Pregó de la Diada

El Sr. Pep Barceló des de fa molts anys és l’arxiver de fet del santuari de Lluc. Si no fos per ell l’arxiu probablement romandria ensopit i amb les portes tancades la major part de l’any. Només tenim paraules d’agraïment per la seva tasca desinteressada.

Puntualment cada setmana puja un parell de dies per atendre els estudiosos que sol.liciten documents o per posar una mica d’ordre a les estanteries o per seguir transcrivint les dades de lletres antigues —i males de llegir— que dormen enfundades entre papers i pergamins.

Li demanàrem a n’en Pep Barceló que fes el pregó de festes i el dia 5 de setembre ens va dir tot un seguit de coses interessants —això sí, de la història de cada dia, la que més li agrada— que de bon grati reproduiríem, però només en podem extreure un parell de pàgines per qüestió d’espai. 

La història de Lluc ha estat escrita per molt bons historiadors, però  a mi personalment m’agrada la història que jo dic “en minúscules”. La història en majúscules ens conta les batalles guanyades, les grans gestes, les conquestes, en una paraula: els fets importants pel país, pels reis, pels nobles. La història que no surt als llibres, la “minúscula”, és la de les persones normals i corrents, les de cada dia, que fan feina, estudien, compren, venen i conviuen uns amb els altres: La vida quotidiana.

Des de temps immemorials la gent ha vengut aquí, per aquestes muntanyes a cercar conhort. Ja ho han dit moltes vegades: Lluc, lucus, bosc sagrat. Si ens endinsam en el temps amb la imaginació podem veure que els antics, prehistòrics habitants de la contrada, venien aquí a cercar remeis i consols per les seves cuites i fins i tot a enterrar els seus morts. La Cometa dels Morts, descoberta pel germà Macià acompanyant un grup d’estudiants d’aleshores, ara ja antics blavets granats i documentada pel P. Cristòfol Veny, n’és un bon exemple.

Seguint als nostres avantpassats prehistòrics no seria descabellat pensar que els primers cristians, no estic xerrant dels del segle XIII sinó dels descendents dels cristians dels primers segles del cristianisme, esclaus o lliures que convisqueren amb els moros, seguissin la tradició de venir en peregrinació a aquest lloc sagrat.

D’això no n’hem trobat notícia escrita, però lo que si és veritat és el fet de que molts pocs anys després de la conquesta de Mallorca pel rei en Jaume venia tanta de gent, tants de pelegrins, que segons diu un document de l’època en Guillem de Colom, conrador de les terres d’en Bernat Sa Coma, és a dir, aquestes terres que ens en revolten, renuncià a conrar-les perquè els qui venien a pregar, sense mala intenció li feien malbé els seus treballs, ja que, lògicament, amollaven les bísties a pasturar – que menjaven dels seus sembrats – arrabassaven branques dels arbres per poder-se encalentir fent foc i li trepitjaven el sembrat. Arribaren a un acord, pagar a mitges els impostos i la mitat per hom dels guanys.

Però això volia dir que Lluc no era un lloc avinent per anar a cap banda, havien de venir ben aposta per camins de cabra o pels camins romans que encara trobam anant o venint de Pollença, de Caimari i altres indrets No hi havia hagut temps de fer-se’n tradició, feia molt pocs anys des de 1229 (any de la Conquesta), per tant aquest sentiment ja era dins el cor dels mallorquins, un costum arrelat dins la mentalitat i sentiment del poble, no dels qui arribaren amb la Conquesta sinó dins tots els qui d’una manera o altra ja eren a la nostra illa i que ja des de generacions i generacions venien aquí.

Al llibre del Mostassaf, recollit per Mn. Antoni Pons, podem veure tota una normativa de bona convivència, des de la manera de fer les cases, amb un aiguavés cap al carrer i l’altre a la part del corral, per no molestar els veïns, normes per poder tenir els cossiols d’alfabeguera ben assegurats perquè no poguessin caure damunt els vianants, fins a vetllar pels correctes preus de la carn, peix, carbó o qualsevol altre mercaderia. Les presons, llevat de les de la Inquisició, s’utilitzaven poc, les penes s’aplicaven aviat, multes immediates, azots si no podien pagar la multa i si la malifeta era molt grossa, desterrat o ajusticiat.

Però totes aquestes normes aquí no tenien raó de ser, els habitants d’Escorca, ja de bon començament, eren persones valentes, esforçades, vivien aïllades durant mesos i mesos a les seves possessions o trepitjant neu, fent sitges de carbó, tenint cura dels seus ramats i guardes de porcs, recollint càrritx i altres feines de la muntanya . No tenien més autoritat que els prohoms elegits cada cert temps, però sempre, fitxeu-vos hi bé, amb la mirada posada en aquest lloc emblemàtic: El Santuari on ja hem comentat que era el lloc on es prenien totes les decisions que afectaven al terme. 

En uns temps en que el paper i ja no diguem el pergamí era un bé car i escàs, no s’escrivia res pel simple fet d’escriure. Als arxius tots els documents que hi ha guardats són interessants, han tengut la seva importància del moment i molts d’ells amb vigència al llarg dels segles. Darrera cada pàgina hi ha una història personal que ens permet entreveure lo que preocupava a la gent, lo que volien i moltes vegades, com vivien.

Aquests documents ens permeten saber, com hem dit abans, que ja al segle XIII venia molta gent en peregrinació; a un testament de 1285 trobam que un tal Guillem de Ferrer era beneficiari d’una certa quantitat de doblers deixats en testament per na Saurina, muller de Pere Porquer, per poder venir a estudiar a Sant Pere d’Escorca, lo qual significa que aquí ja hi hagué, si no la primera escola d’Europa, una de les primeres. A aquest primer nom hi segueix una llarga llista.