Un blauet de projecció internacional

Andreu Riera, un gran pianista

Al Blog del Santuari li passà per alt, en el seu dia, de reproduir aquesta entrevista de Pere Antoni Pons a “Ara Balears” publicada el 28 de gener de l’any passat. Continua tenint el seu interès i per això l’oferim als lectors. 

Andreu Riera (Manacor, 1965) és un pianista de projecció internacional. Ha guanyat premis importants i ha tocat en escenaris d'arreu del món. El passat dia 15 de gener va ingressar a l'Acadèmia de Belles Arts. El seu discurs d'ingrés es titulava La música, l'instrument, les emocions.

Amb l'enorme quantitat de músics que n'han sortit, música i Manacor ja semblen sinònims.

És una cosa que molta gent comenta, sí. Manacor és un poble prolífic en músics, efectivament, però també en escriptors i artistes. Deu ser una coincidència. O no.

Quina presència tenia la música a ca vostra de petit?

Molt poca. Un oncle de mon pare era guitarrista, però jo no el vaig conèixer mai. Jo no vaig tenir cap relació amb la música fins a deu anys, quan vaig entrar a Lluc i vaig convertir-me en blauet. A deu anys, vaig descobrir el cant. I, als onze, el piano. La descoberta del piano em va produir un impacte molt fort i va atrapar tot el meu interès, fins al punt que, a quinze o setze anys, ja tenia clar que era la meva vocació. No volia fer res més, estava obsessionat. Quan era dins classe, mentre el professor ens explicava la lliçó, jo no deixava de moure els dits per damunt el pupitre. I, a l'hora del pati, en lloc de jugar a futbol, anava a estudiar i a tocar el piano.

Els onze anys no és una mica tard per començar a tocar un instrument?

No. Un any o dos més tard sí que ja ho hauria estat, potser. De totes maneres, la meva relació amb el piano va ser molt especial ja des del primer moment. Jo sentia que, de qualque manera, el piano m'havia estat esperant tots aquells anys. Des d'aleshores, és una prolongació de mi. I no tan sols no vaig tenir cap de les crisis vocacionals que et poden afectar en la joventut, sinó que el piano sempre m'ha ajudat a superar les crisis que he tingut.

La vostra educació musical ha estat molt completa. Després de Lluc, vàreu tenir Concepció Vadell de professora, i després anàreu a Madrid, a Viena, a Nova York i a Londres. Més internacional, impossible.

Vaig haver d'anar a estudiar a fora perquè no hi havia cap conservatori superior de música aquí. El també músic i manacorí Antoni Parera Fons em recomanà d'anar a Madrid. I després ja no em vaig aturar. Pianísticament, hi ha diferents escoles, cada una amb la seva concepció de la música i la interpretació: hi ha l'escola russa, que és la més tècnica; l'anglosaxona, la més extravertida; i hi ha la germanoaustríaca o centreeuropea. Aquesta darrera és la que sent més meva, la més tradicional o autèntica, la que treballa la tècnica musical més des del concepte i que et duu a investigar l'època de cada peça que toques.

En música, com en tantes altres facetes de la vida, és imprescindible comptar amb bons mestres, no és vera?

Sí. Però els millors mestres són aquells que aconsegueixen que cada alumne es faci la seva pròpia personalitat. Per això és important conèixer diferents tradicions, fer feina amb músics que tenen poc a veure amb tu… El meu repertori va des del barroc fins a la música més contemporània, del segle XXI.

Deu canviar bastant la manera d'afrontar una composició del segle XVII i una d'actual.

Canvia moltíssim. Cada creació musical és producte d'una època concreta. En el fons, l'artista transmet el caràcter particular de l'època que viu. El llenguatge musical no deixa mai d'evolucionar.

Com viviu els canvis -industrials, de consum, etc.- que s'han produït en el sector de la música?

La crisi és important. L'aparició de les noves tecnologies ha reportat beneficis i coses positives, però ha romput la tradició de comunicació directa i personal. Quant a la indústria, és evident que les discogràfiques han quedat molt afectades per tot el que ha passat, fins al punt que fer discos ja no és un negoci. Els discos, avui, ja només són una targeta de presentació per aconseguir concerts.

Què és millor: disc o directe?

A l'estudi, pots realitzar un producte acurat, perfecte. Però el concert en viu té una màgia especial. Quan toques en directe, potser comets imperfeccions tècniques. El contingut emocional del que toques, però, és molt més pur.

Sou professor al Conservatori Superior de Música de les Illes Balears. Com duis aquests anys de retallades i crisi?

Esperam sobreviure. Els recursos institucionals són molt menors; per tant, podem tenir menys professors convidats dels que teníem i, consegüentment, els alumnes no troben tants al·licients per venir… Fa dos anys érem 200 alumnes; ara en són 120. Sobretot es tracta d'aguantar la tempesta