Lluc segons en Gafim (i II)

Continuació

Sortim per anar a l‘església. Baixam per l‘ampla escala, feta de nobles materials, i travessam el pati de la magnòlia.

-Vaja una magnòlia! – s’admira Monsieur Paul.

-Potser és la més bella de Mallorca...

De sobte, Mr. Paul Dubios de Chanteclaire i Subiron es recorda que ha nascut a la pàtria  de la Marsellesa, i em llança amb tota la ironia d’un perfecte radical socialista:.

-Què vol dir amb això de la més bella de Mallorca? O es creu que la proximitat...?

No li deix acabar la frase.

-Tengui present, estimat Monsieur Paul, que ben prop de les arrels passa una claveguera...

-Ah!

Immediatament abans d’arribar al pati de l’església, ens aturam a mirar les nombrosíssimes promeses que es guarden dins la sala mostrador de l’esquerra. Hi ha un vertader exèrcit d’uniformes militars, galons posats dins quadres i banderes polsoses. També s’hi veuen horribles vestidets funeraris, retrats, abundant ortopèdia i agraïda anatomia de plata i cera.

Davant per davant hi ha una sala on venen els clàssics souvenirs.

-A Lourdes, aquest negoci hi representa molts de milions cada any!

-Monsieur Paul, vostè sembla molt ben esmolat per la discussió...

-Esper que no me negarà que, des d’un punt de vista, la devoció és una font d’ingressos molt productiva...

La meva mirada expressa en aquest moment tot el menyspreu que m’inspiren les insidioses ironies del meu company. Però ben aviat me tem que el que vol el gran belitre és provocar-me. Perquè jo sé que Monsieur Paul, encara que un poc anticlerical, és  catòlic, apostòlic i  ben romà...

El monument en bronze al bisbe Campins, insigne benefactor de Santuari, ocupa el centre del pati, just davant el portal major de l’església. L‘escultura, que representa el bon prelat genoll en terra, damunt un caramull de roques de fingida rustiquesa, és un poc pesada i tafarruda, però està bé d’argument. El gest de bisbe és un gest d’oferiment, transsumpte del fervor cavalleresc d’aquells bisbes guerrers d’antany, tan valents i esforçats com devots i humils.

- Aquesta façana amb aquestes motlures de ciment és d’un mal gust ben típic.

- A quin tipisme fa referència, Mr. Paul?

- Al de l’època, naturalment... Què es pensava, doncs?

El meu amic em tranquil·litza amb un somriure que és tot un poema de bonhomia.

Entram en el temple per una desgraciada vidriera lateral. Artísticament, a Lluc tot és bastant desgraciat; tot, fora la meravellosa imatge de la Mare de Déu. Passam per alt les nombroses pintures murals de l’interior, (1) i ens encaminam dret a l’escala que porta cap al cambril de la Bona Mare de Lluc.

Heus-la ací. Mirau-la. “Morena com el pa torrat i bella com la Sulamita”, somriu, tota petitona i deliciosament gòtica, amb l’Infant al braç.

Llorenç Riber suposa, amb molta penetració, que es va fer petita per infondre més amor. Exacte.

Aquesta imatge, d’un gòtic fabulosament savi, és una perfecta encarnació de la feminitat pura, graciosa i quasi pueril, de la Verge Maria. Es fa estimar. No hi ha més remei que estimar-la.

Ens asseim a un dels bancs que hi ha al fons de la capella. Mentre Monsieur Paul es mira les pintures laterals que representen les escenes de la miraculosa aparició, jo llegesc una vegada més, de les moltes que jo he fet des d’aquell dia, ja llunyà, que el meu pare, sense amagar la seva emocionada tendresa, em va mostrar per primera vegada la invitació: “Demana, fill meu. Estic de gràcia”.

Som tots sols a  la capella. Al cap d’una curta estona de fruir del més beatífic dels silencis, començam a sentir una remor sorda i estranya, que ve de l’escala. Allargam el coll i estiram l’orella en direcció a la porta i veim aparèixer-hi, un  al costat de l’altre, la parella de llorencins, les mans agafades, que s’acosten caminant de genolls fins al peu de l‘altar. Llavores, cada un pel seu costat, pugen les escaletes del cambril i besen els peus de la imatge...

Jo mir la Mare de Déu, i... no voldria pecar d’irreverent, però juraria que el somrís, un poquet estereotipat per tants de segles de glòria, s’humanitza ben visiblement, quasi fent-se de carn i accentuant-se fins al límit en què el somrís deixa de ser-ho per convertir-se en franca rialla...

En tem que per les galtes, plenes i rosades, de Mr. Paul Dubois de Chanteclaire  i Subiron, lleneguen, silencioses, dues fines llagrimetes.

Mai no li faré al·lusió a aquesta inequívoca i escandalosa senyal de tendresa. No està bé abusar dels homes que ploren com plorà l’anticlerical Monsieur Paul aquella tarda d’abril, a Lluc, davant la  Mare de Déu...

Sortim de la capella amb els llorencins. En el replà de l’escala el veterà ens explica, senyalant les parets:

- Això són ses banderes de tots es pobles de Mallorca; i aquesta més guapa, que hi ha dins aquest mostrador, és sa que duguérem ets artistes d’es Grupo quan tornàrem de la guerra.

I el cellut cicerone ho diu amb l’íntima satisfacció, però també amb la tranquil.la seguretat dels homes que, quan arriba l’hora, saben complir el seu deure de fills de la terra.

****

Lluc és un gran centre d’excursionisme; però a l‘hora de l‘arribada de l‘autobús, si els dies són llargs, ja no queda temps més que per fer dues curtes passejades: anar a la Font Coberta i pujar als Misteris. Les excursions s’han d’organitzar per als dies següents.

La modesta i pacífica Font Coberta es troba a lla vora del camí vell, a unes tres-centes passes a ponent de la Plaça. No té res d’extraordinari ni tan sols d’interessant, però... és la Font Coberta, o sigui, un lloc consagrat pel costum, que ací, en aquesta contrada de bon llinatge mallorquí, pren tot d’una la dolcíssima sabor d’una bella tradició.

Per anar a la Font Coberta, sortim de la Plaça per la barrera que tanca les terres de Ca s’Amitger, que amb Menut, Binifaldó i altres possessions, constituïen altre temps el vast i ric patrimoni de la Mare de Déu. Per un camí excel·lent, ombrejat per pollancs de fullam tremoladís, arribam a la Font que assacia la set del romeu i abasteix les necessitats del Santuari.

- És molt probable que l’Ajuntament d’Escorca trigui encara molt de temps a municipalitzar les aigües...

- Afortunat Ajuntament sense poble! – sospira Monsieur Paul.

- No té poble, però té un dels termes més grans de Mallorca. El Santuari, l’antiga hosteria, amb el seu deliciós porxo de plaça castellana, la Casa de la Vila, la botiga, el cafè-estanc, Ca Ses Monges, tot el que veu al voltant de la Plaça, forma el nucli urbà més important... què dic més important? l’únic que hi  ha dins tot el terme. Per qualque cosa els d’Escorca, habitadors tots ells de les possessions que l’integren, li diuen “sa Plaça”, amb majúscula. Hi ha pobles d’un sol carrer; aquest està constituït per una plaça. Urbanísticament, sempre és preferible una plaça a un carrer. Les cases donant-se les mans al voltant d’una creu o d’una font... Vet-aquí un símbol de gran valor social.

La Font Coberta és lloc molt freqüentat. Això salta a la vista, no per la gent que hi trobam, sinó per la quantitat de fogons improvisats en terra, i, sobretot, per l‘abundància de papers, pells de taronja i altres despulles que hi ha per tot arreu.

- A Mallorca encara hi ha mota de gent que no sap anar a menjar “pa amb butxaca” al camp, sense deixar el brut testimoni de la seva incultura...

- M’han dit que, segons a quins països, els excursionistes ho deixen més net que no estava abans.

- Això deu ser pel Nord. Nosaltres, els bruns, petits bellugadissos meridionals, ens creim que tota la brutor que és fora de casa no és dins la casa. Pensam que la  via pública no és ca-nostra, precisament perquè és pública... L’individualisme, que alguns historiadors creuen que hem heretat dels moros, ens fa sentir-nos externs, quasi en un país enemic, quan sortim de casa. D’altra banda, la nostra absoluta manca de sentit panteista fa considerar la naturalesa amb intenció massa utilitària...

- Ara comença a entrar la moda de l‘amor gratuït als animals, però encara hi ha molta de gent que té els moixos amb l’exclusiu objecte que cacin rates...

En el frontis de la font hi ha una làpida amb uns versos molt escaients que contribueixen poderosament a la bona degustació i digestió d’aquesta agua, grata a paladars tan fins com el que frueix i acredita el mestre Azorín, hidròfag insigne, Gran Tastador i Meticulós Classificador de tota casta d’aigües vives... i mortes.

De la Font Coberta s’escampa la vista cap a llevant, dominant-se gairebé tota la vall de Lluc. A l’enfront, un poc més avallet de la línia de l’horitzó, es colombra el Santuari per entremig de l‘olivar de  Ca S’Amitger; un poc a la dreta, Son Amer, encastellat al cim d’una muntanyola tota vestida d’alzines i revells; al fons, en direcció a Pollença, empinats en la costa del coll que obri la porta de la Vall d’En Marc, Mossa i Menut;  a l‘esquerra, cap a tramuntana, la Creu, que corona el Puig dels Misteris, presidint el solemne silenci del paisatge, només interromput pel so litúrgic de les campanes i el bucòlic de les esquelles del bestiar que tresca pels boscosos costers. És un silenci sonor, d’ègloga, absolutament literari. Si no fos per aquests clàxons sacrílegs que de tant en tant deixen sentir el seu crit histèric...!

Monsieur Paul i jo ens indignam i ens esqueixam les vestidures pel nostre fariseisme de ciutadans, conscients de l‘obligació que tenim d’escandalitzar-nos davant els malifets del progrés iconoclasta i devastador...

És ben horabaixa quan passam per la Plaça. Són molts els poblers que hi sopen o que ja hi han sopat. Els futbolistes han deixat anar l’esport de les coces. En la penombra crepuscular, els grups a la vora dels fogons donen a la Plaça un aspecte de campament de nòmades. Ningú no diria que els acampats són els cucs de terra més aferrussats al terreny, de tot Mallorca!

És massa tard per pujar als Misteris. No ens quedarà més remei que ficar-nos dins l’únic cafè que hi ha a Lluc (“I que aquesta singularitat sigui per molts d’anys”,  ha desitjat Monsieur Paul) i esperar l‘hora del Rosari, número obligat del programa i una de les coses que més íntima felicitat poden donar en aquest món.

Si per ventura anau a Lluc algun dia, no deixeu de passar el Rosari amb els Blauets de l’Escolania de la Mare de Déu. És una de les coses perfectes que podeu fer, àdhuc si sou stendhalians, proustians o lectors de Gide, el moralista; i encara, gosaré a dir, que comprengueu de debò la poesia de Valéry. Feis-ho, encara que no sigueu lectors del senyor Pérez i Pérez; feis-ho, encara que no sigueu creients. No us ne penedireu mai.

****

Al cap d’una estona d’estar en el cafè, observam que la gent comença a anar-se’n, fins que quedam Monsieur Paul i jo tots sols. S’acosta la madona per fer-nos a saber que han de tancar l’establiment per anar al Rosari.

Monseur Paul inicia un feble moviment de protesta, però, davant la irreductible actitud de la madona, ho deixa anar.

Pel camí, de cap a l’església, -“A on te fiques en aquesta hora?”- m’és fàcil convèncer el qui està d’antuvi més convençut que jo mateix:

-  I ara no veu que si a Lluc suprimeixen aquesta mica de disciplina monàstica, li roben la meitat del seu caràcter? Lluc no és un balneari...

- Sí, sí; tot el que vulgui, però això és posar-te entre l‘espasa i la paret. Aquests capellans no sé com s’arreglen, però sempre se’n surten amb la seva.

- Consideri que vostè és un pelegrí...

-  I qui li ha dit a vostè que jo som un pelegrí? És que faig cara de pelegrí, jo?

- ... que ha vengut a veure la Mare de Déu per pròpia voluntat. Ha d’acceptar, doncs, els usatges d’aquesta Santa Casa.

Veim bastantes de dones vestides de pagesa que se’n van de pressa al Rosari, posant-se la manta  o el mocador que es subjecten al cap amb les inevitables agulles que, inevitablement, es treuen d’entre els llavis. Tenen aquest aire entre enfeinat i apressat de les dones de ca-seva quan deixen una obligació per una devoció.

No sé si serà una suggestió meva, però enlloc no he vist dones tan vermelles i lluentes com a Lluc. Són d’una salut compacta i sense corcs, dura; salut sana i grassa, d’una sanitat calenta, i, per defora, un poc oliosa.

L’església, tota il.luminada, és plena de feels, els homes en els bancs i les dones assegudes a cadiretes d’estisora, arrambades als costats de la nau. Gran concurs de poblers.

I ara ha vengut el moment que s’ha fet necessari revelar-vos el meu secret.

Heu de saber que jo, pelegrí laic de cada any, no vaig a Lluc més que per gaudir a copa plena del sentiment singularíssim, inefable, que em produeix la consciència de formar part dels privilegiats que es reuneixen en aquest temple, perdut  dins el cor de la Serra, a molts de quilòmetres de les urbanes clavegueres i a molts pocs metres de les estrelles que – tant m’és si ho creis com si no-, en aquesta hora que es resa el Sant Rosari, amb l‘excusa de sentir cantar la lletania als Blauets, baixen de la freda astronomia i s’acosten rodant, de puntetes, a Lluc. Una volta damunt la cúpula del temple, es posen a teixir una gran corona de nebulosa a  la Verge, mentre els nins de l’Escolania tixen la seva en llatí, amb les seves veus banques i lleugeres com ales de coloma.

I pensar que si jo digués tot això a Monsieur Paul, el menys que em diria és que he tornat un “cursi”...!