El rerefons del bilingüisme

No passa sovint perquè la gent en general es sol comportar amb educació o, al menys, aquestes són les aparences. Però de tant en tant si que a Lluc algun pelegrí enfurismat es fa notar contestant en castellà a les funcions litúrgiques. No és només per ignorància del català. Queda ben clar, pel to i el volum de la veu, que, més que pregar, protesta perquè la litúrgia és en català. Fa pocs dies un senyor va entrar a la sagristia gesticulant i tot reclamant que el que s’ha de parlar és la llengua majoritària. 

Una reflexió sobre aquest particular, tot i saber que molts tenen les posiciones preses i que, com deia Einstein, és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici. Els qui branden aquests prejudicis normalment llegeixen poc i, per descomptat, no ho fan en català. La reflexió, doncs té una funció una mica terapèutica pels que ja estan convençuts, apart d’intentar posar en ordre algunes idees sobre el particular. 

La llengua és el primer punt de referència en l’àmbit del nacionalisme i la identitat. Res estrany, doncs, que esdevengui el camp de batalla on lluiten aferrissadament els que estan a favor del català/mallorquí i els qui el voldrien foragitar. 

Afavoreixen la llengua majoritària

Els adversaris de la llengua vernacle a Mallorca tenen les seves estratègies i argumentacions. En primer lloc afavoreixen la llengua majoritària dins l’Estat. Potser parlen de bilingüisme, però per aquesta gent les llengües serveixen per a comunicar-se. I prou. Doncs no, serveixen per a comunicar-se i per a molt més. Perquè es dóna el cas de que la llengua té un caramull de valors afegits al que és pròpiament l’objectiu de la comunicació. La llengua l’ha fet el poble a través dels segles i al dors li ha deixat la seva empremta. 

Hi ha expressions típiques que no es poden traduir. Hi ha refranys i maneres de parlar íntimament relacionades amb la terra, relats que tenen a veure amb la història i la cultura del poble. Tot un patrimoni cultural que esdevé ànima d’una ètnia i un país. Amb l’excusa de la llengua comuna no es pot enderrocar un tal patrimoni. Qui vulgui viure en aquesta terra l’ha d’assumir. Només així actuarà amb respecte i delicadesa. 

No és el mateix, no, comunicar-se amb la llengua que hom ha après als pits de la mare que amb la que s’ha assimilat durant hores d’estudi o escoltant sons estranys a la televisió. La llengua pròpia és l’única que pot expressar tots els matisos dels sentiments i emocions de qui la parla. Les altres serveixen per comunicar-se, ben cert, però no serveixen per elaborar poesia. 

Cap llengua ha de dominar?

Un altre argument dels adversaris de la llengua pròpia consisteix a apuntar al bilingüisme com ideal. Cap llengua sobre l’altra. Argument enganyós, tot i les aparences neutrals. Saber dues o més llengües és indubtablement digne d’elogi i suposa un gran benefici pel qui les parla. Ara bé, és de tota evidència que justament la llengua que representa el més profund patrimoni d’un poble perilla enfront de la que li és aliena. En efecte, el castellà no sincronitza amb el geni del català i tot sovint l’ha foragitat de mala manera del territori com certes espècies vegetals o animals colonitzen les del propi lloc.

En conseqüència és una llibertat molt enganyosa la de deixar fer que cada llengua se les arregli per ella mateixa. No resultaria hipòcrita assistir a la batalla entre un nin i un adult, aparentant neutralitat i tot dient: «que guanyi el més fort»? Em recorda allò d’un temps a USA. Els negres només podien netejar sabates, se’ls prohibia tot altre ofici. Després deien: ho veis? Els negres només estan capacitats per fer les sabates netes. 

La llengua estatal té totes les subvencions, tot el poder dels medis televisius, de la ràdio i la premsa. Ha llastat la catalana prohibint-la de tant en tant. I ara resulta que cal deixar en plena llibertat ambdues i que s’imposi la que tengui més força!

Que les persones siguin bilingües, d’acord. Però el medi, el territori no ho és de bilingüe. En les seves entranyes hi va néixer una llengua i les altres foren importades. Qui no vulgui caure en el cinisme haurà de reconèixer que, davant les estadístiques, el que urgeix és afavorir la llengua més dèbil que és justament la pròpia, típica, arrelada a la terra on s’empra. 

Arguments demagògics

El darrer argument contra la llengua, tenyit amb molta demagògia, és el següent. Els doblers que s’hagin de gastar en la promoció de la llengua, que es dediquin a obrir més hospitals i a reduir llistes d’espera. O que es posin en funcionament més menjadors escolars. Val més que la gent estigui ben cuidada que no malgastar els recursos en la llengua.

Una primera moció: per als ciutadans més cultes i conscients estar ben cuidat té molt a veure amb el cultiu de la llengua. Una segona moció: hi ha molta demagògia i hipocresia en aquest punt de vista. Exactament es podria dir que els cèntims que van a parar a l’Institut Cervantes (que afavoreix el castellà a l’estranger) i a la Real acadèmia o a les biblioteques de llengua castellana seria millor destinar-los als quiròfans i a comprar llibres per als escolars pobres. Però això no se’ls ocorre als defensors del bilingüisme.   (MSP)