Pasqua: la litúrgia es desborda

A la nit de Pasqua sembla com si la Litúrgia es desbordàs i no endevinàs amb les paraules adequades. Recórre als pregons, es desboca en emocions i càntics, intercala al·leluies en cada paràgraf. Després vol renovar-ho tot: llum nova, aigua nova, compromís nou...

Pensant-ho bé, no és per menys. La litúrgia no fa sinó transmetre el ressò d’una sorpresa majúscula davant el gran anunci: “Jesús de Natzaret, el crucificat, ha ressuscitat”. Els deixebles varen assaborir davant aquestes paraules l’esglai, la por, l’alegria. Varen quedar submergits sota un remolí d’impressions.

Davant la resurrecció de Jesús, davant la Bona Notícia que no s’ha de cercar entre els morts qui és viu, també als cristians d’avui hauria d’embargar-nos l’emoció. I això no obstant….

Qüestió d’ulls clars

Tanmateix a molts el que significa la Pasqua els deixa freds i  indiferents. Senten l’anunci dormisquejant o amb la ment volant sobre els paratges de les vacacions. St. Pau clamava: “Si Crist no ha ressuscitat, vana és la nostra fe”. Devia ser que això de la fe no amoïna en demesia?

Un està temptat de pensar que es prenen més seriosament la Pasqua aquells per a qui la Resurrecció es escàndol i bogeria, com ja va succeir en temps passats. Tal volta sigui preferible la postura de qui es resisteix a creure, dubta i discuteix que la de qui tot s’ho empassa sense moure les parpelles.

Els que ho neguen o ho afirmen commovent-se fins les entranyes tenen alguna cosa en comú: busquen,  prenen partit,  són conscients que la qüestió és molt seriosa. Els que  no reaccionen són els més perillosos. Es troben al caire de la insensibilitat. O sigui, de la mort.

És curiós. Hi ha lectors de l’evangeli que no van més enllà de la enorme i pesada llosa que tapa el sepulcre, mentre d’altres estan convençuts que no va ser la mort, sinó la vida, qui hi va dir l’última i definitiva paraula. Potser tot sigui qüestió d’ulls clars.

Les arrels de la fe

Per aquests i per altres motius el Diumenge de Resurrecció invita tots els creients a tornar la vista als orígens, a les arrels de la fe. Ha de ser necessàriament saludable comprovar on i com va néixer. Entre d’altres coses perquè el llast de vint segles tal volta ha enterbolit les aigües.

La Resurrecció —i amb ella l’amor, el servei, la creu i el sepulcre— tenen un llenguatge molt nítid. Aquestes són les aigües originàries que no donen peu a cap ambigüitat.

El Tríduum pasqual és eloqüentíssim. Dijous: el gest senzill de partir el pa i beure una copa. El gest sorprenent que el líder es cenyeixi una tovallola i renti els peus als seus. Divendres: el contacte rude d’una fusta i un cos humà, sense ornaments ni additaments, totalment nus. Dissabte: la mort, un sepulcre buit.

Un pa, una copa, una palangana, una creu estellosa, un cos nu, un sepulcre buit: vet aquí en síntesi el llenguatge inequívoc de la Pasqua. El catàleg de dogmes detallant tot això que el cristià ha de creure, vendria després. Els problemes de les vestimentes clericals, encara més tard. Els organigrames d’acció pastoral, altre tant. Supòs que aquestes coses han de tenir el seu lloc a l’Església, però a la vista està que en els moments transcendentals de la vida de Jesús no apareixen. Ja seria trist que ens fessin perdre de vista el fonamental.

Experimentar Jesús ressuscitat

Per a nosaltres avui i ara l’experiència de Jesús ressuscitat no s’ha de concebre sense més com la restauració d’un cadàver. La  radical novetat de la Pasqua és que un de la nostra raça viu una altra forma superior d’existència. Y nosaltres som cridats al mateix.

L’experiència de Jesús ressuscitat que nosaltres puguem tenir en el fons no difereix molt de la dels Apòstols. Sabem  que la causa de Jesús prossegueix. Sabem que no obstant les ombres, les camins tortuosos i les travetes, el seu esperit continua aletejant.

I l’Esperit de Jesús pronunciarà l’última paraula sobre tot sofriment, tota debilitat i tota angoixa que, a la fi, no són sinó camins abocats a la mort. La Comunitat cristiana anuncia el dia de Pasqua que l’últim i pitjor enemic de tots —la mort— també serà derrotada. No es tracta d’un consol imaginari. Crist, la primícia de la Humanitat, ens ho garanteix. Ell ja ha ressuscitat.

Creu en la Resurrecció qui sent la persona càlida de Jesús al seu costat. No creu en la Resurrecció qui el concep como un fantasmal supervivent. Creu en la Resurrecció qui no busca entre los morts aquell que és el Vivent.

Manuel Soler Palà, msscc