Xeremies en el cor de la Serra

Lliçons del camí de la Bella Dona (I)  

Carles Amengual i Vicens, metge

Avui, com faig dues vegades per setmana des de fa quinze anys, partesc a trenc d’alba pel camí vell de Lluc des de Caimari fins al punt més alt de la muntanya, anomenat el salt de la bella Dona o Bretxa Vella. Sempre m’acompanyen les xeremies, en els meus braços com una amiga amorosida que escampa les seves notes arreu del camí: pedres i roquissars, aucells i cabrits, plantes i arbres ja coneixen el seu cant, de vegades trist, d’altres joiós, més lent o més alegre que indica la seva presència i comunió amb el medi que  l’envolta.

Ja saps, lector amic, el que va passar allà dalt fa tants d’anys: en Rafel Busquets, en Ramon Picó i Campomar i tants d’altres ho han explicat  molt bé i ara no ho vull repetir. Tants de prodigis han passat al llarg del temps en el camí de Lluc, que avui encara aquest llibre que tens en les mans n’afegeix molts més. Quins són aquests prodigis? Els que tenen lloc en el nostre interior quan anam al “bosc sagrat”, que és ni més ni pus  allò que vol dir en llatí el nom de Lucus, Lluc. Bosc sagrat que és que és una fita allà on els nostres avantpassats varen viure i morir, gaudir i sofrir, en un permanent intercanvi amb la natura i els elements.

La Bella Dona, el salt o bretxa d’allà dalt, implica que per arribar-hi hi he d’anar a peu, passa a passa, amb tot el que sóc, el que faig i el que tenc, un bagatge que pot se feixuc si no hi par esment. I no m’avorreix, dues vegades a la setmana, fer el mateix camí? De cap manera, perquè cada caminada és diferent de l’altra: fa més fred o més calor; plou o fa un sol ben lluent; hi ha dos pams de neu o la terra plora assedegada; les flors són absents o es mostren amb tota la seva bellesa; fa fred o una calor humida i tèbia; els animals -cabres, ovelles, genetes, marts- saluden el vianants o són amagats en el seu cau; els ocells -ropits, mèl.leres, tudons, xoriguers, milanes i fins i tot voltors- des del cel o damunt les branques sembla que recorden aquest verset de Ramon Llull quan diu a l’ocell cantor que “si no ens  entenem per llenguatge, entenem-nos per amor”.

I sobretot, no, no m’avorreix gens aquest camí, perquè si l’exterior és ben divers, el meu interior combrega i gaudeix del miracle que és la vida. Te n’adones, amic lector, de les raons per les quals vaig tan sovint a veure la Bella Dona, allà dalt? Compartiré ara amb tu el meu secret: sigues amatent i t’ho explicaré.

Mira: començam a caminar. El so de la trompa de les xeremies avisa primer, i les notes del grall després, que ha arribat el moment, el llarg moment de pelegrinatge, de viatge, de suor, de vivència personal, inaudita i intransferible. A l’inici, les notes musicals d’una alborada indiquen que ja t’has aixecat del llit i que el dia clareja. Segueixes caminant i les tonades de boleros, jotes i mateixes expressen allò que és l’experiència quotidiana: diversitat, seguretat, imprevisibilitat.

Saps, lector, que el camí és com una odissea homèrica a on el caminaire —o navegant pelàgic— ets tu, en una travessa farcida d’esculls i llocs planers, de gegants i monstres, d’àngels i dimonis, d’amors i tragèdies, però sempre amb la brúixola adreçada allà dalt, a la Bella Dona.

En el camí, lector amic, les passes s’adapten al so de la música xeremial: ara el caminar  és lent i suau —les notes així ho manen—, suara vaig ràpid i falaguer, amb els peus que obeeixen amb joia i s’espolsen la feixuguesa corporal. És com si s’haguessin sintonitzat un i altre ritmes, el dels peus i el de la música, posant-se a la mateix freqüència, com una ràdio ben sintonitzada: en aquests moments, la sensació és d’anar damunt una ona, semblant aquell surfista que es deixa dur pel moviment de l’aigua i la seva energia és una amb la mar. Saps, amic lector, quin gaudi és aquest?

Seguim amunt, cap a la bella Dona. El camí, pedra i terra, fa d’estora als peus i a les gotes de suor que refresquen el cos i reguen la pols eixuta. A una banda i altra de camí veig l’estepa de flor lilenca i la de flor blanca, que s’aferren a la llana de les ovelles; la mata llentisclera, sempre verda i austera; la viola de penyal, cofoia mirant-me des del seu refugi elevat; el romaní de flor blava i aroma camforat, que en Bernat de la rondalla ha anat a cercar lluny, molt lluny enmig de la mar; el triple fruit de l’olivella, sempre unit com els bons germans; els aglans de l’alzina, que esperen transformar-se en farina de pa o llom de sobrassada; l’oliva, que vol ser i fer el millor oli daurat; la humida murtera, d’ancestral aigua d’olor; l’albó de blanca flor, que ens acompanya al paradís dels camps elisis; el groguenc trepó, a qui li cau la floreta i la fulla, no; la ceba marina, de llarga tija i coronades flors; el pi que suporta, estoic, les ventades lloberianes; l’espinós espàrec, que sense vergonya em mira orgullós; l’ametler solitari, de flor rosada i blanca, rondejada pel vent de febrer; el cirerer de pastor, nadalenc i punyidor; el xiprell, que taca de rosat la tardor; l’arboça que mareja en menjar-ne més d’una; la falguera, que en una nit i un dia floreix i grana; la figuera del penyal, de l’ocell deutora; el valent garrover, que no té por a la sequera; l’espinós ginebró, de castanyoles pageses; l’alegre magraner, mira’m i no em toquis. N’hi ha moltes més en el camí, de plantes i herbes xerradores i bufarelles, silencioses i humils.

(El salt de la Bella Dona, una llegenda ben actual, pp. 19-20. Moixonia editorial. Palma)