto es que los mallorquines se han preocupado durante siglos de mantener vivo el tradicional canto de la Sibil·la de la Misa del Gallo. Incluso en épocas adversas, (cuando) nuestros padres se mostraban embelesados por todo aquello que llegaba de países más "avanzados", al mismo tiempo que provocaba un cierto complejo y desdén, por nuestras costumbres” (Bartomeu Bestard, DM 5.12.2010).

No ens sorprèn que Francina Armengol, la presidenta del Consell de Mallorca, confessi que la intenció d’aquesta campanya ha estat “promocionar els valors identitaris de la nostra terra”.

És una olor que s’ensuma dins la celebració: “Si esta noche es usted uno de los miles de mallorquines que se acercan a una iglesia para estremecerse desde las primeras sílabas –"Lo jorn del judici /parrà qui haurà fet servici"– hasta las últimas, sabrá distinguir el espectáculo de un hecho cultural y religioso cuyas raíces se adentran profundamente en nuestra forma de ser” (Joan Riera, “La Sibil·la no se canta por soleares”, DM 24.12.2010).

“La Sibil·la es una tradición muy sana, arraigada y que funciona muy bien... Lo más acertado es continuar con la tradición. Los pueblos y sus tradiciones son muy sabios para no estar preocupados por este tema. Cada comunidad, cada parroquia sabe lo que debe hacer... No es la Sibil·la de Lluc, ni la de la Seu, es la Sibil·la de cada pueblo y su manera de representar el canto medieval. En un sitio es una niña, en otro un niño, en otro un adulto y en otro va acompañado con los interludios. Todo eso es la Sibil·la. Es una pero a la vez son muchas” (Francesc Vicens, DM 25.12.2010).

2. Crec que aquests valors culturals de Mallorca es poden resumir en dos: Un valor antropològic: creure que un dia es farà justícia; i un valor cristià: el Jutge serà nostre Senyor Jesucrist, Rei terrible però també Fill de la humil Verge Maria, la nostra Mare.

“Per molt que sigui també un patrimoni cultural: no es pot separar el seu cant del missatge religiós que vol difondre… El missatge de la Sibil·la no és una profecia catastrofista i pessimista; tot al contrari: és com un crit d´esperança enmig d´un món que sembla caòtic i dominat per la injustícia i pel mal. Dit d´una manera ben actual: els corruptes, els opressors i els seus còmplices seran derrotats, i "els qui hauran fet servici", seran enaltits” (Gabriel Seguí, DM 24.12.2010).

“Canta la Sibil.la, ran del mar, i ens diu que un dia, potser, es farà justícia. Aquest és el seu missatge: en un temps especialment injust per a les classes populars, en què els poderosos, com sempre, eren els més forts, la mica d´esperança en una justícia final podia esser una il.lusió creïble”(Gabriel Janer Manila, DM 19.12.2010).

“És tot un símbol d'amor a les nostres arrels culturals... Ha estat la tossudesa mallorquina per mantenir les seves tradicionals esperances el que ha aconseguit que aquest fet hagi esdevingut immortal i que cada any s'interpreti a més indrets, sobretot del Principat. El reconeixement de la Unesco dignifica una llengua i una cultura que vol subsistir, que fa de l'estima als seus valors una raó d'existència i empenta de futur. El missatge de la Sibil·la és clar: només la justícia ens farà millors. Ens diu que les obres de les persones, de cada una d'elles, mai no esdevenen inútils. Cada acte humà, per minúscul que sembli, té un sentit. I que el càstig caigui sobre els que no estimen el seu poble” (Editorial dBalears 17/11/2010).

“Després de la declaració com a Patrimoni de la Humanitat, el secular cant de la Sibil·la adquirí una significació especial la Nit de Nadal passada. Va ser seguida amb més atenció, tendresa i afecte que mai per molts de milers de mallorquins que veuen en la seva pervivència un inqüestionable refermament en els seus valors…. La voluntat de mantenir en la més dolça nit de l'any un plany de justícia fet des de la humilitat i la convicció significa que els pobles petits i amenaçats saben defensar com ningú les arrels en els moments més significats, profunds i inalienables.

La salvació de la Sibil·la és la més fefaent prova que el poble ha sabut mantenir viva l'ànima dels avantpassats i transportar-la cap al futur. Ara la Sibil·la és Patrimoni de la Humanitat, és recuperada en tots els països de parla catalana i comença a ser reconeguda arreu de l'Estat espanyol i per altres indrets, gràcies a la tossudesa dels mallorquins” (Editorial dBalears, 27.12.2010)

Em sembla un bon fruit d’aquesta palestra pública sobre el cant de la Sibil·la, que ens enriqueix com a mallorquins i com a cristians que celebren Nadal.

Foto: Nadala de J. Obrador Cladera amb una figureta de cató maixé de Joan Guerra

viernes, 24 de diciembre de 2010

La Sibil·la no se canta por soleares (Joan Riera)

El reconocimiento del Cant de la Sibil·la como patrimonio inmaterial de la humanidad por parte de la Unesco es una suerte y una amenaza. Lo primero, porque afianza la supervivencia de un canto de origen medieval que solo ha sobrevivido en Mallorca y l´Alguer. Lo segundo, porque su explotación por parte de los políticos amenza con diluir sus esencias. En las últimas semanas ha sido interpretado en Madrid ante una ministra de cine e internet que nada conoce de esta tradición, en la plaza de Cort, en París y solo queda cantarlo en Las Vegas entre partida y partida de bacarrá o en un tablao flamenco.

Es cierto que la Sibi·la ha evolucionado a lo largo de los ocho siglos que lleva cantándose en Mallorca. Por ejemplo, antiguamente la interpretaban seis presbíteros. En 1572 el obispo de Mallorca Diego de Arnedo la prohibió en aplicación de las reformas tridentinas. La interrupción solo duró tres años porque el propio cabildo de la catedral decidió llevar la contraria al concilio. Sin embargo, el canto pasó de los sacerdotes a un niño vestido de mujer.


Otra costumbre prácticamente perdida es que, al final de la interpretación, la espada de la Sibil·la cortaba unos hilos de la que colgaban coques y neules que los monaguillos se disputaban para comérselas. La Festa de la Sibil·la, que la Capella Mallorquina celebra el día 26 ha recuperado esta gamberrada, fruto del ambiente de alegría en el que transcurre la Nit de Nadal. Una glosa recogida por Gabriel Janer Manila lo cuenta con ironía: Sibil·la aguanta sa coca / que no et caigui de ses mans, / perquè hi ha dos escolans / que baden un pam de boca.


Igual la sobredosis de Sibil·la de las últimas semanas es el precio a la fama que hay que pagar tras la decisión de la Unesco. Pero, si esta noche es usted uno de los miles de mallorquines que se acercan a una iglesia para estremecerse desde las primeras sílabas –"Lo jorn del judici /parrà qui haurà fet servici"– hasta las últimas, sabrá distinguir el espectáculo de un hecho cultural y religioso cuyas raíces se adentran profundamente en nuestra forma de ser.

JOAN RIERA Diario de Mallorca 24.12.2010

jueves, 23 de diciembre de 2010

Canta la sibil•la (G. Janer Manila)


Canta la Sibil·la –la veu blanca d´un nin–, la nit de Nadal a la Seu de Mallorca i a totes les esglésies de l´illa. Porta un vestit estrany de seda, com de vestal antiga, una espasa a les mans que llambreja dins la nit fosca, entre enfilalls de neules retallades. Els ciris tremolen de fred. La música de l´orgue trenca el silenci. I la Sibil·la, tot just acabat l´ofici de matines, canta l´antiga profecia que anuncia els terrors de la fi del món. Gran foc del cel davallarà. Cremarà el mar, les fonts, cremaran els rius. Els peixos sortiran de l´aigua i arreu se sentiran els crits d´espant. El sol perdrà la claredat i s´enfosquiran els estels i la lluna. La Sibil·la canta el final de la vida, la destrucció de la terra. I precedirà aquest final la vinguda de l´Anticrist, que regnarà de manera cruel sobre els pobles i instaurarà una tirania sanguinària i salvatge.
Quan tot sigui obscur i no quedi a la terra ni un rastre de vida, llavors Jesucrist vindrà per a jutjar els homes i les dones de tots els temps. Des de la primera parella a les multituds dels nostres dies, tothom passarà per la balança. I a cada un donarà allò que és just. Els que han fet mal aniran a l´infern. Els que han fet bé s´acolliran al regne que està aparellat des que va esser creat el món. En arribar a la darrera estrofa, la Sibil·la invoca a Maria Verge, que just acaba de parir, perquè intercedeixi davant el seu fill, perquè no permeti que anem a caure al foc etern. La llum de Nadal sorgeix a aquesta estrofa final: malgrat la foscor, ens queda l´esperança. El sol ha començat a créixer de bell nou i escalfarà la terra i els dies tornaran a allargar-se.
La Sibil·la canta com serà el jorn del Judici, aquell dia en què Jesucrist –és la figura hieràtica dels retaules i els pòrtics romànics–, retornarà al món per jutjar la conducta dels homes. És, per tant, un residu del romànic, la punta d´un diamant molt vell que es remunta al final del primer mil·leni. Sabem que al segle X es cantava al monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll i que s´escampà arreu de Catalunya. Amb la Conquesta de Jaume I, arribà a Mallorca, ja en temps del gòtic.
Paga la pena que ens fixem en els pòrtics romànics. Un dels més significatius, el Pòrtic de la Glòria de la ciutat de Compostel·la. Posseeix una llum grisa i blava, màgica, els dies de pluja. Davant aquell pòrtic milers de pelegrins han cantat himnes penitencials i podríem dir que es tracta d´una lliçó de teologia cisellada en la pedra. L´estructura gira entorn de la figura majestàtica de Crist voltada d´àngels, evangelistes, profetes i ancians apocalíptics amb instruments de música. És el jorn del Judici i no hi ha, com en la Sibil·la, ni una sola fissura per a l´heterodòxia.
La nit és freda. És negra nit d´hivern. Les ombres s´allarguen sota la llum de les llànties, la incerta llum del vell testament. Una veu ens arriba des de la profunda distància dels segles i ens adverteix que, en arribar el final del temps, "parrà" qui haurà fet servici. Però la Verge ha parit, aquesta nit màgica, i el sol tornarà a escalfar la terra, i brostaran les llimoneres i les vinyes. Espigarà el blat i els raïms seran exuberants i pròdigs.
Canta la Sibil·la i llueix esplendorós i arcaic el pulcre català de Mallorca. El més bell català del món, segons va escriure el cronista Ramon Muntaner. Canta la Sibil·la, ran del mar, i ens diu que un dia, potser, es farà justícia. Aquest és el seu missatge: en un temps especialment injust per a les classes populars, en què els poderosos, com sempre, eren els més forts, la mica d´esperança en una justícia final podia esser una il·lusió creïble.

GABRIEL JANER MANILA DM 19.12.2010

miércoles, 22 de diciembre de 2010

Vius amb la Sibil·la (A. Ballester)

Entre l'ús i l'abús, en tractar-se de signes o símbols d'indetitat col·lectiva, hi ha d'haver l'exercici rigorós del seny i de la dignitat. Seny per preservar el valor i la durada emblemàtica de la senya diferencial. Dignitat per no deixar vulgaritzar barroerament aquesta singular senya. S'ha aconseguit, de la Unesco, que fos declarada Patrimoni Intangible de la Humanitat la nostra tradicional i estimada Sibil·la. Enhorabona, però vius amb l'eufòria propagandística, comunicativa.

La Sibil·la, malgrat el seu fascinant origen pagà, pertany a un vell context litúrgic, sagrat i encara que la societat actual, embadalida per la cultura del consum televisiu, defuig els cànons religiosos, litúrgics, la Sibil·la ha estat i és, per funció essencial, un personatge eclesial. Per tant, vius amb la Sibil·la: ara, no l'han de vulgaritzar uns interessos pseudoartístics ni comercials. La Sibil·la, deferentment, al seu lloc. A la categoria que li correspon, la que ha mantingut fins ara entre els mallorquins.


Amb tots els respectes per als organitzadors, em va doldre que, a una ciutat mallorquina, entre la bulla, l'esclator i la cridòria d'un correfoc hi aparegués la greu, apocalíptica, profètica figura de la Sibil·la. És que ara, estalonant-se en l'onada informativa, s'ha de banalitzar una figura honorable, distintiva? Fins ara, la Sibil·la era un cant bellíssim. Serà a partir d'ara un cant comercial? Vius amb la Sibil·la: l'hem de saber estimar

Alexandre Ballester | 22/12/2010 |dBalears.cat

lunes, 20 de diciembre de 2010

Melodies actuals de la Sibil•la (Mn. Joan Parets)


El Centre de Recerca i Documentació Històrico-Musical de Mallorca té catalogades cinc sibil·les que actualment es canten a Mallorca: Manacor/A. Noguera, Lluc/B. Torres, Campos, Felanitx, Petra/J. Font; les podeu trobar al llibre de Francesc Vicens: El cant de la Sibil·la a Mallorca. Un fenomen emergent. (2004). Segons les darreres estadístiques la d´Antoni Noguera es canta a més de 50 parròquies de Mallorca i la de Bartomeu Torres a 7 parròquies. Aquests dos models Noguera/Torres foren editats dins un context de forta controvèrsia intel·lectual. Sembla que era per una forta rivalitat existent entre els dos mestres.
El primer imprès modern que es coneix d´una transcripció del cant de la Sibil·la, és la versió de l´Arxiduc Lluís Salvador d´Àustria que inclou al Die Balearen (1871). Aquesta variant estableix un fort paral·lelisme amb la transcripció que Bartomeu Torres i Trias (1840-1908) va incloure a l´Àlbum musical de compositors mallorquins (1894), i que segurament és anterior a la de l´Arxiduc, perquè l´aprèn d´un autògraf de Joaquim Sancho i Cañellas (1796-1863), Mestre de Capella de la Seu.
La segona transcripció és d´Antoni Noguera i Balaguer (1858-1904) i apareix a la seva Memoria de cantos, bailes y tocatas populares de la isla de Mallorca (1893). Aquesta versió serà reproduïda per Felip Pedrell, Joan Amades i Manuel Sanchis Guarner.
Els impressors posteriors van incorporant variants melismàtiques respecte a aquestes dues de Noguera i la de Torres. Les més significatives per la seva rellevància social són les que incorporà, Bernat Julià i Rosselló, a Cantos Religiosos (1955) amb dues transcripcions, la de Noguera, perquè era la variant més estesa, i la de la parròquia de Felanitx. I, en segon lloc, les que edità Miquel Julià i Prohens a Nadal a Mallorca (1968) la de Noguera, la de Lluc, la de les parròquies de Felanitx, Campos. Finalment, el Cançoner musical de Mallorca de Josep Massot i Planes (1876-1943), que no es publicà fins a l´any 1984, proposa quatre versions, estructuralment molt relacionades amb les esmentades, però amb petites variants melòdiques.
La seva influència és tal que, avui en dia, dins els cercles especialitzats, es parla de dues úniques variants: la d´Antoni Noguera, la Seu, part forana, Manacor, simple i santa ... que es canta d´una manera majoritària arreu de Mallorca; i la de Bartomeu Torres, Lluc, part de muntanya, carregada amb molts de "gorgoritos".
Dia 16 de novembre de 2010, sempre serà una data importantíssima per la història de la música diocesana i mallorquina. A Nairobi (Kenya) la nostra Sibil·la, símbol d´identitat de la nostra terra, fou declarada per la UNESCO, Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

JOAN PARETS I SERRA (Diario de Mallorca 19.12.2010)

domingo, 19 de diciembre de 2010

Lluc, el alma de la Sibil·la (Gabriel Rodas)

El director del coro de los Blauets explica cómo eligen cada año al niño protagonista del canto. "Tiene que ser una voz con brillo, natural, redonda y agradable", señala el maestro






GABRIEL RODAS. PALMA La Escolania de Lluc, conocida popularmente como los Blauets, es uno de los coros más antiguos de Europa y guardián de uno de los tesoros musicales de Mallorca, el Cant de la Sibil·la, declarado el pasado mes de noviembre Patrimonio Inmaterial de la Unesco.
Este coro, que en el Archivo del Santuari de Lluc data del año 1531, está dirigido desde hace una década por Ricard Terradas, formado como músico en el Conservatori Professional de Música i Dansa de Balears. "Musicalidad y dicción" son dos de las palabras que más maneja a la hora de dirigirse a los jóvenes cantores que cada año interpretan la Sibil·la en la noche de Navidad, antes de la misa del gallo. "La estudiamos nota por nota, para que suene lo más musical y equilibrada posible, y tratamos de que se pueda entender al máximo, ya que utiliza un lenguaje arcaico que presenta dificultades para el oyente", señala el maestro.
El canto, interpretado en la isla desde después de la Conquesta de Jaume I –así consta en una Consueta de tempore de la Seu– presenta algunas diferencias según el lugar donde se represente. "La de Lluc, a diferencia de la de la Catedral de Mallorca o Felanitx, es más ornamentada, con melismas y giros melódicos", apunta Terradas.
Elegir quién la cantará no es un ejercicio fácil: tiene que ser una voz blanca (de niño o niña antes de que le cambie la voz) y soprano, con una tesitura muy aguda. "Tratamos de alternar cada año, aunque en ocasiones pueden repetir", indica el director de los Blauets, nombre que responde al color de la sotana azul que llevan en las celebraciones. La búsqueda del mejor solista de Lluc empezó el pasado mes de septiembre. "Elegimos a quien mejor aguanta la afinación, aquel que tiene la voz con más brillo, siempre que sea una voz natural, redonda, agradable para el oído y que llame la atención por su calidad".
Daniel Potrz, de once años, y Maria Rosselló, de trece, serán las sibilas de este año –ella en calidad de reserva, después de ser la titular en 2009–. "Es un canto muy raro y me da miedo olvidarme de la letra", se sincera Potrz, constipado desde hace unos días. "El año pasado, antes de cantarla, me quería fundir de los nervios, pero reconozco que es una pieza muy chula", agrega Rosselló. El profesor no duda en intervenir: "Dicen que es rara porque su melodía tiene aires árabes".
"Estamos orgullosos de cantarla. Cuando lo hacemos se nos pone la piel de gallina", afirman los protagonistas de este año.
Diario de Mallorca 19.12.2010

lunes, 13 de diciembre de 2010

Tres blauets de santa memòria (B. Pericàs)


Tres blauets que amb la seva vida i amb la seva mort deixaren santa memòria en aquest Santuari

(Ens faltava aquest post per a concloure l'especial de Novembre sobre alguns sants de Lluc, enterrats al seu cementeri ombrívol o a les carpetes de l'Arxiu del Santuari. En aquest mes recordarem el traspàs del P. Joaquim Rosselló i ,amb ell, els de tants de servidors de la Mare de Déu que ja veuen la seva Cara)

En la llarga història de gairebé cinc-cents anys de la nostra Escolania, alguns blauets han mort a Lluc baix la mirada maternal de la Moreneta i han rebut cristiana sepultura en aquesta Santa Casa

El primer blauet que volem recordar és de primeries del s XVII. De la seva vida sabem ben poca cosa; però si és vera aquella dita “Tal la vida, tal la mort”, sabem que va morir com un sant.

La seva vida fou exemplar i per això la missa exequial no fou la de difunts, sinó la de la Festa de l'Assumpció de la Mare de Déu.

Així trobam escrit en el Llibre d'òbits: “Dimarts a 21 d'Octubre de 1631 a una hota i mitja del dia morí en esta Casa de Nostra Senyora Gabriel Massanet, minyó de chor, fill de Miquel Massanet de campanet. Confessà, combregà i extremuncià i acabat d'estremunciar moria un sant. El dia antes li prengué mal i li durà 22 hores. Li feren sepultura amb música a la tarda i sendemà una missa d¡Assumptione. Nostre Senyor lo tengui en la glòria.”

Tengué sepultura en la tomba dels Col.legials.

L'altre és de temps més proper. D'ell tenim la vida escrita pel P. Miquel Rosselló amb el títol Un niño angélico José Perelló. Així descriu el moment de la seva mort: “Una alegría extraordinaria y sobrenatural apareció en su rostro que se puso hermosos como el de un ángel. Sus ojos brillaron como dos luceros refulgentes y en sus labios se dibujó una sonrisa bienaventurada” (...) “el ángel había volado al cielo. La Santísima Virgen bajó a recogerlo cerca de las dos y media de la tarde del 22 de octubre de 1915. a un tiempo dijeron aflijidos y consolados los Padres del Santuario: 'Ha muerto Perelló, ha muerto santamente'”.

Havia nascut a la vila de Llubí el dia 18 de febrer de 1901 i les seves despulles es guarden (descansen)en el cementeri de Lluc.

El llibre de la seva vida té 111 planes i conta molts fets edificants. Entre aquests en recordam aun: Un canonge de La Seu de Mallorca, que després fou bisbe, saludant els Blauets els preguntà: “Quin és el més bon al.lot de tots vosaltres?” tots a la una li varen respondre: “En Josep Perelló, en Josep Perelló”

El darrer que des de Lluc pujà al cel fou en Joan Ferrer Pons, de Búger, el 22 d'abril de 1959.

Era germà bessó del també blauet Pere Ferrer Pons, que fou president de l'Associació d'Antics Blauets durant un determinat període.

La seva vida és comparada a un lliri blau tallat per anar a florir eternament a la presència del Senyor.

I un inspirat poeta cantà la seva mort amb un bell poema del qual són aquests versos:

“Y tú cantas por los cielos...

feliz de poder mirar

tan de cerca allá , su cara

en eterno Matinal”

Les seves despulles estan guardades en el Cementeri de Lluc.

Bartomeu Pericàs, msscc

domingo, 5 de diciembre de 2010

El canto de la sibil·la (Bartomeu Bestard)







El tradicional canto se inició en el siglo XIII.En la antigüedad existieron unas ancianas consideradas grandes sabias, a las cuales se les atribuyeron conocimientos proféticos. Esas mujeres fueron conocidas como sibilas. Su historia es de las más oscuras y complejas. Sus orígenes se hunden en las edades más antiguas de la humanidad. Aparecen documentadas en el siglo VI a.C. y con el paso de los siglos fueron ganando fama por sus predicciones y predicaciones, tanto sociales como políticas. Todo el mundo las consideraba seres especiales, pues les atribuían dotes sobrenaturales de inspiración divina. Las sibilas se mantenían vírgenes, tenían fama de esquinadas y, al mismo tiempo, eran apasionadas. Los romanos creyeron que su inspiración les procedía de Apolo, por lo que se les atribuía la virtud de poder emitir oráculos.
Diez son las sibilas que se han conocido desde los tiempos antiguos, la mayoría provenientes del mundo griego y oriental. Las más famosas fueron: la de Marpesos, en Anatolia; la de Delfos, en Grecia; o la de Tibur (Tívoli). Aunque, la sibila que se convirtió en oráculo nacional de los romanos fue la de Cumes. De origen griego, se romanizó convirtiéndose en la sacerdotisa de Apolo. Su personalidad fue descrita por Virgilio en la Eneida. Otra de las sibilas, la que nos interesa, fue la africana de Eritrea que aparece en un antiquísimo acróstico griego.
Desde los inicios, el cristianismo adoptó a las sibilas integrándolas en su iconografía y literatura. Por ejemplo, en el caso de la iconografía, Eritrea fue una de las cinco sibilas bíblicas que Miguel Ángel pintó en la bóveda de la Capilla Sixtina. En la literatura, los primeros cristianos atribuyeron a la sibila de Eritrea profecías sobre la Parusía, es decir, el advenimiento de Cristo sobre la tierra y la ejecución del Juicio Final. Gracias a Eusebio de Cesarea, que recuperó el acróstico griego en su Oratio Constantini, San Agustín la pudo incluir posteriormente en el decimoctavo libro de su obra La Ciudad de Dios. Cinco siglos más tarde, en las celebraciones navideñas, se introdujo un drama litúrgico musicado en el que se representaban a diversos profetas históricos que anunciaban los vaticinios mesiánicos. Entre esos profetas se encontraba la sibila de Eritrea, que cantaba el Iudicii signum. En el siglo XIII la letra se tradujo al vulgar en diferentes lugares de la Cristiandad: en la península Itálica, en Castilla, en Occitania… en Cataluña y por extensión en Mallorca. En aquellos tiempos, el éxito que tuvo el canto de la Sibil·la en la hermanada cultura catalano-occitana fue enorme.
En el siglo XVI, tras el Concilio de Trento, la mayor parte de la teatralidad litúrgica medieval fue desapareciendo. En pleno siglo XX, el canto de la Sibi·la sólo se seguía cantando en dos diócesis europeas: en la de Mallorca y en la del Alguer, en la isla de Cerdeña. Miquel Batllori dijo en cierta ocasión que Trento no llegó a entrar del todo en el reino de Mallorca. Ello explicaría, en parte, el motivo por el cual se ha podido conservar el canto medieval. José Carlos Llop, en un reciente e interesante artículo en DIARIO de MALLORCA, expone los motivos subyacentes en la mentalidad mallorquina que explicarían la perseverancia de los isleños en mantener durante siglos esta bella pieza de la liturgia pretridentina.
Sea como fuere, lo cierto es que los mallorquines se han preocupado durante siglos de mantener vivo el tradicional canto de la Sibil·la de la Misa del Gallo. Incluso en épocas adversas, como en 1955, en plena efervescencia del desarrollo turístico, momento en que nuestros padres se mostraban embelesados por todo aquello que llegaba de países más "avanzados", al mismo tiempo que provocaba un cierto complejo y desdén, por nuestras costumbres, el músico Joan Maria Thomàs publicaba un artículo en la revista Papeles de Son Armadans reivindicando el canto de la vieja profecía. Thomàs, desde 1933, con la Capella Tradicional de Mallorca, revitalizó el canto de la Sibil·la, introduciendo detalles sacados de sus recuerdos e informaciones orales de personas mayores que él mismo se había dedicado a recoger. En cuanto al texto —la letra del viejo cántico goza de varias versiones—, fue el cronista de la ciudad, Joan Muntaner, quien le mostró una versión inédita que el músico mallorquín incorporó a la celebración. Gracias a personas como Thomàs, la fiesta se ha mantenido arraigada en toda la isla.
Recientemente, la Unesco ha incluido el canto de la Sibil·la en su Lista Representativa de Patrimonio Cultural Inmaterial, dándole así un importante reconocimiento internacional. Con júbilo se ha acogido la noticia tanto por los que creen como por los que no creen en el Juicio Final: Jesuscrist, Rei universal/ home i ver Déu eternal, /del cel vindrà per a jutjar/ i a cada u lo just darà.
BARTOMEU BESTARD (Cronista oficial de Palma)
Diario de Mallorca 5.12.2010

sábado, 4 de diciembre de 2010

La Sibil•la: religió feta cultura


Els ´blavets de Lluc´ interpretaran avui la ´Sibil·la´ al Museu Reina Sofía


La primera reacció a la recent declaració per la Unesco de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat ha estat el record de la trentena llarga de Sibil·les escoltades, sempre corprès, des que tenc consciència d´anar a la celebració de Matines de Nadal, o reviure i rellegir la preciosa descripció de la Sibil·la que fa Mn. Llorenç Riber a La minyonia d´un infant orat. Després una passa més. Satisfacció, i de les fondes. Hem sabut fer diversos binomis: treballar i convèncer; respectar àmbits d´actuació i, alhora, realitzar col·laboracions generoses; Església i institucions; institucions i societat civil; iniciatives personals i treball d´equip. I això ens honora, i honora als qui han treballat de valent per aconseguir el reconeixement.

I, com no, una reflexió. La fe cristiana és l´única a tot el món que contempla com la divinitat es fa home com nosaltres, en la persona de Jesucrist, perfecte home i perfecte Déu alhora. És l´encarnació de Déu el fet decisiu que explica la raó profunda per la qual la fe cristiana s´ha expressat mitjançant multitud de manifestacions culturals al llarg dels segles. Podríem dir que cap llengua i cultura li és aliena. I, també, que la fe vivifica qualsevol cultura. La Sibil·la és una expressió cultural cristiana més que ha arribat als nostres dies des de la llunyana Edat Mitjana, com explica magníficament Francesc Vicens al seu llibre El Cant de la Sibil·la a Mallorca.
La Sibil·la neix al món dins un context exclusivament religiós nadalenc com a representació d´una realitat espiritual que es vol explicar, i és aquest context el que l´ha mantinguda amb vida en una espècie de relació simbiòtica. La Sibil·la acompanya una de les celebracions més importants a la litúrgia cristiana catòlica, la Missa de la Nit de Nadal, i és aquesta Eucaristia el marc natural i únic que dóna a la Sibil·la tot el seu significat i bellesa, de manera que no s´entenen l´una sense l´altra. Separar la Sibil·la del seu mitjà de subsistència semblarà a aquelles representacions del ball dels cossiers que es feien a alguns establiments turístics per entretenir els turistes.
Possiblement, era maco i entretingut, però estava privat del seu significat tradicional i primigeni. Mancat, per tant, de la seva essència. Si en l´àmbit dels cossiers hem sabut recuperar la tradició i li hem retornat tot el seu significat, en el marc de les festes religioses i populars, no podem amb la Sibil·la actuar en la direcció contraria.

Ara que tenim en la Sibil·la una manifestació cultural reconeguda com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, el que hem de fer és conservar-la i estimar-la. Per a això se m´ocorren entre d´altres, dues propostes. La primera és fomentar el seu estudi des de les perspectives litúrgica, musical i històrica, així com potenciar-ne l´aprenentatge. En segon lloc participar d´aquesta manifestació cultural religiosa en el lloc on assoleix el seu significat ple i la seva màxima bellesa, és a dir, la Missa de la Nit de Nadal.
Escoltar-la fora del seu context serà un bell exercici estètic però no farà, com deia, sinó restar-li la seva essència, és a dir, vulgaritzar-la i a poc a poc privar-la d´interès. Aquesta seria la primera passa cap a la seva desaparició.

MN. NADAL BERNAT DM 2.12.2010

¡Ya estoy aquí!


Me sentí como quien regresa de un largo viaje, en un gris oscuro y cerúleo. No tenía a mano ningún contacto de luz. Mi brazo estaba pegado a una via de catéteres y mi pulgar sujeto a una gafa luminosa que medía las constantes vitales. En las narices sentía el silbo de un oxígeno. No recordaba ni un teléfono, ni el de mis hermanos, ni mi móvil. Sólo un número en la mente (871525) me conectaba con mi casa. Afuera me aguardaban nombres concretos, en la sala de espera, en los mensajes del Facebook, en comunión de oraciones prometidas, pendientes de mi regreso… Y yo me sentía como “ab ovo”, regresando desde el huevo primordial. Recordaba que había temblado mucho, será la anestesia, como dolores de parto. Ni una ventana abierta, yo solo, desligado de todo… Con todas las relaciones suspendidas. Oigo una mujer que comenta que el Barça le ha metido 4 goles, después 5… Un cable del exterior, una llamada. En las montañas de Lluc está a punto de caer granizo, la primera aguanieve, como en la primera mañana de la creación… Repito: Salus infirmorum, ora pro nobis... ¡Hola, ya estoy aquí!

domingo, 28 de noviembre de 2010

P. Jaume Palou i Sabater (1922-2002), mestre de capella de Lluc

(Ahir es celebrà a Lluc el XVII Simpòsium i Jornades Internacionals de l'Orgue Històric de Balear i la XVII Trobada de Documentalistes Balears. S'oferiren importants estudis sobre Lluc, com la primera Escola de Música de la Part Forana, els organistes, compositors i músics que n'han sortit. Es volgué retre homenatge especial al P. Jaume Palou, amb la llicó inaugural de Rafel Riera, el nostre organista (que publicam com a primícia) i algunes comunicacions presentades per Arnau Reynés, Baltasar Bibiloni, V. Juan Rubí, etc.)

EL P. JAUME PALOU


Bon dia a tots i totes. Com bé sabeu enguany dedicam la lliçó inaugural d'aquest simpòsium al P. Jaume Palou i Sabater, músic molt lligat al servei d'aquest santuari com a mestre de capella, i de tot el que això implica: professor de piano, solfeig, tècnica vocal, organista, i fins i tot, professor d'anglès i d'història. Però el que realment ens importa és descobrir un poc més com era el P. Palou, no des d'un punt de vista biogràfic, ja que en tenim distintes mostres, sinó des de la meva perspectiva tant de alumne com d'amic.
Des de ben petit el nom del P. Palou ha estat un nom molt familiar, ja que a Petra i a altres pobles era ben conegut. Juntament amb el P. Bartomeu Matheu Caymari i el P. Agustí Martí solien venir a predicar les missions. El P. Palou era el contrapunt del P. Matheu, que amb els seus sermons solia fer por a la gent (per si no ho sabíeu, tenia una veu peculiar i li agradava molt parlar de temes poc agradables per a l'auditori, com ara l'infern, qüestions de moral, etc.) i com és natural la gent esperava ansiosa el sermó del P. Palou que era molt més entretengut i més bo de dur. La meva padrina me contava que amb ell s'esbutzaven de riure. També quan un al·lot no es portava bé a casa seva, li solien dir que si no feia bonda l'enviarien a Lluc amb el P. Palou (cal dir que encara passa i no em fa cap gràcia).
Lluc ha estat molt lligat a la nostra família: el meu padrí jove Rafel i el tio Toni varen ser blauets i tengueren el P. Palou de mestre i tots dos sempre me parlaven molt bé d'ell. Fins i tot el meu padrí jove encara em parla amb fascinació de la seva experiència com a blauet, de com preparaven els cants i sobretot sempre em fa menció de la Setmana Santa i especialment de l'ofici de tenebres i el Divendres Sant on es cantava gran part del repertori que ell havia estudiat durant la seva estada a Roma, que com ja sabreu, juntament amb les matines, és una època forta referent amb els cants i amb la litúrgia.
Heu de pensar que el P. Palou acabava d'arribar de Roma, i a Lluc es va trobar amb una escolania que juntament amb els estudiants de teologia eren capaços de interpretar qualsevol repertori coral: Magníficat de Bach, el credo de Palestrina a vuit veus mixtes... Sens dubte Crec que durant els anys seixanta l'escolania va ser el màxim referent musical de Mallorca. També, durant aquesta època varen sortir les primeres gravacions de l'escolania, s'enregistraren temes propis de Lluc i la sibil·la. També cal dir que durant aquests anys l'escolania sortia molt poc del santuari, i si ho feia era molt excepcional: actuacions al teatre principal d'Inca, concert en homenatge a Miquel Capllonch a Pollença, i al teatre principal de Palma. Aquesta actuació degué significar quelcom d'especial per a ell ja que a la seva cel·la hi tenia guardada i penjada la ressenya de la premsa, i una il·lustració fotogràfica de la mateixa.
Referent al que acab de dir permeteu-me fer referència el que escriu el P. Rafel Juan i Mestre a “ hojas de Lluc”:
“Después del P. Matas entró de director de la Schola Lucana el P. Jaime Palou, hombre de osados arrestos, cuya batuta lanzó a los cantores a obras tan grandiosas, como el Magnificat de J.S. Bach, y tan arduas, como la Salve Regina de Antoni Torrandell, tenido en París como el gran contrapuntista de Europa.”
“En estos años sobresalieron los niños Antonio Horrach, de Sencelles, Antonio Gil i Rafel Riera Monrroig de Petra, cuya voz de gran extensión, era modulada al calor de exquisita sensibilidad.”
“En 1967, terminada en Roma su carrera musical, regresa el P. Jaime Palou, para hacerse cargo de la música e inaugura otro período de esplendor, en el qual las voces solas de los niños cantores escalan muy alto nivel de primor, por la extensión de su tesitura vocal, la impostación, la expresión y la variedad de repertorio, a cuyo enriquecimiento ha contribuido el P .Palou con numerosas aportaciones, de estilo y técnica depurados.
Secundado sucesivamente por los organistas Pedro Ripero, Arnau Reynés i por el Padre Vicenç Juan Rubí, el P. Palou ha imprimido a las funciones sagradas excepcional categoría musical, que colma todas las exigencias.
Y lo que en otros tiempos ni se hubiera soñado..., en nuestros días la Escolania ha podido dejar oír sus voces en el extranjero y en la Península. En Abril de 1971, promovida por Jack Webb, viajó a Londres, donde cantó en la Catedral de Westminster, en la misa que celebró el cardenal Heenan, primado de Inglaterra, quien les tiró a los blavets el lisonjero piropo de decirles que eran el mejor de los coros que por Westminster había desfilado desde que él estaba allí. Actuaron también en St. James Church, en St. Thomas Moore, en el Colegio del Sdo. Corazón y en un pueblecito del sur de Londres.
En octubre de 1979 tomaron parte en el festival de Unicef, celebrado en Ronda ( Málaga), donde cantaban también los niños cantores de Viena; y en Diciembre del mismo año una selección de las escolania se desplazó a Nancy, para tomar parte en el festival internacional de Teatro y dar a conocer el canto de Nuestra Sibila.”
Per acabar aquesta secció permeteu-me llegir la crítica que va fer el recent desaparegut Luis Aguiló de Cáceres del concert que va fer l'escolania a Manacor el Març de 1972, a les bodes de diamants de la Capella de Manacor.
Blauets. La escolanía del monasterio de Lluc. Bajo las órdenes del P. Jaume Palou se cuidaria de cerrar la entrañable sesión, con la presencia sentimental y ejemplarísima de su coro de Blauets. Aquí, para terminar consideramos de justicia recalcar el grado de esfuerzo, volundad, inimaginable entrega del corazón joven, a la constancia (?) de un festejo. El P. Palou no sólo dirige. Su capacidad humana acepta otros valiosos objetivos, como hacerce niño, para conducirlo, mínima y metricalmente, interpretarle la música, y después, casi cantar con ellos. Obras de Victoria, Bartolomé Oliver -!Dios, imagina la aportación de la batuta, para sólo plantear la difícil papeleta a los niños, de un Parado de Selva y A un claper de gegants, obras de Oliver! Y con ello está dicho todo Offenbach, Straus Etc.”
Luis Aguiló de Cáceres en el Diario de Mallorca. 21-03-1972
D' una altre crítica recollim:
“... admiramos una vez más la excelencia de la técnica que se sigue en la impostación de las voces de los pequeños cantores, cuyas voces blancas poseen en verdad este colorido sin el menor asomo de adulteración.
Al mismo tiempo la presencia de algunos cantores con voces de hombre (también espléndidamente educadas) dan una consistencia y una base al conjunto que, de este modo, adquiere el máximo de facultades expresivas.
Siempre en admirable equilibrio y empaste, y con una expresividad que ya quisieran para sí muchas entidades corales que no están nutridas precisamente por niños. La escolania de Lluc interpretó una serie de obras que constituyeron una especie de escaparate, en el que se exhibieron todas y cada una de las posibilidades de la agrupación, que no se detiene ante ninguna dificultad, sea del tipo que sea.
Encara record que quan era petit, la meva família i jo durant l'estiu solíem anar a Lluc a passar uns dies de vacances, i el que més m'agradava, a part d'anar a la piscina, era anar a escoltar la Salve. Esperava impacient que l'orgue començàs a sonar, i veure com sortien els blauets en processó de la sagristia i cantaven la Salve. M'emocionava molt. A partir de llavors vaig decidir que volia ser blauet.
Era l'any 1987 quan vaig entrar a l'escolania (cal dir que un any abans me vaig haver de preparar per poder fer l'ingrés, ja que era imprescindible haver fet un any de solfeig), i allà va ser on vaig conèixer vertaderament el P. Palou. Pensau que cada dia fèiem assaig per preparar les salves, misses, concerts, tota casta d'esdeveniments musicals i tècnica vocal. A més, cada setmana solíem fer una tanda de solfeig i les classes pertinents de piano, les quals no tenien horari ni dia fix. Era ell que venia en el moment menys inesperat, sobretot en el temps d'esplai. A mi no m'importava massa ja que m'estimava més anar a tocar el piano que jugar.
Com a mestre he de dir que era molt exigent, tenia molta cura dels petits detalls (una bona postura, posició correcta de les mans...) que a vegades és el que fa que una peça estigui ben acabada. No podia consentir que no ho fessis bé. Una de les frases que més record és que Estudiar no és repetir per repetir, sinó vèncer dificultats. Tant en el cant com amb el piano sempre ens deia que el bon músic no és aquell que fa moltes notes en un temps determinat, sinó la manera que té de dir-les. Aquesta idea és bona de dir, però és difícil d'assimilar, almenys ho ha estat per mi.
Com a director, tenc record que era una persona molt expressiva. A vegades, a la salve, quan no hi havia organista, ens dirigia i tocava l'orgue a la vegada. Ja us podeu imaginar les cares que feia, fins i tot ens dirigia amb la llengua. Tant si l'església era plena com si cantàvem en la més absoluta intimitat, sempre volia treure el millor de nosaltres. I, ai de nosaltres si la cosa no sortia bé, ens esperava dins la sagristia i en filera anàvem a la sala d'assaig a repetir la Salve fins que sortia bé.
En els concerts tot el protagonisme ens el donava a nosaltres. El seu gest no era gens ostentós, tot el contrari, ens dirigia amb molta naturalitat i senzillesa. El tipus de repertori solia ser variat, obres que cantàvem a Lluc, cançons populars de Mallorca i de la resta del món. Però la cançó que tothom esperava era el duet dels moixos de Rossini. Una peça que imita un discurs entre dos felins que acaba com no podria ser d'altra manera, amb una brega desenfrenada. Sabia com posar-se la gent dins la butxaca. I sempre es solia treure mèrit. Ell deia: “Jo, no faig res, són ells que canten.
El P. Palou estava molt capficat amb els solistes, els preparava amb molta cura i delicadesa (a vegades, fins i tot interrompia les classes per agafar un solista i acabar de polir el solo que havia de fer a la salve), sobretot al blauet (o blauets ja que en preparava com a mínim dos) que havia de fer la Sibil·la. Pensau que començàvem a assajar poc després de la diada. Era molt pesat i dur, però després es veia el resultat. Record que quan cantava es posava davant tu i feia tota classe d'expressions amb la cara, les mans... Ell deia: “Acaricia les notes”. Tenia una manera molt especial d'entendre la música, l'entenia com si fos una esfera, vull dir que la música havia de sortir d'una manera natural, sense voler sobre-actuar i fora pegar-li cops. També tenia una obsessió amb els aguts, li agradava fer brillar el solista amb notes altes, record que amb l'Al·leluia de Mozart del motet Exultate jubilate o la cançó de bressol del mateix compositor, et feia fer tècnica fins que les notes de l'harmònium s'acabaven. I si encara no bastava, a la sala d'assaig solia tenir un pot de figues seques i pastilles de potassa per acabar d'endolcir la veu.
Com a organista que era, durant les celebracions li agradava molt improvisar, sobretot durant l'ofertori o la comunió, tenia una manera molt peculiar de tocar, no aixecava les mans per res, es movia com una serp per damunt el teclat. I quasi sempre solia improvisar sobre temes gregorians o cançons que més endavant hauríem de cantar. També li agradava tocar molt, a part del mestre Bach, la música simfònica francesa: Widor, Vierne, Guilmant, i sobre tot la Tocata de la Suite gotic de Böelmann. Nosaltres sempre li demanàvem que la toqués, i ell quan ho trobava oportú ens ho concedia.
Ja que he tret el tema de l'orgue permeteu-me dir que sempre des de petit he tingut molt d'interès per aquest instrument. Sempre que entrava dins una església (encara ho faig), me fixava en l'orgue, no sé si era per curiositat: escales de caragol estretes, enfilats en els laterals... o perquè tenien molts de botons, la qüestió és que des de sempre m'ha agradat molt, i a Lluc, també el P. Palou va ser qui em va donar les primeres lliçons. Ell sabia que m'agradava molt anar a tocar l'orgue, i la veritat és que no el tocava tot el temps que jo volia. Sempre que podia anar a tocar l'orgue era perquè abans la lliçó de piano m'havia anat bé. Era la recompensa d'una feina ben feta, i jo ho sabia. Me deia: “Això no és com el piano. Aquí, si aixeques la mà el so s'atura. Per donar expressió s'ha de llevar o afegir temps a la nota”. També en els meus darrers anys a Lluc vaig tenir la sort de poder acompanyar l'escolania, ja que hi va haver uns anys en què no hi havia organista. Tasca que no és gens fàcil, ja que no ets tu tot sol que fas música, s'ha de tenir l'habilitat d'adaptar-se a la resta dels components. I permeteu-me dir que gràcies a ell ara puc exercir com a organista d'aquest Santuari.
A part de director i organista, el P. Palou va dedicar gran part del seu temps a compondre, sobretot per a l'escolania, ja que gairebé la major part de la seva obra hi va anar destinada i al servei de la basílica: salves, salms, misses, motets, cants a la Mare de Déu... Sens dubte crec que ha estat un dels mestres de capella més prolífics que ha tingut mai el santuari. Principalment escrivia per a cor. La major part de les seves obres són dedicades a la Mare de Déu: salves, motets, i obres musicades de la corona poètica dedicada a la Mare de Déu.
Com a coneixedor del cant gregorià, principalment escrivia amb un llenguatge modal. La conducció de les veus solen ser per graus conjunts, emprant amb molta freqüència els cromatismes. Sabia donar a cada peça el color oportú. Les seves línies melòdiques i rítmiques estan molt influenciades pel gregorià. Fins i tot, en algunes de les seves partitures, les barres divisòries li fan nosa. Empra un tipus d'escriptura molt sil·làbica, sobretot a les obres religioses, perquè l'oient pugui entendre a la perfecció el text de la música. Va saber trobar el seu estil propi, quan sents la seva música et sona a Palou.
De les seves obres m'agradaria fer referència a la Salve Consoladora dels afligits. Personalment crec que és una de les més inspirades i íntimes del P. Palou. És a una sola veu amb acompanyament d'orgue, amb una línia melòdica molt senzilla on quasi bé no es diferencia si es canta o si es recita. Vertaderament està escrita amb el cor, i crec que reflecteix molt bé l'interior més profund del P. Palou, una persona sensible i a vegades incompresa. Encara que mai m'ho va dir, crec que aquesta Salve la va fer pensant amb sa mare. Sovint ens repetia: “No hi ha res més gran que una mare.” La tenia molt present, ja que no en va poder gaudir molt de temps; des de ben petit va quedar orfe. També m'agradaria destacar l'Ave Maria a sis veus mixtes que va fer a Roma quan era estudiant amb Domenico Bartolucci, i Edgardo Carducci.
També Moreneta dels cims amb lletra de Francesc Bonafé i Moreneta i garrida amb Text del P. Matheu. També es va dedicar a harmonitzar música popular, a fer arranjaments de música d'arreu del món per a l'escolania, música per a la Setmana Santa, Nadal, música per a orgue, per a orquestra: Tríptic de l'esperança i Ciacona i a compondre un bon grapat de goigs que també tenen el seu interès.
S'ha de dir que gran part del seu repertori coral estava pensat exclussivament per al seu instrument: l'escolania, cosa que fa que avui dia sigui molt difícil poder interpretar-la, ja que el conjunt ha de tenir unes especificacions ben determinades. El registre que utilitza és molt extens. Encara que empri quatre veus iguals: dues veus de soprano i dues més de contralt, tenia uns baixos (malgrat eren nins) que eren capaços d'arribar a tessitures de tenor, i per contra els sopranos quasi sempre estaven enfilats en tessitures no gaire còmodes per un cor convencional.
Ell componia música purament funcional, és ver que hi ha arranjaments i harmonitzacions, ho feia per donar servei a l'escolania i a Lluc. Basta veure la seva cal·ligrafia, per adonar-se'n que no escrivia per tal que la seva música fos àmpliament difosa, sinó per ser interpretada per la seva escolania al servei de la Mare de Déu. Cal dir que la seva lletra no era ni és gens clara, a vegades havíem d'intuir el que hi havia. Ja hi estàvem acostumats.
El P. Palou era una persona molt senzilla i familiar, li agradava molt estar amb les persones que estimava. Record les vetlades que passàvem junts amb els meus pares comentant un partit de futbol (era un seguidor fidel del Barça) o l'episodi de la telenovel·la del capvespre. Fins i tot quan hi havia vacances i encara no havíem arribat a ca nostra, sonava el telèfon, i era ell que ens deia: “Ja vos enyor.” Això volia dir que volia venir a dinar a ca nostra, i així poder desconnectar un poc del seu entorn, i nosaltres de molt bon gust el convidàvem. Era com un més de la família.
Un dels cops més forts que va haver de superar va ser haver d'admetre que ja no tenia edat ni facultats per poder desenvolupar el paper de director de l'escolania. Per alleugerir el cop se'n va anar a Madrid convidat pel P. López, persona que estimava i respectava molt. Després d'un any, va tornar, i esporàdicament s'asseia a l'orgue per acompanyar l'escolania que ell havia cuidat i estimat tant, mentre Baltasar Bibiloni n'era el director. Però a partir d'aquí, la seva vida ja no va ser el que era, ara sense responsabilitats la seva vida era com un ferrer sense carbó, fins que va derivar en una malaltia degenerativa que l'acompanyà fins al seu darrer dia. Era el 15 de Juliol de 2002 que va traspassar, tenia 79 anys. Però, per sort, ens ha deixat el més important d'una persona: la seva sensibilitat, el seu interior, el seu humor sarcàstic i sobre tot la seva essència, virtuts que no moren mai, i que sens dubte es fan paleses a la seva música.
Després de la seva mort, vaig pensar que el millor reconeixement que li podíem fer era publicar la seva obra. Ja he dit que no és una música fàcil i que tothom pugui interpretar, però així i tot crec que és de justícia poder-la donar a conèixer encara que sigui per transmissió escrita. Així que ara fa uns anys, vaig començar a organitzar-la, almenys la que he trobat i la vaig catalogar per temes: obra per a orgue, salves, cants a la Mare de Déu, misses, profanes, Nadal, Setmana Santa i goigs. I a partir d'aquí l'he anat passant i editant. I com veis ja en tenim el primer volum: Obra per a orgue, i ben aviat en sortirà el segon: Salves. La nostra idea és que surti un volum cada any fins a arribar a un total de set. A cada volum, a part de la música hi sortirà una biografia que ha fet Mossèn Joan Vicenç Rubí, i una nota explicativa de la música que hi surt, amb la particularitat que en cada volum serà una persona diferent qui en farà un petit estudi. A l'obra per a orgue aquesta tasca ha estat realitzada per n'Arnau Reinés; en el segon, les salves, ha estat en Baltasar Bibiloni qui en fa el comentari.
Vull donar les gràcies a Ricard Terrades, actual director de l'escolania, i a Joan Vicenç Rubí per haver-me ajudat en una de les tasques més laborioses: corregir i revisar tota la música. Crec que sense la seva ajuda, hagués estat molt difícil dur a bon port aquesta tasca tant primmirada.
Per part meva ja no tenc massa més coses a dir. Esper que aquesta xerrada us hagi pogut servir per apropar-vos una mica més a la figura del P. Palou i tot el que va significar per a mi.
Moltes gràcies a totes i a tots per haver-me escoltat.
Rafel Riera Riera
(Organista titular Santuari de Lluc)


miércoles, 17 de noviembre de 2010

Estam d'enhorabona pel reconeixement del cant de la Sibil·la

A la Sibil·la

La declaració del tradicional cant com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat ha de ser motiu d’orgull i d’autoestima

Editorial dBalears| 17/11/2010 |

La declaració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat ha de ser motiu de satisfacció per a tots els mallorquins. El tradicional recordatori al judici final i a la justícia que s'interpreta la Nit de Nadal des de temps immemorials és tot un símbol d'amor a les nostres arrels culturals. Llevat de l'Alguer i de totes les esglésies de Mallorca, la Sibil·la quasi es va perdre a la resta de països de parla catalana. Ha estat la tossudesa mallorquina per mantenir les seves tradicionals esperances el que ha aconseguit que aquest fet hagi esdevingut immortal i que cada any s'interpreti a més indrets, sobretot del Principat.

El reconeixement de la Unesco dignifica una llengua i una cultura que vol subsistir, que fa de l'estima als seus valors una raó d'existència i empenta de futur. El missatge de la Sibil·la és clar: només la justícia ens farà millors. Ens diu que les obres de les persones, de cada una d'elles, mai no esdevenen inútils. Cada acte humà, per minúscul que sembli, té un sentit. I que el càstig caigui sobre els que no estimen el seu poble. Com deia el gran Joan Maragall, "de cada petita cosa depèn la salvació de la humanitat". La Unesco ho té present.

La Unesco avala la Sibil·la

El cant medieval i apocal·líptic fou declarat ahir a Kenya Patrimoni Immaterial de la Humanitat

Francesca Marí dBalears| 17/11/2010 |
Aquest cant d'arrel medieval es reprodueix actualment a la missa de Matines a moltes esglésies de Mallorca.

Arribar i moldre. Passaven les cinc del capvespre (hora kenyata), quan el comitè intergovernamental de la Unesco declarava el cant de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Era la primera vegada que el cant litúrgic medieval optava al reconeixement internacional i, tot i que alguns auguraven que seria molt difícil, el comitè de la Unesco reunit a Nairobi en reconegué la vàlua.

No debades, la Sibil·la "ha estat una de les candidates que més mamballetes ha rebut després de la declaració", assegurava emocionat el conseller insular de Cultura, Joan Font, des de la capital de Kenya i acompanyat pel director insular de Patrimoni, Gabriel Cerdà, qui recordà que la Sibil·la "és el primer element patrimonial de Mallorca protegit per la Unesco, estam d'enhorabona".

Els Minyons de Terrassa descarregaren aquest 3de9 amb folre el passat mes d'octubre a Palma.

La Sibil·la fou la primera que es presentà de les tres candidatures avalades per l'Estat espanyol. Els nervis estaven a flor de pell. La delegació mallorquina projectà un power-point sobre el cant i, just després, es prosseguí a la declaració ja que cap país presentà esmenes. "La protecció és un valor afegit per a Mallorca. És una manifestació cultural de la nostra llengua i cultura i ara s'ha reconegut internacionalment", explicava el titular de Cultura que assegurà que fa dies tenia el "pressentiment" que el cant apocal·líptic "seria acceptat".

També ben encoratjat es mostrava Biel Cerdà que, després de parlar amb els blavets de Lluc per felicitar-los, recordava que "això no s'acaba aquí", sinó que ara "hem adquirit el compromís de continuar amb la recerca sobre el cant". La declaració comporta que "hem de vetlar perquè la Sibil·la continuï essent un element viu com fins ara", afegia retut després d'una intensa jornada d'espera.
I és que les tres candidatures de l'Estat foren debatudes al final de la jornada. En total se n'hi presentaren 57, i 46 foren declarats Bé Immaterial de la Humanitat. Entre ells, la dieta mediterrània, el flamenc i els castellers, que ahir brufaren de valent la declaració des de Valls.

A Mallorca, les reaccions per la protecció no es feren esperar i la presidenta del Consell, Francina Armengol, afagà la bandera (que fins ara havien liderat en solitari els nacionalistes) per mostrar-se orgullosa: "Volem promocionar els valors identitaris de la nostra terra; la Sibil·la i la serra de Tramuntana reuneixen aquestes condicions", apuntà.

Cal recordar que els processos de protecció del cant litúrgic davant la Unesco els inicià el Consell de Cultura Popular l'any 2009 quan Francesc Vallcaneres viatjà fins a Berga per prendre exemple de la declaració feta a la festa de la Patum. Cinc anys abans, la Sibil·la havia estat declarada Bé d'Interès Cultural (BIC) per part del Consell. A partir d'ara la protecció és màxima, amb els riscs que això també pot comportar. "La declaració és fantàstica, però porta implícit el problema de la massificació i que aquesta es pugui desvirtuar com passa a altres festes com els Santfermins. S'ha d'anar alerta", recordava el professor d'Historia de l'Art Eduardo Carrero, bon coneixedor del significat de la Sibil·la com a fragment de la litúrgia medieval, que "malgrat era present a l'Europa meridional sols es preserva a Mallorca i l'Alguer", afegia.

També el musicòleg Francesc Vicens apuntava el cant com un "patrimoni identitari que ens recorda qui som i que ha estat difòs de manera oral durant generacions". Igual que Carrero, Vicens es mostrà orgullós per la declaració, però recordà que és una "tradició oral que té el seu lloc i la seva visibilitat" i que "funciona independentment que sigui declarada o no". Un altre bon coneixedor i estudiós del cant de Lo jorn del judici, Joan Parets, s'afegí a les felicitacions mentre reconeixia que no s'ho esperava. "Ara haurem de saber quina de les versions s'ha de protegir, ja que cada poble s'ha fet seu aquest cant emergent i han fet les seves pròpies aportacions", explicava mentre afegia orgullós que el món musical internacional coneix l'existència d'aquest element de les matines de Mallorca, fet també religiós.

Uns elements, que també volgué destacà el Bisbat de Mallorca a través d'un comunicat de satisfacció. "L'Església de Mallorca se sent orgullosa de ser la dipositària ancestral d'aquest drama litúrgic d'alt contingut artístic i cultural, però sobretot religiós", apuntava la nota. Mentrestant, l'Obra Cultural Balears es congratulava pel reconeixement des d'un vessant més cultural i d'un "cant cabdal del nostre patrimoni". ARCA, per contra, recordava que la popularització del drama litúrgic " conservant la seva puresa, és la millor manera de respectar el patrimoni immaterial". Ara, un cop assegurada la protecció de la Sibil·la, s'ha d'esperar la propera reunió de la Unesco, quan la serra de Tramuntana optarà a ser paisatge cultural. A més, les festes de Nadal que ja s'acosten i l'afluència de seguidors de la Sibil·la determinaran la necessitat o no de protegir el cant medieval.

sábado, 13 de noviembre de 2010

Tomba dels MSSCC a Lluc

MISSIONERS DELS SS. CORS QUE DORMEN EL SOMNI DE LA PAU EN EL CEMENTERI DE LLUC

Seguint amb el nostre especial de Novembre, el P. Pericàs fa memòria avui de la teringa de fills del P. Joaquim Rosselló (MSSCC) que esperen la resurrecció de la carn al cementeri de Lluc. Generalment són homes que han dedicat molts d'anys del seu ministeri i han tancat els ulls al Santuari de la Mare de Déu. N'hi ha 3 que han mort fota, però els han enterrat al Pujol dels Misteris, sobre la vall d'Aubarca, per la seva relació amb la Patrona de la Congregació. Aquest cementeri, recentment reformat, és petit i recollit. Té forma rectangular i està tancat per un mur de pedra on es recolzen les cel.les sepulcrals.

L'antic cementiri es trobava emplaçat al costat de la carretera poc abans d'arribar al Santuari. L'any 1955 fou traslladat al lloc que ara ocupa al Camí dels Misteris.

Els missioners dels Sagrats Cors que estan enterrats en el Cementiri de Lluc són:

  1. El P. Tomàs Obrador Oliver (+ Lluc 17-02-1932) antic militar i preceptor de l'Escolania.

  2. El P. Jaume Rosselló Mayol (+ Lluc 28-03-1934) gran missioner de les Balears i exsuperior de la Congregació.

  3. Gà. Bartomeu Susama Roig (+ Lluc 13-12-1950) popular hostatger i porter del Santuari durants molts d'anys

  4. Gà. Rafel Malondra Morey (+ Lluc 11-10-1951) germà de molt de seny i durant molts d'anys hortelà del Santuari.

  5. Gà. Llorenç Bonet Garcies (+ Lluc 3-11-1954) molt amant de la pobresa i ben servicial.

  6. P. Joan Amengual Martorell (+ Lluc 23-12-1959) acreditat professor, canonista amant de la Congregació i de les seves Regles.

  7. Gà. Gabriel Cerdà Cerda (+ Lluc 18-08-1971) complidor molt estricte dels seus deures.

  8. Gà. Francesc Oliver Bover (+ Lluc 23-06-1986) temorós dels ministeris que va exercir en el Santuari i bon glosador.

  9. Gà. Joan Pol Lladó (+ Lluc 8-11-1987), molt callat i servicial.

  10. P. Francesc Fernández Salinas (+

    14-08-1988), molt apostòlic, incansable treballador a Roma i gran apòstol missioner de la Patagònia.

  11. P. Rafel Juan Mestre (+ Lluc 11-04-1989), gran arxiver del Santuari, músic i poeta en llengua llatina.

  12. P. Joan Jaume Sunyer (+ Lluc 4-06-2002), professor, missioner popular i rector d'algunes parròquies (Aquest no reposa a la tomba del Santuari, sinó a la de la seva família, tan lligada al Cafè de sa Plaça).

  13. P. Jaume Palou Sabater (+ Lluc 15-07-2002), molt bon músic, compositor i mestre de Capella del Santuari durant molts d'anys (30).

  14. P. Andreu Amengual Batle (+ Lluc 22-02-2007), durant tota la seva vida de prevere fou missioner en terres del Carib.

lunes, 1 de noviembre de 2010

Novembre; Llorenç Ripoll ens ha deixat

(Ahir morí el bon amic Llorenç Ripoll als Porxets on vivia retirat des de fa uns anys. Es declarava "cap de premsa del Santuari" i col·laborava essent el primer que treia i enviava les primícies d'una foto o d'una nota breu. Molt devot de la Mare de Déu de Lluc i amic dels blauets. Avui l'hem encomenat a l'ofici i li ferem un funeral. Al cel sia.)

Llorenç Ripoll Flexas, històric del periodisme mallorquí, va morir ahir dematí a 76 anys a causa d'una aturada cardíaca a Lluc, on vivia des de feia alguns anys. Especialitzat en informació esportiva, fou membre de la Redacció del diari Baleares. Fins la setmana passada mantingué el contacte amb els lectors del diari Ultima Hora amb articles de tipus costumista. Nascut el 6 de gener de l'any 1934 a la barriada palmesana de Santa Catalina, Llorenç Ripoll va ingressar amb 18 anys a la plantilla d'El Correo de Mallorca, que poc després es va fusionar amb l'Almudaina i canvià el nom per Diario de Mallorca, amb la qual cosa es pot dir que en fou un dels seus fundadors. Però "vaig passar de resar el rosari a cantar El cara al sol", deia en broma aquest campió d'Espanya juvenil de natació, en estil papallona.

Inicis al Baleares

El mateix Llorenç Ripoll contava que va ser Javier Jiménez, director del Baleares del Movimiento, qui va tenir "l'ocurrència de fitxar-me. El meu debut va ser impressionant: passà per davant meu volant una màquina d'escriure de la marca Torpedo que un periodista anomenat Oliver havia llançat contra Joan Bonet perquè aquest deia que l'al·lota d'Oliver tenia el cul gros. Instants després entrà Andonegui, l'entrenador del Mallorca, per aclarir comptes amb el cap d'Esports, Miquel Vidal, Rat, perquè havia escrit que no li agradava la tàctica de l'equip". Aquell era l'ambient allunyat de la política que regnava en una de les més grans redaccions del periodisme balear, que es congrià en els baixos del cèntric carrer Danús. A principi dels 60 la Redacció es traslladà al passeig Mallorca amb Javier i Jaime Jiménez, Joan Bonet, Pau Llull, Gabriel Fuster Gafim, Xus Cor, Eliseo Feijoo, Miquel Vidal, Quinito Caldentey, Antoni Pizá, Juanet, Lorenzo del Sol, Gabriel Genovart, Gaspar Sabater i Llorenç Ripoll, entre d'altres.

Llorenç Ripoll va desenvolupar la majoria de la seva carrera com a redactor esportiu i redactor en cap del Baleares. Durant més de vint anys seguí el Mallorca en tots els seus desplaçaments, sent una de les firmes més conegudes i populars dels anys 60 i 70. Així mateix, col·laborà durant 12 anys en programes de ràdio en el seu vessant redactor del Baleares.

Canvi a Ultima Hora

Llorenç Ripoll continuà lligat al diari Baleares quan fou adquirit el 1984 per l'empresa Premsa Nova, participada per Ultima Hora. Quan el diari passà a editar-se en català, en 1996, no es veié en coratge de canviar de llengua i decidí traslladar-se a Ultima Hora, on fins al darrer moment mantingué una col·laboració d'articles costumistes.També exercí de cap de premsa de la Federació de Futbol amb el president Antoni Borràs del Barrio.
Fa uns anys, Llorenç Ripoll es va traslladar a Lluc, un indret més tranquil per a la seva malmesa salut. Amb problemes de diabetis i un marcapassos, el seu retir al costat del monestir, del qual era cap de premsa vocacional, li permeté gaudir dels darrers anys de la seva vida.

La darrera aparició pública va ser en la passada gala de l'esport, on va ser guardonat per la Federac ió de Futbol balear amb la distinció de llegenda del periodisme esportiu, juntament amb un altre dels grans de la informació gràfica, Tomàs Monserrat, d'Ultima Hora. Aquest, afectat per la notícia, ahir comentà que Llorenç havia estat un home avançat al seu temps, "un bohemi", però sobretot un amic. "Ja en quedam pocs d'aquesta generació i quasi puc dir que ha desaparegut el penúltim amic que em quedava", va comentar un afectat Monserrat. Els seus companys Miquel Vidal Rat, Lamberto Cortés Avespa (Marca i Radio Mallorca), Marc Verger (Diario de Mallorca), etcètera, foren alguns dels periodistes que varen viure el primer ascens del Reial Mallora i compartiren vivències i lluites amb Ripoll. Per la seva banda, Miquel Bestard, president de la FFIB, va comentar que amb ell ha desaparegut un "personatge carísmàtic, però sobretot se n'ha anat un bon amic". El funeral per Llorenç Ripoll tindrà lloc dimecres a l'església de Sant Magí, de Palma, a partir de les 7 del capvespre.

Julián Serrano | 01/11/2010