Preàmbuls per a una espiritualitat del cor

Els Missioners dels SS. Cors estam al front del Santuari de Lluc, per disposició del Sr. Bisbe. És natural que, fent honor al títol de l’Institut tinguem una especial predilecció per l’espiritualitat que ens duu a Déu Pare pel camí del cor del seu fill Jesús. En el seu cor humà hi bategaren els sentiments de Déu mateix. És aquest el motiu pel qual el P. Manuel Soler, que ha escrit nombrosos articles sobre el tema, ens proposa uns preàmbuls d’aquesta espiritualitat tot coincidint amb la festa dels SS. Cors.

Un món «descoratjat»

Demostrar que en la nostra societat hi ha una alarmant manca de cor és tasca més fàcil del que seria desitjable. Només cal mirar la televisió i contemplar les llargues files d'exiliats que caminen a la recerca d'una terra on posar els peus. N'hi ha prou amb sortir al carrer per observar multitud de nens obligats a guanyar-se uns cèntims sortejant vehicles i tractant de sobreviure en aquesta jungla d'asfalt que són els carrers i avingudes de la ciutat.

La nostra societat viu «descoratjada», descentrada. Es valora el proïsme pel que té, pel que fa, o pel que puc treure d'ell. Però no pel que és, per la seva dignitat d'ésser humà i la seva vocació de germà. L'home es fa més home com més conrea el seu cor. La tècnica per si mateixa no millora el cor i, en ocasions, el perverteix.

Ho va sintetitzar de manera magistral el Concili Vaticà II: "En realitat els desequilibris que fatiguen al món actual estan connectats amb aquest altre desequilibri fonamental que enfonsa les seves arrels en el cor humà". (GS 10). Ja els vells profetes clamaven per tal que Déu canviés els cors de pedra per cors de carn.

Cal reparar el centre trencat l'ésser humà. Cal cecar la brúixola que ens indiqui on trobar les aigües de la salvació. Canviar el cor de pedra, metal·litzat, per un cor sensible i de carn és el que pretén l'espiritualitat del cor. Per la qual cosa observa, des del cor de Crist i de la seva mare Maria, tot el panorama de la fe.

En realitat tot creient, tot grup organitzat, té la seva espiritualitat, encara que no en sigui del tot conscient. Perquè cadascú se situa en un determinat lloc de la fe i des d'allà contempla el panorama. Segons on hom es situa observa variacions en el paisatge. L'espiritualitat del cor emfatitza els aspectes més cordials de Déu, posa en relleu la disponibilitat de Maria, la del cor traspassat. Aprecia el regal de l'Esperit sorgit del costat obert de Jesús.

Albirem, doncs, tot el panorama de la fe situats en el cor de Crist. La ment, les actituds, les idees, els compromisos, tot adquireix la tonalitat càlida i cordial típica d'aquesta espiritualitat. La qual va molt més enllà de les meres pràctiques de devoció, és a dir, d'una sèrie de lectures, exclamacions, cultes, imatges, etc. En tot cas les pràctiques constitueixen derivacions concretes de l'espiritualitat, però ni són el més important, ni sempre són encertades. Poden convertir-se en rutina, passar de moda o prendre formes excessivament sentimentals, per al·ludir a alguns dels seus perills.

Un símbol eloqüent

El cor és l'òrgan fisiològic que sosté la vida, els seus batecs marquen la intensitat dels sentiments que aclaparen o exalten a la persona. Evoca la profunditat de l'ésser humà. Constitueix el centre simbòlic de la persona —composta de cos i esperit— d'on sorgeixen els sentiments, on s'arrelen les opcions morals i es nodreixen les més compromeses decisions.

El cor manté un valuós significat perquè està ben guardat, com un tresor, a la part superior de l'ésser humà. En ell romanen encoberts els sentiments més íntims. Quan la ment s’obnubila o el rostre del proïsme ens defuig, llavors és el cor el que hi veu més clar. S'ha dit, en efecte, que el més important no es veu amb els ulls, sinó amb el cor. És l'òrgan o la capacitat que millor sintonitza amb el món del sentiment i de l'experiència.

La persona es mou pel món bàsicament amb dues brúixoles: la de la raó i la del cor. Amb la de la raó tracta de veure-hi clar i de posar ordre al seu voltant. Amb la del cor va a la recerca de la tendresa del proïsme, endevina què cal fer en el moment precís. Més sovint ens movem pel cor que pel sentiment. Encara que tampoc s'ha d'emfatitzar massa aquesta divisió. Perquè l'ésser humà no deixa de ser una unitat. És un cor que raona o una raó que es mou per pressentiments.

Amb aquestes premisses podem donar el salt a la persona de Jesús. També El és raó i cor. És raó quant a Paraula de Déu, ple d'intel·ligència creadora (el vocable "logos" significa alhora raó i paraula). És cor de Déu, ja que les seves paraules i els seus fets, plens d'afecte i tendresa, procedeixen del Déu encarnat. Ara bé, si Jesús és la imatge visible de Déu, com ens informa sant Pau, en certa manera podem dir que Déu mateix té cor i raó.

En les qüestions més íntimes i que més ens afecten no aconseguim massa claredat de conceptes. Els interessos, l'afecte, la proximitat no ens permeten veure-hi clar. En aquest terreny ens resulten de més ajuda els símbols que evoquen i convoquen afectes i sentiments que no les meres paraules o les idees asèptiques. Un d'aquests símbols, plenament vàlid, és el del cor. L'afecte, la tendresa, la confiança en Déu no és capaç de descriure-la la matemàtica ni de definir-la el concepte. Però sí que les evoca el cor. A més, el símbol no només ens informa sinó que ens submergeix en el seu peculiar dinamisme i desperta les més profundes energies personals de cara a l'acció.

El cor, en aquest context, al·ludeix, suggereix, apunta a fondes experiències i refereix a un món simbòlic de gran riquesa. Per exemple, a la ferida del costat, la sang, l'aigua, la creu, l'Anyell degollat, el lliurament total de si mateix, l'amor trinitari, l'Església nascuda del crucificat, el foc, la moral de l'aliança, la tendresa , la compassió, etc. etc.

Tots aquests elements es combinen i insisteixen en la cordialitat a l'hora de relacionar-nos amb Déu i el proïsme. Impulsen a contemplar el cor de Crist traspassat per la llança. Afavoreixen una mirada decidida i compassiva al germà que pateix i a qui la injustícia li clava també espines i espases en el més sensible de l'ànima.

Potser en èpoques passades aquesta espiritualitat va generar una crosta desagradosa.  Ja fos per mor de les imatges del cor de Jesús mancades de gust i estètica, ja per les expressions dolces en excés que s’associaven a la devoció. També per causa d'un pessimisme ombrívol que posava en primer pla la malenconia, la desconfiança, el sacrifici. I les virtuts més aviat negatives i intimistes. Per la qual cosa traspuava un clima de gemecs i lamentacions.

No obstant això, no ha de ser així necessàriament. I quan es treu la crosta, l'espiritualitat apareix radiant. Entre altres coses perquè estem davant d'una paraula i un símbol —el cor— que enfonsa les seves arrels en el terreny més profund i primordial de la persona humana. El vocable no pot ser substituït per una altra paraula sense perdre molt del seu contingut i de la seva riquesa. I és el que tenim sempre a mà per indicar els més profunds sentiments.