La muntanya
La Serra de
Tramuntana és el conjunt muntanyós més extens de Mallorca. Uns 90 kilòmetres de
llarg per uns quinze d’ample. Des del cap de Formentor fins a la Mola
d’Andratx. Més de 10 kilòmetres superen els 1.000 metres d’alçada. Lluc es
situa a la part nord de la Serra. Aquí, diu Costa i Llobera, entre puigs
solitaris, “Maria, com a Reina, té un
castell.”
No és indiferent pel
sentiment humà i religiós la situació geogràfica del santuari de Lluc. La
muntanya simbolitza universalment la proximitat amb el món espiritual o diví.
Està més a prop del que anomenam cel i que un tradicional mode de parlar considera
habitatge de Déu.
Des de la muntanya es
domina el món dels humans. Al cim se li atorga la funció de punt de trobada
entre cel i terra. Les peregrinacions tot sovint tenen com a objectiu algun
santuari situat dalt de la muntanya. És el cas de Lluc. Entre els abundosos
significats de la peregrinació cal comptar amb el de deixar enrere la vida de
cada dia per ascendir vers l‘alçada i d’alguna manera apropar-se a la
transcendència.
D’altra banda la
muntanya inclou també el concepte d’estabilitat i permanència, fins i tot el de
puresa. Si se’ns permet al·ludir a una de les tradicions del nostre món, la
xinesa, direm que la muntanya s’oposa a l’aigua. La immutabilitat enfront del
canvi permanent.
A la Bíblia grans
esdeveniments tenen lloc al cim d’una muntanya. Vet aquí una mostra: El
Moriah, on Abraham va estar a punt de sacrificar el seu fill. En el Sinaí
Déu s’apareix a Moisès i li fa entrega de les taules de la Llei. El Tabor és la
Muntanyola on Jesús es transfigura. El Calvari és el turó on mor clavat a la
creu. La muntanya com a escenari de grans gestes en el judaisme i el
cristianisme, però també a moltes altres tradicions.
Cal pujar per arribar
a Lluc. Moltes generacions, des de fa 750 anys han fet aquest camí i l’han
sembrat de llegendes. Lluc, dalt d’una muntanya, on s’hi respira aire net i
pur, des d’on sovint s’albira un firmament incontaminat. Aquí s’aixecà el
Santuari, el castell de la Mare de Déu.
La cova
Els místics cristians
sovint feien referència a la cova. El místic Eckhart comparava la gruta a
l’espurna de l’ànima. Sta. Teresa hi al·ludia com un castell interior. Des de
la psicologia, però ja abans de que existís aquesta ciència, la cova és un
símbol de l’inconscient i un lloc adient per a la trobada amb Déu.
No es estrany
comparar la cova amb el cor humà. El cor és a l’interior de la persona i on
l’individu es pot submergir i aprofundir els seus pensaments. Els primers
monjos no solament anaven al desert, sinó que molts d’ells decidiren viure en
una cova. Allà habitaven en companyia d’una profunda quietud. El jo egoista, el
renou, la imaginació desbordant, i també les angoixes, tot s’ha de deixar fora
de la cova per tal de trobar-se amb el jo autèntic i més profund.
A l’entorn de Lluc
n’hi ha moltes de coves degut a l’espectacular acció de l’erosió càrstica. L’adjectiu,
que sona una mica estrany, designa un terreny compost de roques de carbonat
calci. Aquest material, si es troba a la superfície, es dissol poc a poc per
l’acció de l’aigua. Aleshores configura algunes roques —valgui l’extrapolació—
en formes imaginatives com és ara “el camell”. I si el material està cobert per
capes de terra llavors l’aigua drena en direcció horitzontal pel terreny
càrstic i lentament va construint les coves.
La vall coneguda com
“cometa dels morts” allotja un bon nombre de coves. La més coneguda és la cova
dels morts. El topònim té a veure amb les restes d’enterraments de l’època
talaiòtica. Per cert, aquesta cova va ser excavada per un religiós de la
comunitat del santuari, el P. Cristòfol Veny i part del material es pot veure
al museu de Lluc.
 |
| Sortida de la cova dels morts |
L’extens alzinar que
es troba a l’entorn de les coves, les roques cisellades per la pluja de segles,
el blau infinit del firmament van suggerir als habitants de la prehistòria que
aquesta regió era un lloc on habitaven les seves deïtats. Un indret on enterrar
els seus morts. Un paratge màgic que els romans van anomenar “lucus”, adaptant
fonemes anteriors. I “lucus” significa precisament “bosc sagrat”.
Lluc participa del
simbolisme de la cova. Lloc sagrat, de quietud impertorbable. Lluc es troba
envoltat d’arbres, de roques, d’un cel incontaminat. A la cova no hi ha
elements que puguin distreure de la presència i l’experiència de Déu. Lluc està
situat en una vall i irradia la pau.
Recorda que els avantpassats descansen, molt a prop, en el si de la terra. Amb
ells es fa present tot un conjunt de costums i estils de vida. El moment és
propici per tal de reflexionar sobre el misteri del temps i de la transcendència.
“Dins el cor de la muntanya —el cor, símbol de la cova— Mallorca guarda un
tresor”. (Continuarà)
