Carta a la Mare de Déu de Lluc

Benvolguda Mare de Déu. M’adreço a tu amb aquest títol —la confiança em permet tractar-te de tu— perquè m’inclin a pensar que t’agrada més que el de Verge. En tot cas és com t’anomenam els catalans i mallorquins. Endemés, saps millor que jo que, en bona teologia, tota la teva grandesa s’origina precisament en la maternitat.

Aquesta carta és informal. Estava a punt d’escriure’t només un correu electrònic, que avui dia ha batut en retirada les cartes. Però vull que el contingut s’allargui una mica més del que normalment és la mitjana dels emails. Un savi va dir que “el mitjà és el missatge”. Una frase profunda i plena de raó.

Estàs ben assabentada de que som l’encarregat de l’atenció als pelegrins que pugen a Lluc. Naturalment, faig freqüents visites al cambril, que és l’espai dedicat a la teva imatge. Un espai molt digne i, sens dubte, el més visitat de tots. És interessant comprovar que gairebé tothom que puja la muntanya acaba a la teva capella.

Ben segur que les dosis de fe que cadascú carrega són ben desiguals, però el fet és que acaba davant la teva imatge el ciclista —vestit de ciclista—, l’excursionista amb la motxil.la a l’espatlla, el pelegrí clàssic, més aviat de rostre una mica arrugat i ja no massa lleuger. Fins i tot he vist dones amb diferents vels de caire islàmic. No cap burka, però sí alguns hijabs i d’altres de semblants. 

Pens sovint que si els sentiments i les emocions, les pregàries i les supliques ocupessin espai, el cambril n’estaria ple de gom a gom i ja ni entrar seria possible. Les pregàries que s’hi fan són nombrosíssimes. N’hi ha de lloança, de penediment, d’acció de gràcies, de petició… Atès que normalment la gent les fa en silenci, he de recórrer al voluminós quadern on, qui en té ganes, hi escriu el seu sentiment o la seva oració.

Peticions de tota casta

La majoria d’escrits demanen per la salut pròpia o de la família. També pel fill que vindrà o per tantes petites coses que mouen el seu dia a dia. Alguns voldrien poder tornar a un lloc tan bell. N’hi ha que salten tota convenció i imploren sense contemplacions. Una dona jove explicava que l’havia deixat el seu espòs. En tornar a casa no volia romandre sola. Et demanava que, si no el seu home, un altre estigués allà per fer-li companyia.

Una nina puja les escales del cambril

Què en deus pensar de supliques més aviat excèntriques? I només te’n transmet un exemple, però en trobaria unes quantes de pregàries estrafolàries i desconcertants. Tu, segurament, quan les escoltes, amplies el somriure inicial que mostres en la imatge. No t’enfades, al contrari. No per casualitat et van esculpir dreta i en actitud de sortir a l’encontre del pelegrí. Ets de pedra, però estic segur que el cor i el somriure transcendeixen la pedra i et fan del tot humana als ulls dels teus fills.  

M’enutja que una gran part dels teus visitants tot just trepitgen el cambril desenfunden el mòbil i es disposen a fer-te fotos des de tots els angles. No seria més educat saludar-te primer, admirar la teva imatge, dirigir-te unes paraules i, en tot cas, després, dur-se’n una fotografia? No, sembla que el que val és tenir i acumular més que gaudir i admirar.

Blauet que fa guàrdia a la Mare de Déu

Endemés, no veig el per què de tantes fotografies. No tens cap interès de sortir a les pàgines de les revistes del cor, de paper setinat i encisadores imatges. Tu no ets cap reina de pa sucat amb oli com les que surten a la premsa. Dones quasi anorèxiques, preocupadíssimes pels vestits i obsessionades per tal que les filles facin una bona impressió. En l’advocació de Lluc tens un aspecte elegant, però sense pretensions. T’esculpiren amb la digna vestimenta dels templers.

Per cert, no entenc de cap manera com, fa més 125 anys sorgí una discussió virulenta i tempestuosa a propòsit de la teva figura. Era costum posar-te un mantell que amagava la bella factura de la imatge. Uns assenyats experts van dir que resultaves més atractiva i vistosa sense mantell, també anomenat gonella. Doncs hi hagué profunds disgusts i irrevocables dimissions perquè un bon nombre de gent tossuda i de poc gust volia seguir amb el mantell.

Una Reina ben atípica

Tornant al títol de Reina, és veritat que molts poetes te l’han atribuït i fins i tot les lletanies marianes el repeteixen una i altra vegada. L’insigne poeta Costa i Llobera va escriure que a Lluc, com a Reina, habites un castell. Està clar que aquestes afirmacions són producte de l’afecte i ganes d’enlairar-te damunt una peanya. Tanmateix quan et movies per Natzaret, feta de carn i os, res feia pensar que un dia t’anomenarien Reina. Si algú t’hagués adreçat aquest títol hauries pensat que se’n reia de la teva persona. Potser les galtes t’haurien tornat vermelles fruit de l’empegueïment o la indignació.

Tu no necessites la gesticulació barroca ni el bigarrament colorit de les imatges d’altres conrades. Tu no tens cap interès de transmetre missatges que facin escarrufar els teus admiradors. Hi ha col·legues teves —i perdona la paraula, que és del tot inexacta—, com la de Medjugorje, que cada dia fan un discurs mitjançant un vident. Tu ets més discreta i mesurada. En tens prou d’assenyalar amb el dit el llibre que porta l’infant Jesús. És el llibre de vida. Aquest gest, el somriure i l’actitud de sortir a l’encontre et caracteritzen i et fan del tot afable.

En el cambril es veu de tot. Qui et mira embadalit i qui ho fa de reüll, quasi bé amb una mica d’animadversió. Com si tinguessis la culpa de tots els mals que fan els capellans. Que, per cert, en fan molts, però ni de lluny tots els qui els hi atribueixen. 

Tot sovint es creen llargues cues per besar la teva imatge. Sobretot quan els que et volen saludar provenen dels països de l’Est. Quan estan davant la teva figura no volen ningú al costat. Es queden quiets durant uns llargs segons per tal que les vibracions els hi arribin sense interferències. Un guia d’aquests grups em va explicar que aquest era el motiu de les llargues files. En general es tracta de gent pertanyent a la branca ortodoxa del catolicisme. Res tinc a dir, només que la gent s’amuntega i de vegades es posa nerviosa.    

Sé que mires amb simpatia les persones que llegeixen la salve escrita en els reclinatoris i fan carusses de no entendre res. Passeges la mirada sobre els mallorquins que cerquen l’escut del seu poble a les parets i deixen anar comentaris fora de lloc. Somrius quan els infants et miren absorts i pregunten qui és aquesta senyora. Toques les fibres més íntimes del cor del pelegrí que se sent aclaparat perquè no arriba a final de mes o perquè el seu cònjuge el tracta amb duresa. Vols que torni a viure esperançat perquè, com deia el cartell del 125 aniversari a Lluc hi reneix l’esperança.

Mare de Déu, fes que les nostres pregàries siguin ardents i transparents. Segueix dreta en la teva capelleta escoltant les súpliques dels teus fills. Conforta’ls. Escolta els desitjos més difícils. Per exemple, que els polítics no es corrompin. Que no es segueixi maltractant el medi ambient. Que la gent curulla d’espanyolisme ranci eixampli la ment i sigui capaç d’entendre els catalans i els mallorquins que tenen tot una altre concepte de la convivència.    

Una besada de Manuel Soler Palà, msscc