Els Santuaris a l'Església

Ara farà un any que el Papa publicà un document sobre els santuaris a l'Església. Creim que mereixia més ressonància de la que tingué. Vet aquí un comentari per tal que no caigui en l'oblit un any després.

Un document del Papa datat l’onze de febrer de l'any passat potser no ha tingut to el ressò que mereixia. Recorda aquest escrit (motu proprio) els beneficis que els Santuaris ofereixen als pelegrins i el lloc privilegiat que cal atorgar-los. A continuació, un breu comentari. 

En primer lloc considera que el santuari és un lloc molt adient per viure la bella tradició de la pregària, de la confiança i misericòrdia en Déu. Però no en abstracte, sinó de manera inculturada, és a dir, segons el tarannà dels fidels que el visiten. Les característiques de l’edifici, la fesomia de la imatge venerada, la natura que circumda el lloc i el record dels esdeveniments que hi han viscut els avantpassats fan possible, en efecte, que el semblant de Déu, el de la Verge o d’algun sant es presentin amb una rostre familiar. 

Des dels inicis del cristianisme hi ha hagut creients que han volgut visitar els llocs on va viure Jesús i la tomba on va ser enterrat. Més endavant altres llocs s’han popularitzat per la vinculació amb els apòstols o sants de reconeguda fama. Al llarg dels segles la pietat popular ha fet que determinats llocs —per diferents circumstàncies— parlin amb eloqüència de la Mare de Déu o d’algun sant. 

Els Santuaris segueixen sent avui dia per a molts cristians senzills el lloc on gravita en bona part el sentit de la seva existència creient. Hi experimenten la tendresa de la Mare de Déu o la proximitat d’algun sant. La seva experiència espiritual no ha de ser devaluada. De fet hi ha Santuaris que han plasmat la identitat de generacions senceres. Tot sovint el santuari esdevé icona de la llengua, la cultura, les costums més pregones i pròpies d’un poble. 

A nombrosos Santuaris hi va una gran afluència de pelegrins, hi tenen lloc fortes experiències espirituals, s’hi ofereixen celebracions litúrgiques adients. Si completem aquests fenòmens amb la bellesa de la natura que sovint els envolta, aleshores esdevenen una gran oportunitat de cara a l’evangelització. 

Cert que el nostre món està en crisi pel que fa a la fe. Tanmateix els Santuaris encara són percebuts per molta gent com uns espais sagrats on trobar-hi descans, silenci i contemplació. Coses ben necessàries en una societat que es mou frenèticament al nostre entorn. 

L’Església té bàsicament dos instruments per atendre el feligrès: la parròquia i el santuari, endemés d’altres medis i maneres. Però no és infreqüent que el creient es senti més lliure i menys observat en el santuari. I que la seva religió sigui un poc atípica, que no tengui massa en compte una rígida ortodòxia. Aleshores la parròquia se li fa estreta, li resulta incòmode. 

Per descomptat que en el santuari s’obren les portes als malalts, discapacitats, pobres, marginats, refugiats i immigrants. És ben probable que per aquestes persones el santuari els sembli més apropiat que la parròquia. 

Val la pena ressaltar el concepte de “Via pulcritudinis” al qual es refereix el text. El Consell Pontifici de la cultura l’explica així: 

En aquesta perspectiva, la Via pulchritudinis es presenta com un itinerari privilegiat per arribar a molts que experimenten grans dificultats per acollir l'ensenyament, sobretot moral, de l'Església. Amb massa freqüència, en aquests últims decennis, la veritat s'ha ressentit de la instrumentalització a què l'han sotmès les ideologies i la bondat s'ha vist reduïda a la seva dimensió horitzontal, a mer acte social, com si la caritat cap al proïsme pogués viure sense extreure la seva pròpia força de Déu. El relativisme, que troba en el pensament feble una de les seves expressions més clares, contribueix, d'altra banda, a dificultar un debat autèntic, seriós i raonable. 

La Via de la bellesa, a partir de l'experiència simple de la trobada amb la bellesa que suscita admiració, pot obrir el camí a la recerca de Déu i disposar el cor i la ment a la trobada amb Crist, Bellesa de la santedat encarnada, oferta per Déu als homes pares la seva salvació. Aquesta bellesa segueix convidant avui als Agustins del nostre temps, cercadors incansables d'amor, de veritat i de bellesa, a elevar-se des la bellesa sensible a la Bellesa eterna i a descobrir amb fervor al Déu sant, artífex de tota bellesa. 

Tenint en compte tot això està clar que els Santuaris estan cridats a jugar un paper de relleu en la nova evangelització i que l’Església ha de valorar la seva funció. En conseqüència el Papa creu que serà positiu transferir les competències que sobre el santuari tenia la Congregació per al clergat al Consell Pontifici per a la promoció de la nova evangelització.      
                                                                                                              Manuel Soler Palà, msscc