El bandejat

Eren plens de perills tots els camins, ni un tirany no restava, tan sols, lliure i segur. La gent no s’atrevia a moure’s de caseva i barraven la porta, totd’una que la fosca començava a estendre’s com un vel de dol sobre les teulades.

Qui havia de circular per necessitat ho havia de fer amb l’arma dins les mans, la bossa dels diners ben amagada i el cor estret, engrunat per la por.

Ben pocs se n’escapaven de les seves ungles. Inesperadament, en Mateu roig els queia damunt com un fibló, els prenia les unces d’or i els deixava fermats. El carruatge prosseguia la seva ruta i arribava al poble lentament, com un aucell ferit.

Mai no tengué temps ningú d’engaltar-se un trabuc i fer-li front. L’emboscada era ràpida com un llampec i, si algú ho intentava, en Mateu Roig el capolava a tirs. Més d’una vegada obrí el ventrell d’un home a cops de ganivet. La seva urpa era dura, esmolada i ferotge.

Quan els carros tornaven a Ciutat era l’hora propícia per a l’envestida. Llavors, els pagesos portaven la bossa plena de diners: tot quant havien guanyat amb els negocis, el que havien cobrat de les mercaderies... cap camí, emperò, no era segur. Debades, podia imaginar quisvulla encarar-se amb aquell home. Ai, del qui tengués pretensions de safalcar-lo! Desgraciat d’aquell que gosàs alçar una mà. Només que mogués un parpell, en Roig, els seus homes es llançaven a combatre talment un esquadró de feres enfurides, els claus afinats, les urpes de ferro.

Mai ningú no li havia posat mà damunt. La gent deia: “

- Té follet, aquest home.

- En Roig té follet, una estranya virtut que li permet escapar-se dels seus perseguidors.

- Quina habilitat per fugir del perill...!

- És quasi un dimoni.

- Fàcilment pots trobar-lo en llocs distants, gairebé a la mateixa hora.

- Se’n riu de la justícia.

- No hi ha més lleis que les que ell imposa.

Tenis fama d’escapar-se sempre dels qui l’encalçaven. Aquella habilitat per fugir era atribuïda a una capsa de plata que duia penjada pel coll. Una capsa que el feia invulnerable als guardians de l’ordre.

De vegades, els homes de la justícia organitzaven l’exploració d’una contrada. La ràtzia arribava als indrets més esquerps i a les coves. Sovint, les presons de Ciutat s’omplien fàcilment de lladres de camí, després d’una batuda. Mai no l’aplegaren. Potser, l’encobria, la gent: uns per por, d’altres per gratitud; perquè tenia fama de donar socors als qui no posseïen res, amb el producte del seu robatori; per això l’ocultaven, perquè sabien que no suportava la misèria. Per això el perseguien, els guardians.

- Té follet, aquest home.

- Tanmateix, mai no l’agafaran,  mentre dugui penjada la capsa de plata.

- És amic del dimoni...

La plaça de Lluc bull de festa i sarau, la nit de la revetla.

Els  festers crepiten i omplen de clarors trèmules la rotlana. Els balladors salten, les al.lotes es fan pregar una estona, abans de sortir. La música insinua el joc, l’aire del ball. Hi ha una jove que no accepta cap de les propostes. Bé la insisteix, la jovenella. És bella i galana com un tany de murtra, el cabell negre, la cara pàl.lida. Duu la falda de seda amb flors estampades, el gipó ajustat, el volant de randa... arriben tres homes. Baixen dels cavalls i es presenten al ball. N’hi ha un que porta una capsa de plata penjada pel coll. La gent diu, amb veu baixa:

- És en Mateu Roig.

-  Què dius?

-  Dic que és en Roget, aquell de la capsa.

-  I tu què saps?

-  Et dic que és en Mateu Roig.

-  Els homes de la justícia fa temps que el cerquen.

-  És en Roget, ben cert que ho és.

-  Diuen que donarien moltes lliures d’or a qui l’entregàs, viu o mort.

- Té follet, aquest home.

Es va estendre un calfred sobre les cares.

Tothom callava. El bandejat es dirigí a aquella jove i sol.licità que acceptàs de ballar amb ell, la nit de la revetla. L’al.lota volgué posar-li una condició: que li donàs l’amulet, el tendria dins la mà mentre duràs el ball. El bandoler dubtà, abans de despenjar-se’l. Finalment, li entregà la capsa de plata.

          De sobte, l’envestiren quatre homes. El dominaren amb facilitat, sense l’amulet. Els companyons fugiren escapats. Debades esperonava, en Roget. Ningú no li ajudà, tanmateix. Cobert de sang i pols el traginaren en un carretó de porcs capa a Ciutat. Allí el penjaren. Ningú no sap si el ball continuà, aquella nit, a la plaça de Lluc. Els papers no diuen si la jove va guardar la capsa de plata per recordança.

GABRIEL JANER MANILA, El bandejat

A “Les llegendes  de les terres de Lluc”

(Publicacions del Santuari de Lluc, Mallorca 1984)