Lluc segons en Gafim (I)

L’escriptor mallorquí Gabriel Fuster Mayans, conegut com “Gafim” va descriure un viatge que féu a Lluc l’any 1945. Després l’Editorial Moll el publicà en el llibret titulat “Tres viatges amb calma per l’illa de la calma” (1952). Amb un estil desenfadat ens trasllada la visió que popularment hi havia de Lluc a l’època.. Transcrivim l’escrit perquè ens sembla interessant girar la vista enrere de tant en tant i també per gaudir d’unes expressions i un vocabulari que —si més no— propicien un agradós somriure. 

Gabriel Fuster Mayans, "Gafim"

Un temps, abans de fer la carretera, s’entrava a Lluc per l‘extrem de la plaça oposat a la façana principal del santuari. Era una entrada ampla i majestuosa. Ara, entrant per la porta forana lateral, quasi no se’n temen fins que són al bell mig de la plaça.

L‘espectacle que se’ns ofereix a la vista provoca l’incontenible i sempre entusiasta admiració del llorencí:

 -  Jesús, Bon Jesús; i que n’hi ha, de poblers!

Més de dos-cents carros, escampats en petits grups per tot l’ample solar, donen  un aspecte de campament a la Plaça. Les bèsties, quasi totes mulars, s’aixopluguen sota l’antiquíssim porxo del primitiu hostal.

Hi ha també mots d’automòbils i unes quantes camiones.

Els poblers hi han venguts, com tots els anys, per la primavera, a oferir el seu homenatge a la Mare de Déu i, de passada, menjar-hi quatre grans d’arròs amb pollastre.

Els poblers preparen l'arroç a la plaça

Bé. Ja som a Lluc. Saltam de la camiona “amb els genolls copejats, les anques saltejades i els ronyons al Xerés”, segons ha dit Monsieur Paul. El ventijol de la tarda muntanyenca, de tan fi, es fica pels traus de la camisa i fa plorar els ulls.

Una dotzena de zulús de pura raça, adornats amb cintes de colorins, que a Lluc en diuen “mides” —record del romiatge, a dos reals el parell—, s’entretenen donant autèntiques coces a una pilota de reglament. Juguen amb mala traça i amb pitjor punteria. Un d’ells pega coça i envia la pilota a ca’l Dimoni. El Dimoni l’agafa i amb un dret infernal la tira dins una greixonera poblera, enrevoltada de pelegrins que es miren com es cou el sofrit per a unes sopes monumentals que esperen el bon moment, acaramullades dins un gran plat. L’escena, a la vora del fogó improvisat amb tres pedres, és d’un interès humà extraordinari. Tots els qui hem vist la feta ens quedam parats, esperant-ne la reacció. Aquesta no es fa esperar gaire. Començam a sentir pelegrines flastomies, impròpies d’un pelegrí. En vaig retenir algunes dins la memòria pel seu pintoresquisme. Una de les que es poden escriure era aquesta: “Mal davallàsseu amb Sant Pere de ferro!” Mai  no he sabut el vertader significat de la imprecació.

-Això té es “fumbol”- comenta el nostre veterà.

La plaça de Lluc els anys quaranta

-Haurien de prohibir jugar a futbol en aquesta plaça; li lleven tot l’encís -diu Monsieur Paul-. Pel que es veu, l’epidèmia ha arribat fins aquí. I jo que venia a cercar tranquil.litat i  silenci!

-No, Monsieur Paul -li dic-. No cerqui silenci a Lluc. No havia pensat a dir-li que Lluc és un dels llocs més animats del món...

******

Entram al Santuari. Tots plegats anam, primer de tot, a la dependència on despatxen les cel·les, la roba de llit i les tovalloles. L’hostatgeria és plena a vessar; els poblers ho envaeixen tot. Vàrem fer bé, de reservar una cel.la dos dies abans de la invasió. D’altra manera ens hauríem exposat a dormir Déu sap on.

A Monsieur Paul i a mi, ens preocupa la possibilitat que algun dels novells matrimonis es quedi sense cel.la.

Anam pel corredor formant un grup compacte. Els nuvis, a força d’anar plegats i tenir el mateix i inexorable destí, comencen a presentar clars símptomes d’enxotament progressiu.

Voltant cantó, arribam a la finestreta darrera la qual hi ha un excel·lentíssim dolicocèfal, amb cara de bona persona i esguard que vol ser sever. Les parelles, disciplinadament, fan cua davant aquest pacífic “monsieur le Concierge”, alta potència davant la qual s’inclinen les més altes potestats de la terra quan viatgen... per compte propi.

- No hi ha cel·les -diu-. No me’n queda cap de buida – rebla tot definitiu.

Confusió, desconcert i pànic general  nupcial. S’ha produït la catàstrofe que jo temia. Hi ha una novia que s’esbuca damunt un banc, just un pedaç inútil i abandonat. Abraçada al seu maletí folrat de dril, sembla una evacuada que de la desesperació ha passat a la fase d’imbecil.litat.

Monsieur Paul endevina de seguida el que anhela el pobre cor de la novia esbucada. Ella, el que vol és treure’s les sabates, no per tradicionals i reglamentàries menys cruels i assassines, i no gosa de fer—ho davant tanta de gent. El tantes vegades somniat “A la fi tot sols”! es  redueix, de moment, a canviar-se les sabates per unes espardenyes noves, fermades amb cintes blaves, amb unes pilotes i unes raquetes brodades d’un preciós fil ben vermell...

-  Què has sentit aquest canari? – pregunta el nostre cellut al seu cigne virtuós. Haurem de jeure en es sostre. 

El pixa-tinter fa el gallet davant la seva desesperada i encapellada mestressa:

- Si ho hagués sabut, hauríem anat en es Port de Sóller!

- O a Formentor! – completa l’encapellada, que és catalinera.

 - I ara, què farem? – demana una altra novia al seu marit.

 - Vol dir que no hi ha res a fer? – insisteix el pobre marit a l’hostaler qui, emmarcat pel finestró, és la  vera imatge del destí advers i taquiller. Estic un poc avergonyit quan, enmig del naufragi, em faig càrrec de la clau  de la nostra cel.la i dels draps del llit.

- Aquests senyors la tenien reservada – explica l’aposentador, per evitar suspicàcies.

Ja ens n’anàvem cap a la cel.la per prendre’n possessió... i per fer-hi el llit quan, un homenet vell amb un gaiato a la mà dreta i un rosari a l’esquerra entra en escena i s‘acosta a la finestreta:

- Què és estat? No teniu cel·les?

Tots els nàufrags s’aferren amb desesperació a la darrera esperança que el Cel envia en forma d’hermano. El salvador tira junta, breument, amb l’altre, i llavores, dirigint-se a la tropa, els acaba “d’arreglar”.

- Que duis es papers?   

- Jo duc sa cartilla de sa mili! – diu es llorencí, que amb això creu tocar amb un dit al cel.

- No, no són aquests papers que volem. És sa lletra de matrimoni, que fa falta; sense lletra, no hi ha cel.la.

El "Hermano" vol veure la lletra  de matrimoni abans d'atorgar la cel.la

Astorament, angúnia, apocalipsi i judici final. Resulta  que tothom va indocumentat; ningú no porta la ditxosa lletra! I tots la tenen, vaja si la tenen! I ben guardada dins el canterano, que la tenen! Però, qui havia d’anar a pensar...?

L’hermano, ho endevinam, insisteix per pura fórmula. La seva bondadosa rialleta el trairia davant uns altres que no fossin els trastornats postulants que, amb la perspectiva de dormir a la serena, asseguren juren i garanteixen...

A la fi, Monsieur Paul, qui fins en aquest moment s’ha mantingut en una discreta reserva, jutja que ha arribat el moment suprem de la seva intervenció. I no solament convenç el ja convençut hermano de la legitimitat i santedat dels vincles, sinó que també surt fador dels marits i campió de les esposes. Acaba el seu discurs fent la mitja i senyalant amb les dues mans obertes, a la francesa, l’aspecte trist, un poc bàmbol i desgalitxat, de la tropa en entredit, exclama:

 - ¡Si no hay más que verles!

Després de verificar la informació del simpàtic vellet, qui sabia que un pelegrins havien de marxar el mateix horabaixa i deixaven lliures vàries cel·les, tots troben a la f un estatge decent.

A nostra ce.la, com totes les preferents, dona a la Plaça i disposa d’una saleta, sòbriament moblada amb dos balancins, una taula, un parell de cadires, uns quadres de tema devot,  en terra per abrigar els peus, una magnífica pell de mardà.

Monsieur Paul no pot dissimular la seva satisfacció. Va i ve per la saleta fregant-se les mans i cantussejant la inoblidable Valentine:

Elle avait un petit menton,

Valentine, valentine

Mentre jo trec coses de a maleta, Monsieur Paul em diu:

- No ha reparat la cara dels noviis quan anaven carregats amb les coixineres, els llençols i les tovalloles que els ha donats el concierge?

- No, -ment jo, amb tota la barra.

- Doncs semblava que es portaven a un suplici. En canvi, elles...

- Quina cara feien elles?

- Elles, tan tranquil·les. Talment com si mai no haguessin fet altra cosa.

- I per què creu vostè que els noviis feien mala cara?

- Vostè dirà... Posi’s al seu lloc. Creu que fa mot bonic passejar-se el da del casament, davant tothom  amb els draps del tàlem? És que no té sentim del pudor?

- Vostè, Monsieur Paul, al cap i a la fi, és francès i tot ho veu a la francesa...

- Tiens, tiens!, precisament el que jo no acab de comprendre és com un espanyol, amb el seu extraordinari sentit de la dignitat i del ridícul, vulgui carregar-se públicament amb els draps epitalàmics. Això és cosa dels pares, dels parents o de les cambreres. En alguns llocs de França els posen les ties fadrines. Això és feina de fadrinangues! – aclareix Monsieur Paul, aclucant els ullets i fent cara d’àngel.

La camiona enfila la muntanya a partir de Selva

- En canvi vostè ha observat que les noves semblaven contentes...

- Sí, jo crec que en aquell moment els omplia de goig el gest de domesticitat, de domèstica subordinació dels seus marits.

- És que jo li diré, Monsieur Paul: aquí, a Mallorca, l’home és un poc... com li ho diria? ... un poc més fluixet que el de la Península. Naturalment, n’hi ha honorables excepcions d’una part  de l’altra.

Es veu que l’afer dels llençols és cosa a què Monsieur Paul dona una gran importància. “Aquests diables de francesos -ens- sempre cerquen el matís. Gent civilitzada que viu del detall  pel detall”.

Don la qüestió dels llençols per liquidada.

(Continuarà)