Les diferents vessants del santuari de Lluc

L'edifici anomenat "Acolliment" és de gran utilitat
quan els grups de pelegrins són molt nombrosos.

En anteriors entrades hem parlat de diferents àmbits del santuari: el religiós, el ecultural, l'ecològic, aixi com del fenomen del turisme religiós, Finalment toca referirnos a les diferents vessants del santuari de Lluc. 

Acolliment

Convé remarcar que el santuari s’ha de diferenciar de la funció que té la parròquia, a la qual no ha de suplir ni imitar. El santuari té un perfil i una realitat singular, des d’on ha de fer la pròpia oferta. En principi ha de ser un símbol del Poble de Déu en marxa, un brunzir del misteri diví que atreu els pelegrins. Misteri, naturalesa, fraternitat dels sers humans, comunió amb els avantpassats, identificació amb una mateixa cultura. Això és el que idealment hauria d’oferir i transmetre el santuari.

L’ambient del santuari és més obert que el de la parròquia. Hom tendeix a sentir-se més germà del company de camí mentre es dilueixen les diferències de raça, religió i ideologia. Tothom hi té cabuda. L’estranger, l’emigrant, el refugiat, el malalt, el visitant casual, tots són benvinguts i ningú se sent observat.

Sovint els pelegrins van al santuari després de llargues absències de l’Església o fins i tot mantenint una franca hostilitat envers ella. Per això convé que siguin acollidors, afavorint el contacte amb Déu i el camí de retorn a la comunitat. Un personal expressament dedicat a l’acolliment —en particular la comunitat que el dirigeix— és molt de desitjar.

Es manifesta l’acolliment en la disponibilitat a l’escolta i està clar que també en detalls senzills de caire material. Normalment el pelegrí és més favorable a la confidència. Preveres i laics han d’aprofitar el kairós, l’ocasió. Convé que l’acolliment tingui present el caràcter específic de cada grup, de cada persona, de les seves expectatives i necessitats. Per tant està fora de lloc una acolliment estàndard.

Qui visita un santuari ho fa probablement en circumstàncies especials: viu moments de preocupació, incertesa, esperança, sofriment, goig, fracàs, agraïment... Altres busquen un sentit a la vida. Tenen moltes preguntes, cosa que facilita el diàleg. Naturalment que la immensa majoria dels grups, ja siguin turistes o pelegrins, no demanen un diàleg personalitzat, però alguns sí que ho fan.

Els encarregats del santuari han de tenir ben present la responsabilitat de l’acolliment. Convé que disposin d’una preparació no només tècnica, sinó també espiritual. Igualment bo serà que descobreixin en aquest servei un estil de viure i testimoniar la pròpia fe. Bé es pot afirmar que l’espiritualitat del prevere que dirigeix un santuari, i proporcionalment també dels seglars que l’ajuden, és la de l’acolliment.

L’acolliment suposa una activitat interior personal i volenterosa. Implica tendresa, amabilitat, consolació. En canvi el mer fet de rebre tendeix a ser passiu i fins i tot pot coexistir amb una actitud a la defensiva o de mer complir l’expedient. Es pot rebre qualcú sense acollir-lo. Endemés sabem que els santuaris són indrets on s’hi va i es  retorna, no llocs d’estada i permanència. Per tant està fora de lloc qualsevol casta de proselitisme, i menys crear dependències. El pelegrí només circumstancialment trepitja el santuari i en aquestes condicions ha de ser acollit. 

El patrimoni i els visitants

La Serra de Tramuntana fou declarada Patrimoni mundial per la UNESCO en la categoria de paisatge cultural. Volgué així reconèixer la molt notable i positiva interacció entre la naturalesa i l’home: cultura, tradicions, espiritualitat....

A l’interior de la Serra s’hi aixeca el santuari de Lluc. Els poetes han insistit en la idea de que és la catedral de la pagesia, de la part forana. El bosc d’alzines i roures ja existia en temps antiquíssims. La paraula llatina lucus fa referència a un bosc sagrat en el qual s’hi devia venerar alguna divinitat. El paisatge és del tot rellevant: el cel blau, la terra que combina amb les parets de pedra seca, la muntanya i el mar que en besa la falda... Els edificis que s’hi han anat construint al llarg dels segles s’han adaptat perfectament a l’entorn emprant la pedra i la fusta.

Des d’un punt de vista religiós Lluc és el nucli d’on han brollat nombroses llegendes. Algunes tan populars com les de la bella dona. Els aniversaris de la coronació de la Mare de Déu han brindat l’oportunitat de compondre corones literàries en les quals hi han participat poetes de primeríssima fila. Una munió de músics han escrit llargues rengleres de pentagrames dedicats a la Mare de Déu.

A Lluc hi ha un arxiu que, a diferència de tants altres, es manté íntegre. Mai s’ha cremat ni devastat. També hi ha un museu amb elements arqueològics de l’entorn, una col·lecció de monedes, de ceràmica, de joies ofertes a la Verge... El visitant pot admirar la pinacoteca on s’arrepleguen firmes de ben coneguts pintors mallorquins i catalans. No hi falta una biblioteca amb seccions de literatura catalana/mallorquina, col·leccions de revistes de temàtiques ben diferents, llibres de teologia, d’espiritualitat i col·leccions completes d’obres clàssiques.

L’oferta de Lluc és atractiva pels pelegrins i pels mallorquins creients, però també per no creients o escèptics o indiferents en assumptes religiosos. L’oferta de Lluc crida l’atenció a nombrosos ciclistes, especialment a la primavera i a la tardor. El santuari participa d’aquest fenomen esdevingut a Mallorca els darrers anys. El mateix es pot dir dels excursionistes. Molt nombrosos són els camins i senderes que s’endinsen en terrenys plens d’oliveres i alzines. Els marges de pedra en sec, potser les cabres que tresquen pel lloc i un cel blau, amb quatre núvols blancs, conformen un panorama ideal per l’excursionista amb motxilla a l’esquena.  

Semblen tenir un caràcter més turístic que religiós les pujades d’autocars i cotxes particulars que pugen la muntanya i aprofiten per escoltar els blauets. Durant la temporada turística sovint l’Església està plena de gom a gom per sentir els cants dels escolans. Al llarg del dia, de manera més agitada o més tranquil.la, nombroses persones admiren la Basílica i no es perden la visita a la imatge del cambril. És ben possible que les seves motivacions siguin més culturals o paisatgístiques —la vegetació que cobreix la muntanya, les roques, els marges de pedra seca, els cants dels blauets...—  sense ignorar la propaganda de les agències bàsicament preocupades pel negoci.

No podem oblidar els mallorquins que pugen, sobre tot els caps de setmana i els dies de festa, per respirar aire fresc, admirar el perfil de les muntanyes, fer una passejada i —si d’una família es tracta— afavorir els jocs i les corregudes dels infants. Entre els diferents visitants cal comptar igualment amb estrangers que van a la recerca d’uns dies de tranquil·litat i lloguen una cel.la. Alguns són creients i freqüenten les celebracions.

Una categoria no massa nombrosa, però a tenir en compte, és la de grups de meditació o reflexió que organitzen trobades i conferències, com també empreses amb la intenció de transmetre sabers o tècniques als seus membres. I finalment per la plaça es veuen tot sovint grups de nins i nines procedents dels col·legis de l’illa. De vegades organitzen activitats esportives, religioses o lúdiques i romanen bona part del dia a l’acolliment. 

Hi ha algunes convocatòries particularment destacades: Des Güell a Lluc a peu és una marxa no pròpiament religiosa, tot i que els inicis ho foren i encara els dirigents ofrenen un ram de flors a la Mare de Déu. La premsa parla d’un número exagerat de participants, però difícilment són més de 4.000 els que arriben a destinació.

De caire més religiós és la pujada de la gent gran dels pobles pel mes de maig. L’assistència oscil.la, però algun any s’han comptat unes 3.000 persones en dos torns. La pujada està ben organitzada i no hi falten batles de diversos pobles i autoritats polítiques de Mallorca. L’edifici de l’acolliment és l’escenari on es celebra la multitudinària eucaristia. Abans també prenen la paraula algunes persones representatives.

Té un caràcter clarament religiós la pujada dels pobles de la part forana. Organitzada pels antics blauets, arreplega més d’un milenar de persones. També celebren l’eucaristia a l’acolliment. Abans parlen alguns dirigents i es condecora alguna persona que ha fet mèrits relacionats amb la jornada o s’ha distingit per l’altruisme mostrat en el poble.   

Els pelegrins tradicionals que pujaven la muntanya exclusivament per pregar a la Mare de Déu han minvat sens dubte, però hi segueixen venint. En formen part els grups organitzats en associacions de veïnats, de gent gran i fins i tot per ajuntaments. És veritat que acabada la missa se’n van per seure gojosament i amistosa entorn de la taula, però la motivació primera és la de visitar la Mare de Déu, així com pregar pels familiars i pels que un dia formaren part del grup. 

La devoció popular a la Mare de Déu

No podem negar la secularització a marxes forçades del poble mallorquí, que es constata en la disminució dels participants a l’Eucaristia, així com en el res del rosari pel pujol dels misteris i altres mostres de devoció anys enrere ben presents. Tanmateix no davallen les visites a Lluc, més aviat al contrari. Ni, per descomptat, al cambril de la Mare de Déu.

La imatge del cambril conforma el nucli i centre de la devoció. Ben poques excepcions hi deu haver de gent que pugi a Lluc i no vagi a veure o saludar, com es sol dir, la Mare de Déu. Al llibres de les peticions s’hi escriuen cada dia nombroses pregàries i cada vegada més amb idiomes estrangers.

La comunitat s’esforça a través de predicacions, converses i escrits, a afavorir la dimensió ecumènica de la Mare de Déu que rep pelegrins de tot el món. Uns cartells que reprodueixen pregàries del Beat Ramon Llull, també en l’original àrab, abunden sobre aquest particular. Igualment tracta de sensibilitzar la gent de cara a una major solidaritat envers els pobres. Per això no és estrany escoltar homilies i llegir escrits que es refereixen al sofriment maternal de Maria. Es reprèn així el verset d’aquella cançó: per les passades dolors, morena sou en figura.

Es remarca el fet que els blauets canten a la Mare de Déu cada dia en nom de tots els mallorquins. I a partir d’aquí s’escau parlar de la llengua i cultura que uneix i que ja conrearen els avantpassats. Defensar la llengua, la terra i el sentit de poble és un valor típic del santuari.  

Un signe de devoció molt apreciat consisteix a beure l’aigua de la font coberta. No hi ha la mateixa afició que anys enrere, però encara molta gent aprofita la pujada per beure’n un glop. Antigament la font representava el final del camí que feien els pelegrins abans d’entrar al santuari. Devora l’aigua que raja hi ha una inscripció atribuïda a Costa i Llobera que diu així: Grans mercès d’aquesta aigua, Oh Reina i Mare, amb que apagau la set tan dolçament, dins nostres cors feis-n’hi brollar des d’ara l’aigua de vida eterna sempre clara que hi brolli eternament. No és un sacramental estrictament l’aigua de la font coberta, però molta gent s’hi acosta com si ho fos.

La Font Coberta

Aquest escrit ja es fa massa llarg. Passa per alt, doncs, la programació expressament pastoral del Santuari de Lluc, dirigida als habitants de Mallorca que professen i practiquen la seva fe. Es podria al.ludir a festes i ocasions especials, endemés de la planificació habitual. Les funcions es fan en la llengua catalana. Però està clar que també pels turistes la porta roman sempre oberta. 

Manuel Soler Palà, msscc