El Santuari en l'àmbit religiós

Els santuaris sovint remeten a un esdeveniment original/fundacional, potser extraordinari, o fins i tot considerat miraculós, que determina manifestacions de devoció duradora. Genera també sentiments d’acció de gràcies pels beneficis rebuts. Pels fidels són llocs privilegiats on la Verge Maria o els sants assisteixen els peregrins.

És freqüent que els santuaris estiguin localitzats en un indret elevat i aïllat, envoltats d’una bellesa potser austera, potser exuberant. Una tal situació remet a l’harmonia del cosmos, a un reflex de la mateixa bellesa divina. La pretensió dels santuaris cristians sempre ha estat la de ser signes de la irrupció de Déu en la historia. Per aquest motiu se’ls considera llocs sagrats, una meta per a les peregrinacions, un espai que facilita l’experiència religiosa, un lloc de culte i d’evangelització

Un lloc privilegiat

L’origen i la memòria del santuari desborden de simbolisme i potser d’un halo miraculós. Tant més si afegim que és un lloc de culte i s’alça en una situació geogràfica privilegiada en molts casos. Per tot això l’espai de l’edifici i el seu entorn remet a un altre ordre. A un nou àmbit de la realitat, una aproximació al sagrat, a una esfera transcendent.

L’experiència religiosa facilita la recerca de sentit a l’interior d’una societat secularitzada. Quan les estructures de la societat no ajuden a viure la fe i les autoritats eclesials han perdut bona part de la seva tradicional autoritat, passa a un primer pla l’experiència religiosa subjectiva.

L’aproximació al sagrat que facilita el santuari conté un aspecte dinàmic de conversió i compromís que també implica sentiments i emocions. No és cap desbarat afirmar que té a veure amb l’experiència mística. Poc o molt la persona es sent habitada per un altre que considera superior i present en la seva intimitat. Aquesta experiència mística no deixa l’intel·lecte al marge ni prescindeix de la vessant col·lectiva, atès que la persona és un ser social per naixença.   

Un lloc sagrat?

A l’Antic Testament els santuaris tenen un fort relleu. Són llocs privilegiats de trobament amb Déu. Tanmateix la revelació bíblica evoluciona i les relacions entre Déu i el poble s’espiritualitzen i interioritzen. Progressivament l’accent es posa sobre el trobament personal amb Déu més que sobre el lloc on esdevé. Si en un primer moment es parlava sovint del temple, el santuari i de Jerusalem, des de que Crist ha ressuscitat aquests llocs són merament funcionals. El Crist present en la comunitat esdevé l’únic i definitiu santuari.

Jesús declara superat el culte local i demana una adoració en l’esperit. No hi ha llocs sagrats que ens garanteixin la presència de Déu i menys que permetin manipular aquesta presència. Vol dir això que el santuari deixa de tenir sentit? Convé fer algunes precisions al respecte, doncs en el cristianisme es parla del santuari com a lloc sagrat i no per això es torna enrere en la teologia bíblica.

En la peregrinació l’objectiu no és tant el lloc geogràfic com l’esdeveniment històric i salvífic. L’espai en certa manera empresona l’home, mentre que la història li eixampla els horitzons, l’allibera i l’humanitza. El santuari es serveix d’una forma de religiositat popular que potser té alguna similitud amb el memorial bíblic: actualitza, més que repeteix, les experiències i fets que hi succeïren en un temps inicial/fundant.

D’altra banda la història es relaciona necessàriament amb l’espai. De fet l’Església és el Poble de Déu en camí, que viu en l’espai i el temps. L’espai i la geografia remeten als fets que han repercutit en el santuari. Per tant remet a una llengua, uns costums, unes vivències religioses.

La peregrinació —tan vinculada al santuari— implica una experiència religiosa universal, no només típica del cristianisme. Està molt lligada a la pietat popular i demana una meta, un santuari en el nostre cas. L’Església l’ha afavorit sempre. No tan sols vehicula una experiència religiosa, sinó que la peregrinació ha unit la gent de diferents pobles intercanviant valors culturals, sobretot en temps de l’Edat Mitjana.

Els nostres dies han sofert un canvi cultural que ve de lluny: la il·lustració, el protestantisme, la secularització… La peregrinació ha esdevingut menys freqüent i ha adquirit un pes més simbòlic. Tot i així hi ha hagut una recuperació de les peregrinacions des de la segona meitat del segle XIX. Però s’han dirigit no tant als llocs tradicionals (el Vaticà, Jerusalem i el camí de Santiago, per citar-ne tres) com a santuaris locals que matisen la identitat de la fe i la cultura del lloc.

El santuari i la secularització

En el nostre món creix el grau d’autonomia i de secularització. El subjecte de mal grat es sotmet a altres persones o institucions. Vol fer lliurament les seves decisions. La religió es desplaça vers l’esfera privada i xoca amb l’àmbit polític i civil. La fe es va privatitzant i, per tant, cadascú interpreta el sentit de la religió i de la vida com millor li sembla. L’àmbit sagrat esdevé terreny personal. La religiositat institucionalitzada perd relleu i importància. Déu acaba essent un assumpte personal i íntim.

Aquests plantejaments tenen, però, un aspecte positiu. Si Déu ja no imposa dogmes ni normes morals, aleshores queda la via lliure per tal que Ell connecti amb el tarannà més personal de l’individu. Ara bé, el fons últim (que també podem anomenar “cor”) d’on brollen els sentiments més personals i profunds —com el de l’experiència religiosa— és el mateix que alimenta l’amor a la terra, a les tradicions, a la llengua, als ancestres.

El santuari és una oferta atraient en l’actual societat. Sobretot per a aquells que no aconsegueixen altra forma d’inserció eclesial i per als participants ocasionals. Els santuaris es podrien comparar als braços misericordiosos de l’Església mare que s’estenen vers els desorientats. També acullen pecadors, marginats, analfabets, inconstants, malalts i aclaparats.

En el santuari l’anunci de la fe ressona diferent a les orelles del visitant. Esdevé més íntim, més personal i interpelador que el de la parròquia. Surt dels esquemes fixos i tradicionals. Tothom és benvingut, malgrat no sigui del tot ortodox en les seves expressions. L’anonimat hi juga el seu paper i ningú s’ha de sentir vigilat i menys jutjat.   

Per un cert grup de gent el santuari és l’únic lligam amb l’Església, el qual alimenta un tipus d’espiritualitat alternativa, de contorns indefinits. Cada pelegrí cerca segons el seu tarannà. Cadascú és catòlic a la seva manera, no té altres compromisos que els que ell mateix s’imposa. Alguns han privatitzat la fe, viuen una recerca molt personal, sense vincles amb cap comunitat o parròquia. La dimensió subjectiva adquireix gran importància. Així sintonitza amb la cultura de la postmodernitat, la que ens envolta, gens amiga de morals i dogmes establerts.

Poble i santuari

La vessant religiosa del santuari sobrepassa amb escreix tot el que hem dit, però quedaria del tot incompleta si no féssim una al·lusió a la relació entre la pietat popular i el sentit de poble.

La pietat popular es construeix poc a poc en el temps i està vinculada als elements fundants d’un poble. L’experiència de Déu —en el grau que sigui— s’acoloreix d’emocions i afectes. El sentiment popular atorga un fort relleu al lloc i les circumstàncies. Les experiències que se’n deriven queden gravades en la consciencia personal, familiar i popular. La pietat de la gent recull aquestes experiències acumulades al llarg del temps i fa memòria dels fets significatius que han anat construint la identitat del poble. No només emmagatzema experiències i records, sinó que les actualitza a semblança del memorial bíblic.

Les experiències es mouen entre la historia i el mite. Brollen del més íntim de la persona, de la font d’on també hi brosten elements tan íntims com la llengua, la vinculació amb els avantpassats, les aspiracions de llibertat i fraternitat. El lloc originari i les circumstàncies fundants del poble abunden en simbolismes. Els anhels més íntims —religiosos, emocionals i populars— brollen de la mateixa font que és el cor. No podem argumentar aquesta afirmació, però és ben present en alguns filòsofs. 

La identitat religiosa es viu profundament vinculada a la història del poble, de les circumstàncies polítiques i socials que l’han acompanyat. La pietat popular ha contribuït en gran mesura a la construcció del poble. Ha marcat els moments crucials de la historia: triomfs i derrotes, alegries i penes, tensions i tragèdies. 

Doncs bé, el santuari hi juga un paper important en aquest context perquè és l’espai sagrat on el pelegrí hi fa l’experiència de la trobada amb Déu que l’acull i escolta. El santuari guarda la memòria d’un poble que es reconeix en la seva expressió de fe i afavoreix el vincle amb els avantpassats. Així esdevé icona de la fe i dels sentiments més pregons.

Manuel Soler Palà, msscc