La trobada

La vall és apacible, poblada d'arbres i fecunda d’aigües transparents. Es tot un bosc, la vall, d'alzinars 1 pinedes. Una vall immensa en lloc d'aspres muntanyes. La garriga s'escampa pels faldars de la serra i cobreix els tossals d'arboceres i ullastres, de mates de Llentiscle, de romaní i de murtreres. De nit, sembla una negra fondalada, la vall. Es terra d’aigües: d’albellons i fontanelles, de fonts que solquen el terreny i fan créixer l'arbreda: la font Coberta, la font del Puig Ferrer, la font Seuca, la font dels Polis. . . L'aigua canta, tot l'any, ran de les fontinyoles. Quan tomba l’hivern i el sol s'encabrita, s'obrin les flors boscanes i la garriga s'omple d'aromes suaus i de colors lluents: groc i vermell, blanc de neu i morat. El rústec morat de les veròniques.

Cada vespre, un pastor acudeix a aquell lloc. Mentre Les ovelles pasturen pels sementers i les marjades, Les nits clares d'estiu, en Lluc observa els estels i juga a descompondre Les constel·lacions. Coneix Ses Cabrelles i la Vera Creu, persegueix amb la vista l'estel dels Pastors i s'agrada de fer volar el pensa ment i Les idees per la via lluminosa de Sant Jaume. Potser, algunes nits, acompanya amb el flabiol les remors de l'aigua. Llavors, s'endormisca una estona i, en trencar l'alba, acudeix a rentar-se la cara al nient d'una font, a espolsar-se el sobec amb quatre grapades. Es fill de pares moros, el pastor, tot just batejat, sotmesa l'illa pel Rei en Jaume.

Una d'aquelles nits, era dissabte, en Lluc va veure una gran claredat. Havia portat la guarda al racó d'en Malonda 1, des d'aquell punt, observà que per una encletxa de les roques sortia una claror brillant com d’argent viu. Perventura, un estel havia vingut a caure entre el pedreny. Potser era la lluna que s'havia amagat rere Les carritxeres. El cel era fosc. Les roques espirejaven com un fester. En Lluc s'hi acost, lentament, la mirada absorta en la contemplaci6 d'aquell prodigi: la música suau, l'harmonia dels instruments de corda, les veus primfilades dels àngels... Tot s’esvaí. Replegà la guarda i partí cap a Escorca, el pastor. Tots els dissabtes, quan el cel s'enfosquia, tornava a comparèixer aquella llum i aquells càntics. Dins la profunda negror de la vall, entre les ombres, es repetia la visió misteriosa: la claror nítida, la música i els cantiris.

Un dia, acudi a explicar-ho a un monjo que feia vida solitària a l’església de Sant Pere d'Escorca. Era de la regla de Sant Bernat, el monjo. No acabava de creure'l. Hi acudiren tots dos, el dissabte següent, quan el sol tombava i la nit omplia les muntanyes de foscors incertes. Pel camí, encara li contava les meravelles que havia contemplat amb els seus ulls. Encara eren lluny i ja entrellucaren la claredat que el pastor havia vist. Pensaren que s'hi abscondia un tresor, entre els penyals esquerps; un tresor increïble cobert d'herbei i romeguers. S'hi acostaren. En una encletxa de la roca, tapada de terra i embolicada amb un drap verdosenc, hi trobaren una figura de la Verge, el fili als braços, quasi somrient, la cara morena, el ropatge sembrat de lliris d'or, un llibre dins Les mans de l'infant que marca el principi i la fi de totes les coses.

L'adoraren, el pastor i el monjo. Ploraren; diu l'antiga història que d'alegria. Llavors, donaren avís a la Ciutat i acudiren ai lloc de la trobada —enmig d'aspres muntanyes— els Magnífics Jurats i el Capítol de canonges de la Seu acompanyats de moltes persones. Honoraren la imatge, la juraren per patrona d'aquest Regne i li construïren un oratori.

Quant la gent de l'illa va assabentar-se del prodigi, hi pujaren estols de pelegrins. Uns clamaven que s'acabàs la fam, d'altres la guerra, d'altres la pesta. . . La Regina del bosc i de Les aigües continuava marcant el principi i la fi del cel i de la terra.

(JANER MANILA Gabriel, Les llegendes de les terres de Lluc. Publicacions del santuari de Lluc, Mallorca, 1984)