Notícies de la Casa pairal dels mallorquins. Pregar a la Cambra santa. Teologia i espiritualitat de la Moreneta de Lluc.

domingo, 16 de abril de 2017

Pasqua: la litúrgia es desborda

A la nit de Pasqua sembla com si la Litúrgia es desbordàs i no endevinàs amb les paraules adequades. Recórre als pregons, es desboca en emocions i càntics, intercala al·leluies en cada paràgraf. Després vol renovar-ho tot: llum nova, aigua nova, compromís nou...

Pensant-ho bé, no és per menys. La litúrgia no fa sinó transmetre el ressò d’una sorpresa majúscula davant el gran anunci: “Jesús de Natzaret, el crucificat, ha ressuscitat”. Els deixebles varen assaborir davant aquestes paraules l’esglai, la por, l’alegria. Varen quedar submergits sota un remolí d’impressions.

Davant la resurrecció de Jesús, davant la Bona Notícia que no s’ha de cercar entre els morts qui és viu, també als cristians d’avui hauria d’embargar-nos l’emoció. I això no obstant….

Qüestió d’ulls clars

Tanmateix a molts el que significa la Pasqua els deixa freds i  indiferents. Senten l’anunci dormisquejant o amb la ment volant sobre els paratges de les vacacions. St. Pau clamava: “Si Crist no ha ressuscitat, vana és la nostra fe”. Devia ser que això de la fe no amoïna en demesia?


Un està temptat de pensar que es prenen més seriosament la Pasqua aquells per a qui la Resurrecció es escàndol i bogeria, com ja va succeir en temps passats. Tal volta sigui preferible la postura de qui es resisteix a creure, dubta i discuteix que la de qui tot s’ho empassa sense moure les parpelles.

Els que ho neguen o ho afirmen commovent-se fins les entranyes tenen alguna cosa en comú: busquen,  prenen partit,  són conscients que la qüestió és molt seriosa. Els que  no reaccionen són els més perillosos. Es troben al caire de la insensibilitat. O sigui, de la mort.

És curiós. Hi ha lectors de l’evangeli que no van més enllà de la enorme i pesada llosa que tapa el sepulcre, mentre d’altres estan convençuts que no va ser la mort, sinó la vida, qui hi va dir l’última i definitiva paraula. Potser tot sigui qüestió d’ulls clars.

Les arrels de la fe

Per aquests i per altres motius el Diumenge de Resurrecció invita tots els creients a tornar la vista als orígens, a les arrels de la fe. Ha de ser necessàriament saludable comprovar on i com va néixer. Entre d’altres coses perquè el llast de vint segles tal volta ha enterbolit les aigües.

La Resurrecció —i amb ella l’amor, el servei, la creu i el sepulcre— tenen un llenguatge molt nítid. Aquestes són les aigües originàries que no donen peu a cap ambigüitat.

El Tríduum pasqual és eloqüentíssim. Dijous: el gest senzill de partir el pa i beure una copa. El gest sorprenent que el líder es cenyeixi una tovallola i renti els peus als seus. Divendres: el contacte rude d’una fusta i un cos humà, sense ornaments ni additaments, totalment nus. Dissabte: la mort, un sepulcre buit.
Un pa, una copa, una palangana, una creu estellosa, un cos nu, un sepulcre buit: vet aquí en síntesi el llenguatge inequívoc de la Pasqua. El catàleg de dogmes detallant tot això que el cristià ha de creure, vendria després. Els problemes de les vestimentes clericals, encara més tard. Els organigrames d’acció pastoral, altre tant. Supòs que aquestes coses han de tenir el seu lloc a l’Església, però a la vista està que en els moments transcendentals de la vida de Jesús no apareixen. Ja seria trist que ens fessin perdre de vista el fonamental.

Experimentar Jesús ressuscitat

Per a nosaltres avui i ara l’experiència de Jesús ressuscitat no s’ha de concebre sense més com la restauració d’un cadàver. La  radical novetat de la Pasqua és que un de la nostra raça viu una altra forma superior d’existència. Y nosaltres som cridats al mateix.

L’experiència de Jesús ressuscitat que nosaltres puguem tenir en el fons no difereix molt de la dels Apòstols. Sabem  que la causa de Jesús prossegueix. Sabem que no obstant les ombres, les camins tortuosos i les travetes, el seu esperit continua aletejant.

I l’Esperit de Jesús pronunciarà l’última paraula sobre tot sofriment, tota debilitat i tota angoixa que, a la fi, no són sinó camins abocats a la mort. La Comunitat cristiana anuncia el dia de Pasqua que l’últim i pitjor enemic de tots —la mort— també serà derrotada. No es tracta d’un consol imaginari. Crist, la primícia de la Humanitat, ens ho garanteix. Ell ja ha ressuscitat.


Creu en la Resurrecció qui sent la persona càlida de Jesús al seu costat. No creu en la Resurrecció qui el concep como un fantasmal supervivent. Creu en la Resurrecció qui no busca entre los morts aquell que és el Vivent.

Manuel Soler Palà, msscc

jueves, 6 de abril de 2017

Vocabulari de Setmana Santa

CREU.- Instrument per acabar amb els condemnats a mort en els temps dels romans. Jesucrist hi morí per no saber ser flexible, negociador i pactista amb els seus adversaris. Poc a poc la creu ha estat substituïda (a mida que els homes s’han anat refinant) per la forca, l’afusellament, la cadira elèctrica, la cambra de gas, etc. La creu ha esdevingut símbol del cristianisme, però alhora ha anat perdent totes les arestes i asprors. S’ha convertit en un objecte d’ornamentació al coll de les persones respectables. També les jerarquies se l’han penjada al coll per assabentar la gent del rang que ocupen.

TOMBA.- Lloc on depositar les despulles humanes. Ha adquirit gran celebritat la tomba de Jesucrist, així com la llosa que hi havia al seu davant. Se sap que el seu propietari era un home que es posà decididament de part de Jesús... quan va ser mort. L’horabaixa del divendres sant aquella tomba feia presagiar la fosca perpètua a l’entorn del condemnat a mort. Però el diumenge, tres dies més tard, degué passar quelcom d’extraordinari, massa enlluernador per poder-ho examinar amb tota objectivitat. El fet és que d’aquest dia ençà els deixebles perderen la por i començaren a construir una Assemblea, dita Església. Encara avui dia aquesta obra manté la vitalitat malgrat els atacs dels de fora, les debilitats dels de dins i els desencerts dels de dalt.


SERVEI.- El Diumenge de Rams, inici de la Setmana Santa, Jesús escoltà crits d’entusiasme dels llavis del poble. El Divendres Sant escoltà crits de menyspreu sortits de les mateixes boques que l’havien aclamat. Jesús era allà per tal de complir la seva missió de servir, colcant sobre una somera. Els seus seguidors també apel·len sovint al servei. Però no els és tan indiferent el lloc des d’on servir. Prefereixen fer-ho des dels despatxos importants i les poltrones apelfades. De fet mai no hi ha necessitat de lamentar candidatures per a les altes jerarquies.

SOFRIMENT.- Dolors i turments, tant físics com morals, patits pel Crist en la setmana cruel, també coneguda com a Santa. Cal destacar que la mort de Jesucrist no ha estat la més dolorosa en la història de la humanitat, tal com piadosament s’ha dit i escrit. Ell estava al marge de tot tipus de competició. Tampoc no sofria per sofrir o per acaramullar mèrits. Els turments els hi infligien uns homes en nom de la justícia i la divinitat. Els hagués pogut evitar tornant enrere, cedint, mostrant-se més diplomàtic. Però no volgué consensuar amb aquestes condicions.

RESURRECCIÓ.- El dogma més decisiu del cristianisme, la veritat de la qual el creient xucla la saba necessària per no defallir. Això en teoria. El fet és que els seguidors del segle XX semblen més propensos a adorar i a magnificar el Crist mort en creu que el Crist ressuscitat en glòria. Tal volta per allò que deia Schweitzer: “És evident que un Senyor mort no ofereix gens de perill, però tampoc no serveix per a res”. Més encara, s’observa una clara tendència al llarg de la història a eliminar els homes molestos. I després (per tal de tranquil·litzar les consciències?) pujar-los a l’altar. Fins i tot conté una certa lògica: abans de donar culte als màrtirs, cal fer màrtirs; abans de revisar els processos, cal fer processos.

PERDÓ.- Acció difícil, que requereix una gran generositat de cor en qui és capaç de fer-la. Molt més si cal perdonar aquella gent que el Diumenge de Rams s’esgargamellava aclamant-lo i que després canvià de signe la cridòria. “Perdona’ls que no saben el que fan”. Molta de comprensió, una enorme tendresa i una bona dosi d’intel·ligència es necessiten per entendre la fràgil sinceritat humana i sobreposar-se a la ràbia que provoca la hipocresia. Exactament el que és capaç de fer un home tan sencer que és Déu alhora. I precisament el que poquíssims humans són capaços de fer.

ALEGRIA.- El sentiment que hauria de regnar, per exemple, a l‘Eucaristia de la Vigília Pasqual. Cas que hi fos, però, es dissimula molt. Les paraules diuen, és ver, que “la meva ànima exulta de goig” i es tripliquen els al·leluies. Tanmateix hom mira la nau del temple i el goig per “el dia que ha obrat el Senyor” no es veu enlloc. Entre les paraules i les actituds es detecta un desfasament. Motiu? Tal volta que en no viure a fons el missatge cristià, el sentiment de goig al qual convida la litúrgia resulta massa oficial. O potser que, en no sofrir profundament la tragèdia de la mort, tampoc l’alegria que comporta la Resurrecció no pot tenir res d’eufòrica.

Manuel Soler Palà, msscc