Xeremies en el cor de la serra (i II)

Lliçons del camí de la Bella Dona (i II)

Carles Amengual i Vicens, metge

Saps, Bella Dona, que m’imagin que tu me dius els secrets d’aquestes plantes, i t’escolt quan me contes, com en el poema mitològic del pollencí universal, de les herbes remeieres els somnis i els auspicis de les nostres antigues sagues. Si som fets dels mateixos elements, em dius, plantes, persones i animals, éssers vius del món material, ens ajuden elles a recobrar el nostre perdut equilibri. Sí, això em dius, com explicaven els antics guaridors en la seva cerca del millor remei per a cada malalt d’obligada paciència.

Que de xerrades que hem fet tu i jo, Bella Dona, en el camí de Lluc! Tot pujant, les notes xeremienques fan concentrar en una sola acció moviment i ritme. En baixar, de tornada a casa, les ara callades xeremies afavoreixen el monòleg interior: balança que cerca un equilibri entre el so i el silenci, entre l’esforç de la pujada i l’ajuda dels sants en la baixada.

Vols dir, Bella Dona, que tu només vius en el camí de Lluc, o ets universal i te puc trobar onsevulla que vagi a caminar? Te crec quan me dius que el microcosmos que sóc, l’herència divina del meu interior, són el mateix en l’universal macrocosmos. Me dius també que el camí de Lluc, l’anada cap al bosc sagrat, es troba en la més pura essència de l’ésser humà, com a viatge conscient i volgut cap a l’origen del temps i de la vida. 

Escriu en Rafel Busquets l’any 1684 que, quan fóreu al punt més alt del Grau, el teu gelós espòs te va tirar per avall, però Nostra Senyora te va agafar amb les seves pròpies mans i te va salvar. A mi m’agrada pensar, Bella Dona, que en arribar allà dalt te trob asseguda i serena, el teu rostre lluminós i clar, mirant l’infinit de la terra i la mar, en estat de dolça contemplació. M’imagin que parlam una estona, i me dius delicioses paraules indicibles, com escrivia Rilke al jove poeta. Sí, les paraules, com a essència i destil·lació del pensament, i el silenci com a expressió de la vida interior. Els sentits que em donen plaer, i el goig divinal que prové de l’Absolut. Muscles, cor i cames, ossos i pell, ulls i boca, matèria o massa que fa u amb aquesta energia universal de la qual venim i a la qual haurem de tornar.

Oh, Bella Dona! Arribat al teu salt, en companyia de xeremies, me’n record dels preceptes pitagorians, quan diuen que la música va molt bé per a la salut, si hom la utilitza de manera adequada, com aquelles melodies “compostes per a curar les passions de l’ànima i pensades per a ajudar en els moments d’angoixa i trasbals”, segons diuen en Iàmbic quan explica la vida pitagòrica. En veure’t asseguda assaborint la llunyania, ve al meu pensament l’exercici epistàtica de la mirada des de dalt: si observam els problemes personals des d’amunt, des de fora, podem relativitzar-los i així el seu efecte en el nostre cos emocional s’alleugereix d’una forma gairebé inesperada. En parlar-me del temps i l‘eternitat, Bella Dona, me fas entendre que l’ahir ja no hi és i que el demà encara no ha arribat: l’eternitat és ara i aquí. Me fas comprendre que l’acceptació d’aquest moment essencial, permanent i etern de l’ara és el secret del camí, de tots els camins de tots els cors que han estat, que són i seran. 

Bella Dona, benvolguda i estimada, amorosa i somrient: amb tu vaig pel vell i bell camí al bosc sagrat, i amb tu també vaig amb entusiasme al camí interior de la divinitat, perquè la paraula entusiasme vol dir que tenim la divinitat a l’interior, i l’una i l’altra, la de dins i la de fora, em fan entendre que som u en l’origen i la destinació. 

En baixar pel camí i tornar a casa, de vegades no sé si ho he somiat, tot això que ara he acabat d’escriure. De veritat que t’he vist allà dalt? M’has dit realment aquestes paraules, o jo he escoltat només el que vull sentir? Qui són aquests companys que a través de tu m’han fet arribar els seus honraments, com diu en Ramon lo Foll? Les cames calentes i vermelles, el batec del cor que envia la sang fins a la darrera cèl·lula del cos, la roba que traspua suor, el contrast del silenci descendent amb les cridaneres tonades de la pujada, la promesa i el desig de l’aigua en arribar a la llar, me fan veure que avui ha tornat ser veritat el miracle quotidià i etern de la vida. 

Moltes gràcies, Bella Dona!

(El salt de la Bella Dona, una llegenda ben actual, pp. 20-21. Moixonia editorial. Palma)