Casaldàliga, un bisbe gens convencional

El 10 de febrer d'enguany "Ara Balears" publicà un dossier sobre el bisbe Pere Casaldàliga amb motiu del seu proper 90 aniversari (el 16 de febrer 2018). Un dels articles duia la firma del P. Manuel Soler Palà, membre de la comunitat de Lluc. Creim útil la seva reproducció. 

La meva relació amb el bisbe Casaldàliga ha estat esporàdica, però no la meva admiració envers la seva persona. L’any 1992 es commemorà la trobada de cultures a Santo Domingo (República Dominicana). El bisbe Casaldàliga tenia un ferm prestigi entre els bisbes i teòlegs reunits. La gent s’adreçava a ell amb molt de respecte.

Va parlar en públic un parell de vegades i, entre acte i acte, alguns tinguérem ocasió de dialogar breument amb ell. Record dues coses especialment: com li desagradà que el cardenal de Santo Domingo recorregués a les instàncies civils per impedir l’entrada a alguns bisbes connotats per la ideologia progressista i com li era difícil de dir si estimava més São Félix, on vivia, o Balsareny, on havia nascut. ‘Encara respiro en català’ fou el títol d’un llibre que va escriure més tard.

Els anys 80 i 90, a Llatinoamèrica hi aparegueren grans figures de bisbes que obriren camins i que un gran nombre de seguidors escoltà de bon grat. Es tractava de persones creïbles al cent per cent. Helder Càmara, Sergio Méndez Arceo, Leónidas Proaño, Oscar Romero... Tots han desaparegut excepte Casaldàliga. Ells no duen a la memòria el clergue rovellat dins la sagristia. Casaldàliga formava part del grup de bisbes inquiets i carismàtics, disposats a dir coses que la majoria preferia callar.

En el llunyà octubre del 1971 va ser consagrat bisbe en una de les regions més marginades del planeta. La invitació que va fer als fidels deixava entendre una manera inèdita d’introduir-se en el ministeri episcopal. Deia: “La teva mitra serà un capell de palla… Caminaràs amb la pluja, la serena i la mirada dels pobres… El teu bàcul serà la veritat de l’evangeli.” La primera carta pastoral sortida dels seus dits parlava de l’obligació de dir la veritat. Un editorial respongué de seguida de males maneres: li etzibava que era un prelat delirant, un home de mala fe, un demagog farisaic. Ja està bé per començar…

Una característica important del nostre personatge és que el cuc de la poesia ja li rosegava l’ànima des que era seminarista. Diaris, revistes i ràdios li serviren per produir versos i poemes. Emprava la poesia com a altaveu per difondre les millors causes que bullien en el seu interior. Leonardo Boff, un conegut escriptor brasiler, ha comparat la seva obra amb sant Joan de la Creu.

Ordenat prevere l’any 1952, va experimentar de prop el drama de la immigració, el treball precari, el vici, les il·lusions decebudes. Va estar a Sabadell i després a Barcelona. Ell mateix diria que aleshores descobrí l’home-massa en les ramades del metro, les fàbriques i els carrers. L’enviaren a Madrid per dirigir la ‘Revista de Testimonio y Esperanza’. Eren les darreries del franquisme. Li agradava la tasca, però les seves inquietuds eren més àmplies i comprovava que la seva congregació -els claretians- no ajustava el pas a allò que demanava el Concili Vaticà II. Juntament amb altres companys, enviaren una carta al General de l’Ordre comminant-lo a acceptar les directius del Vaticà II. Si no, ells cercarien una altra instància on treballar.

A Medellín, l’Església diu ben fort que vol ser una opció per als més pobres. Era el que desitjava amb tot el cor. El seu treball a l’Amèrica Llatina va confirmar definitivament aquest anhel. São Félix va ser la seva destinació. Una caseta de 6 × 4 metres el va allotjar el juliol del 1968.

Decidí acabar amb qualsevol ombra del colonialisme. Calia promocionar l’home integral. Era ben necessari posar dempeus comunitats que infantassin una església nova. Mentre s’afanyava a aquests objectius tingué nombrosos contratemps. Un dels més greus fou quan anà a protestar, amb un company, a uns policies per la pallissa del tot injustificada a una dona. Els agents, ben coneguts per les seves brutalitats, els reberen en to agressiu i insultant. El company els digué que denunciaria als superiors la seva manera de procedir. Un dels policies el bufetejà i li disparà al cap. És difícil d’explicar la commoció de Casaldàliga.

El nostre protagonista fa misses en to reivindicatiu i sovint es nega a fer-ne per a efemèrides o personatges que malmenen i manipulen el poble. Li plouen les acusacions a Roma. Viatja a alguns països centreamericans i la seva presència resulta poc grata, atès que molts clergues recelen del seu compromís social.

Fins i tot el criden de Roma. Amb Pau VI sempre hi tingué empatia, però no amb Joan Pau II. No acudia a les obligatòries visites ‘ad limina’ perquè li semblaven massa burocràtiques i poc evangèliques, segons que explicà en una carta adreçada al papa. Per cert, és una carta en la qual expressà idees hipersensibles per a la jerarquia. Ell és lliure i no el mouen les recompenses ni els prestigis humans.

Un bisbe poc convencional, un home digne de tota admiració. Un català exemplar i universal.