El buit que han d'omplir els
pobres
Per primera vegada el 19 de novembre passat —ara fa un any— es va celebrar
la Jornada Mundial dels Pobres, establerta per l'actual Papa Francesc. Ell convida
a tenir entranyes de misericòrdia davant el sofriment de tanta gent. Sabem de
les llargues files d'exiliats en el nostre món, de la gent en els cinturons de
les ciutats que ho passa molt malament i on no són pocs els que dormen al
carrer.
Si no hi ha sintonia amb la persona que pateix resulta inútil parlar de la
misericòrdia. Un dirà que aquest no és el seu problema i l'altre mirarà cap a
un altre costat. És absolutament necessari que de nosaltres els cristians es
pugui dir, com de Jesús: "se li van commoure les entranyes" quan
ensopeguem amb les mancances dels nostres germans.
Cap cristià hauria d'ignorar als pobres. Si potser ja no pot viure amb ells
—i menys com ells— almenys sí hauria de tenir una opinió favorable cap a aquest
col·lectiu. No posar en relleu els seus defectes, sinó crear una opinió favorable
a que les institucions públiques s'esforcin a reduir el seu nombre i propiciar-los
una vida menys dura. I, per descomptat, lloable seria que cada ciutadà
compartís el que te a l’abast de la ma.
Els pobres són una categoria teològica fins i tot abans que social o
política. Jesús lloa el cor dels que no viuen somiant en comptes corrents ni
luxes. Feliços els pobres, proclama des del cim de la muntanya. Ells no han de
defensar-se dels altres perquè poc els poden sostreure. I si és veritat que de
vegades són cruels entre ells mateixos, també ho és que l'instint de
supervivència pot ennuvolar la ment quan ronda el perill de morir per inanició.
Els ensenyaments que procedeixen de Jesús i la millor tradició de
l'Església clamen sobre la preocupació pels pobres. "La pobresa té rostre
de dones, homes i nens explotats per interessos vils, trepitjats per la lògica
perversa del poder i els diners ... la pobresa és fruit de la injustícia
social." (Francesc).
La misericòrdia, la sensibilitat cap a qui pateix, interpel·la des de fa
molts segles els cristians. L'Antic Testament descriu a Déu dient que és fidel
i misericordiós. Escolta el clam del poble esclavitzat. Els profetes són
portaveus del Déu bo i no tenen por a l'hora de censurar als governants que
actuen amb duresa de cor. El messianisme no és sinó la promesa que un dia el
Rei —el veritable Rei: Déu en darrer terme— posarà les coses al seu lloc, és a
dir, farà justícia als petits i humils.
Jesús experimenta la misericòrdia davant les multituds, però també quan
troba a la vídua que porta al fill al cementiri i igualment quan observa el
dolor de Marta i Maria enfront del seu germà mort. Llavors esclata en sanglots.
Ell és el bon samarità que no passa de llarg. La reacció que provoca en Jesús
el sofriment aliè, particularment el generat per la injustícia i la
prepotència, és el que vertebra tota la seva forma d'actuar, de predicar i pregar.
Són nombroses les pàgines de l'evangeli en què Jesús s'acosta als que pateixen
i els alleuja de les seves penes.
Un ensenyament que ve de
lluny
La tradició cristiana ho expressa encertadament quan afirma que el fonament
de la vida i l'espiritualitat es troba en l'amor. Bé serà, però, concretar una
mica i afegir: en l'amor acolorit de misericòrdia. Perquè hi ha amors egoistes,
prepotents i falsos. El camí cap a l'autèntic amor cristià va agafat del braç
amb la misericòrdia. Com succeeix amb el Pare de la paràbola: un pare amb cor
de mare. No pregunta, no demana, no renya. Un cor fet de pura fibra maternal.
Per aconseguir un cor generós i atent al proïsme cal, però, sortir del
petit món en què un es va instal·lant. Cal prendre seriosament la missió i el compartir.
No hem de tenir por de retallar pressuposts i subvencions a les causes i
projectes que només afavoreixen els poderosos. No hem de tenir por d’aquells
que no veuen amb bons ulls l'afany pels immigrants, per la gent de la
perifèria, pels que no tenen treball ni documentació ...
Els que estan acostumats a manar i manipular no poden consentir certes
opinions ni projectes que els destorben la digestió. Diuen que els exclosos es podrien
envalentir. Són molts, podrien aixecar-se un dia contra l'ordre creat per la
societat. Tanmateix l'Església vertebrada per la misericòrdia ja no es limita a
oferir un tassó de llet al pobre que es mor a la cantonada. Ara
pregunta, interpel·la, molesta…
Tot el que precedeix ho expressa de manera senzilla i eloqüent l’estampa
del Cor de Jesús travessat per la llança a la creu. El seu cor resumeix el
misteri d’un Déu fet carn, un cor que batega i regala fins l’última gota de
sang als seus germans.
Manuel Soler Palà, msscc
