L'antiga Escolania de Lluc

El P. Rafel Juan va ser durant molts anys arxiver de Lluc. 

Va publicar unes monografies històriques valuoses, 

entre les quals la que avui reproduïm al blog del santuari. 

Va veure la llum l’any 1984.  

Ofereix detalls ben interessants per a saber el passat de l’Escolania.

La veu dels nins és una nota de tendresa en la lloança perenne que, com encens musical, dedica l'Església a Déu; un eco de l'Hosanna que els nins hebreus cantaren al Senyor el primer dia dels rams i de les palmes. De la boca dels nins n'ha feta l'Església alabança perfecta en les catedrals, col·legiates, monestirs i fins i tot parròquies.

En elles hi floriren les Scholae puerorum per ensenyament de cant i lletra; de lletra per la recta dicció i comprensió del text sagrat; de cant per l'educació de la veu als modes i tons del cant litúrgic. Lluc que des de 1456 fonc priorat o, si voleu, col·legiata de Canonges de Sant Pere, tengué també, al seu nivell, Scholae puerorum. 

Des de l'any 1515, quan mossèn Gabriel Vaquer, assistent del prior el canonge Pere Eixartell, anava pensant en nova estructuració del priorat de Lluc, els documents ens tornen parlar de nins o minyons que «estan» a Lluc. Els podem mirar com a predecessors immediats de l'Escolania que quedarà establement assentada amb grup de sis minyons, en la nul·la fundacional d'un nou Col·legi de preveres a Lluc, el 25 de setembre de 1531, segons el model de Montserrat.

Tal volta per obres que no s'eren acabades o per les turbulències successives a la mort del prior Vaquer, esdevinguda a la fi de l'octubre de 1531, no llegim menció de l'Escolania fins després de 1537, any en què fonc confirmada la bul·la clementina de 1531, puix el 13 de gener de 1539 (40?) es començà a dir missa cantada a nostra Dona, i el 18 de desembre llegim una distribució de sis diners pels minyons.

Des d'ara es reprèn la sèrie dels minyons del cor que ja no s'interromprà. La seva missió, cantar la missa matinal com a Montserrat, agregar-se als preveres Col·legials a les I Hores canòniques, cantar també els Goigs de la Mare de Déu de Lluc als pelegrins, i les misses dels Goigs per motius determinats, sobretot per la persistència dels eixuts; i la Salve i el Tedeum. 

El cant dels Goigs era pels pelegrins, a més d'un plaer quan sentien la veu fresca dels minyons, un memorial dels principals favors, atorgats per La santa Figura de la Verge de Lluc, que els augmentava la confiança en la seva intercessió. 

Les almoines que dels Goigs es recollien dins un bacinet propi, solien beneficiar els minyons.

Quan es «feia» la Confraria a la Ciutat, dos minyons amb vesta litúrgica, un portant la campaneta i l'altre, les imatges (estampes) de la Verge de Lluc, acompanyaven al prevere Col·legial, que, llibre en mà, resseguia els carrers on hi havia famílies apuntades a la Confraria. 

El cant de la Salve el podem remuntar testimonialment a l'any 1572, quan un mariner dóna deu reials castellans, dels quals es distribueixen 4 sous per una Salve i uns Goigs; i el Tedeum, a 1617, en què una devota persona de la Ciutat encarrega 6 misses, un Tedeum i Goigs. 

El nivell artístic de l'Escolania degué tenir les seves aternàncies, si ens atenem a les disposicions de les Visites pastorals, que tal volta urgeixen el bon ensenyament dels minyons coristes; encara que, pensam, no sempre aquestes han de palesar abusos, sinó simplement recomanar la continuïtat en el compliment de les obligacions.

Per cert, si l'any 1567 hi ha qui, com Mn. Jeroni Trobat d'Inca «ha estat en casa per apendre de cant», i l'any 1604 es troben a Lluc autors com Palestrina i Morales; i l'any 1710 n'hi ha qui han anat al Santuari «per apendre d'orga o per aprofitar-se d'orga o per pendre de tocar orga», hi hauria a Lluc bona escola de música.

Ni era l'orgue l'únic instrument que a Lluc es cultivava; també altres de tecla, per aprendre, i de corda i de vent. Efectivament els minyons de Lluc practicaven als segles XVII i XVIII el monocor i el címbal; sonaven el baixó, l'oboè, la xeremia, els menestrils, la corneta...; tocaven el violí, polsaven la guitarra i tal volta l'arpa, com respecte d aquesta i del violi ho recomana la Visita de l'Il·lustríssim bisbe Esterripa i Iranajàuregui, l'any 1714.

És lògic que per la destresa que adquirien els minyons de Lluc fossin sol·licitats en Ies esglésies de l'Illa per a solemnitzar esdeveniments extraordinaris, com funerals de reis (Felip II, Felip IV); per a cantar Sibil·les en les festes de Nadal (Sóller, Campanet, Pollença, Búger, Santa Margalida, Sa Pobla, Binissalem...); Misereres, en Setmana Santa (Sineu); i a la Ciutat, en l’octava del Corpus (creim a la Seu), i en alguna festa particular, com l’any 1670, «en la festa de les Tereses».

A Lluc la veu dels minyons refilava, naturalment, amb més encant en les festes titúrgiques, d'entre les quals cal destacar la patronal de Nostra Senyora pel Setembre, dia en què es rebia la col·laboració d'elements venguts de les Capelles de la Ciutat; i en la de Nadal, amb matines i «villancicos» (nadales), que en tot temps han donat nom i fama preuades a Lluc.

Amb raó podia escriure el Dr. Rafel Busquets l'any 1684 que, augmentat a quinze o vint el nombre dels minyons, «està sempre el cor més abultat de veus, y per los dies solemnes té capella formada de cant de orga y los matexos Miñons canten ab molte armonia de veus, y instruments los goys de Nostre Señora Santíssima, y altres cantichs per consolació, y recreo espiritual dels devots peregrins qui los demanan» (Llibre de la Invenció, y Miracles... Per a Frau Impressor, Any 1684.ps. 17 i 18).

Amb la formació musical feia parella la literària de la gramàtica, la qual s'ha d'entendre per excel·lència la llatina, indispensable per a la formació clerical dels minyons, dels quals en sortiren bons llatinistes, com el que després fonc prevere Col·legial Mn. Rafel Rosselló, de Selva.

Aprenien en el «Semperi», text del gran mestre alcoià Andreu Sempere, que també ensenyà a Mallorca, on morí, i fonc comparat per qualcú al mateix Nebrija.

Era, doncs, Lluc escola de Música i Seminari: al seu temps els minyons anaven a la Ciutat a prendre corona i ordes de mans del bisbe, i acabada la carrera podien tenir lloc al Santuari com a Col·legials, o passar a les parròquies com organistes i primatxers, i més encara, com a mestres de capella.

El vestit dels minyons era de color blau, d'on els ve el nom més tardà de minyons o al·lots blaus o simplement blaus, que recentment ha derivat al hipocorístic de blavets, nom que en segles anteriors mai havem llegit. Al cor endossaven cota blava i ruquet blanc, i, al segle XVI, els qui servien l'altar vestien també petita dalmàtica.

L'Escolania antiga de Lluc, pel repertori que ens queda, podem col·legir que al segle XVIII arribà a molt estimable grau de qualitat, en bona part pel Ilarguíssim magisteri del seu director Mn. Antoni Company, de Llucmajor.

Bellament Mallorca es pot complaure d'haver nodrit una institució, tan entranyablement seva com l'Escolania de Lluc, que tan alt ha aixecat i remunta avui més encara els noms de Lluc i de l'Illa.