Nadal a Lluc segons LLorenç Riber

El Nadal a Lluc: la Calenda / Llorenç Riber 

D'entre la producció literària de Mossèn Llorenç Riber destaca “La minyonia d’un infant orat” (1935). És la millor aportació de l’autor a la literatura catalana. Prosa d’una cura exquisida, relata les peripècies, les sorpreses i els sentiments que va experimentar al llarg de la infància. Quan falten pocs dies pel Nadal tornam llegir les seves impressions del Nadal a Lluc. Ell les visqué de primera ma, doncs ingressà a l’Escolania l’any 1892. Ja fa 121 anys...

Avui sí que ens cal vetlar fins a mitjanit. Hem d’esperar que davalli la Rosada del cel i que pugi el Fruit de la terra. Hem d’esperar el càntic dels àngels i la meravella dels pastors. I tot això s’acompleix en punt de la mitjanit. Aquestes vetles són insòlites en mi. Jo enganaré la son escrivint, per aquells qui em llegiran, dos records nadalencs de la meva, ai las! ja llunyana infància; dos records perduts entre boires vagues, car se remunten fins als meus dotze anys ja remots.

Durant dos anys, els primers mots que cada matí cantava la meva veu, ronca encara de la son, i feble com la d’un aucell mal despert, eren aquells de l’introit de la Missa de la Mare-de-Déu: Salve, Sancta Parens. I els darrers mots que pronunciava cada nit, mentre la son ja em rondava amb ses ales flonges de ratpenat i els meus ullons s’apagaven per estones, com dos calius sota un vel de cendra, era la darrera invocació que, per privilegi especial atorgat al monestir, podíem afegir a la fi de totes les invocacions de la lletania: Regina montis lucani, ora pro nobis: “Pregau per nosaltres, Reina de les muntanyes de Lluc”.

Enlloc com en aquella ascètica i nemorosa solitud, he tastat el misteri de les temporades litúrgiques que s’avenen tan bé a les diverses estacions de l’any, que aquestes en semblen un comentari. I en lloc me som amarat tan deliciosament de gèmmea rosada de la nit santa de Nadal, com en aquell patriarcat entre pastors i entre ovelles, entre aquells corredors llargs, oberts a l’hospitalitat dels homes, i aquella renglera d’estables tebs, oberts a l’hospitalitat de les bèsties associades al misteri dolç del natalici, que per les Matines d’aquella nit arribaven de les terres planes: bèsties cansades i manses, amb l’estupor del miracle dins els ulls, i amb una tènue boirella entorn de les boques fumoses. Per aquestes bèsties també es realitzava aquella nit la vella profecia que diu:<<Conegué el bou el seu posseïdor; i conegué l’ase el pessebre del seu Senyor>>.

Les Matines de Lluc, per tota Mallorca són famoses. Cantades per les veus blanques dels escolans, tenen un infantívol encís que no desdiu gens ni de la nit ni del misteri. La tradició de Nadal, exiliada gairebé per tot arreu, allà s’acollí com a un suprem reducte: Excedens terris extrema per illos... vestigia fecit (“mentre se n’anava de la terra per ells hi deixà les darreres petjades”). Allà encara serva el vell costum de que un infant de cor predica el sermó de la Calenda i un altre canta les prediccions de la Sibil.la. i no són certament aquestes dues vellúries reverenciables les que porten menys gent a aquell inoblidable ofici nocturn.

Un any, doncs, de les darreries del segle passat, em fou comanat a mi que predicàs el sermó de la calenda. Del Sermó de la Calenda, ja sia que el seu origen sigui tal volta simultani del de la Sibil.la i tingui el seu ascendent més remot en el sermó apòcrif de Sant Agustí que es representava, tal nit com la de Nadal, en les esglésies medievals on tingué lloc origen el teatre, no existeix cap text típic ni folklòric. Cada església el fa a la seva manera, i es renovella cada parell d’anys. Un capellà lletraferit el fa i un minyó eixerit i desinvolt l’encomana a la memòria.

Durant tot el temps d’Advent jo havia d’estudiar-lo. Jo aleshores tenia la memòria molt fresca ­-eren tan poques les coses a recordar!- i çò que un cop era entrat dins la meva memòria jo ho retenia amb la mateixa avarícia i amb la mateixa tenacitat amb què la petxina bivalva reté la lluminosa gota d’aigua que hi entra i de la qual farà una perla. En pocs dies vaig saber-la, la Calenda; i vaig posar-me a esperar ansiosament la nit que havia de perorar l’evangèlic parlament que jo havia engolit com qui engoleix una bresca. Tanmateix aquesta gran nit arribà.

I quina nit! El cel era estirat i vagament lluminós, com una claror de llet, com amb una lluor de lliri. Sobre el fosc massís de les muntanyes empinades fins al cel, les estrelles eren grosses i nues: més nues i més grosses que les de cap altra nit de l’any. Al caire d’una timba, una bella lluna en creixent, esmolava sa falcella freda. Un fred agut picava la cara i quasi feia plorar els ulls. L’insomne monestir era ple com un ou i com un rusc brunzia, de la gent que durant tot el dia havia acudit per a la gran festa nocturna. Una gran flama joiosa saltava i banderejava, nodrida de branques d’alzina crepitant i de druídics troncs sencers, enmig de la cuina, i des d’allà escampava amb una escalfor amiga i una fantàstica clariana canviant. I des de l’esmotxat cloquer, la campana monàstica sospirava unes notes febles, com uns aucells enfredorits que s’espargien per la fredor glacial de la nit divina, plena d’àngels obscurs.

Quan va ésser-ne l’hora, jo, prematurament vestit de capellà, vaig pujar a la trona. L’església era abrandada de llums, que per la claraboia sobreeixien a les tenebres exteriors. L’or vell de les motlures i dels retaules lluïa com un caliu. Sobre el meu cap terrible amb les quatre puntes del bonet, tremolava una estelada lleu de neules blanques, i el llantoner, tot encès, era com un estel amb coa; car és general costum de les esglésies de Mallorca de penjar al llantoner o salomó central, una coa de tantes neules com setmanes manquen per a la Quaresma. Llavors per primera volta vaig veure el monstre que fa por, la terrible Esfínx, el públic, el formidable públic, la Bèstia de mil caps, que amb gest escoltívol em mirava amb totes les seves boques obertes, i amb tots els seus ulls oberts...